Cuculand Souvenir

Concepte, creació, direcció i coreografia: Roberto Olivan. Teatre Nacional de Catalunya.

Cuculand és un espectacle de dansa on es fusionen la dansa i el circ amb la tecnologia en una producció de gran format que explora l'impacte de l'evolució tecnològica en la nostra quotidianitat. Aquesta podria ser la definició del que ofereix aquesta obra, i ho fa amb la música electroacústica de l'escultor de sons Laurent Delforge i de la il·luminació escenogràfica de Romain Tardy, uns dels artistes més importants de l'escena digital.

L'obra ens parla del pas de fer servir la tecnologia com feien abans a viure-la com la vivim ara. Aquests canvis constants i vertiginós dels fets i l'allau d'estímuls de tota mena provoca molts avantatges, però també alguns desavantatges que de vegades ens fan viure en un món ple d'absurditat, de terra de bojos o "cuculand". Sobre l'escenari també es planteja l'existència dels records del passat, una mena de "souvenirs" d'un passat idealitzat que tal vegada no va existir, però el fabriquem com una mena de tradició històrica plena de nostàlgia.

Des de la butaca, vaig gaudir de les evolucions dels set magnífics ballarins, de les seves acrobàcies de circ, de la brutal il·luminació escènica i de la poderosa música. I vaig patir una mica amb les notes d'humor que en moltes ocasions no tenen la gràcia que demanen aquests trencaments del ritme de l'obra. Queden com una anècdota que no aporta gaire.  Per donar un toc d'humor no cal treure un pallasso o algú que cridi. És una opinió molt personal, clar.

Per algunes persones amb qui he parlat sobre l'obra, els hi resulta innecessari tota aquesta exhibició de llums i pantalles, per a mi no. Just al contrari, en algun moment em va interessar més la coreografia de sons, imatges i llums que el què passava sobre l'escenari, i això no és un demèrit per a l'obra, ben al contrari. 

Un pas cap al futur, de vegades incert, de vegades un salt al buit. Una terra de bojos. 

Escorzo

Marina Colomina/Bea Fernández. La Caldera. Dins del cicle Corpografies #3.

Bea Fernández, cofundadora del col·lectiu Las Santas i codirectora artística de La Poderosa, espai de creació i investigació a l'àmbit de la dansa, transmet a Marina Colomina un dels seus primers solos que va crear l'any 2003. I ho fa amb una mena de necessitat ecològica de no crear res nou per endavant, sinó tornar sobre la petjada del ja ballat en un altre temps, en un altre cos, en un altre context. També cercant un diàleg entre artistes de diferents generacions.

No es tracta d'una reposició fidel de la peça, Escorzo es constitueix en una partitura-mapa carregada d'anotacions, esbossos, capes d'informació estètiques i vivencials.

Abans de veure la peça ballada per la Marina, vam poder veure a la sala del costat un vídeo molt artesanal de l'obra interpretada en l'antiga Caldera de Gràcia per la Bea. Tot un objecte de museu, carregat de records. La interpretació de Bea, en aquells temps on encara no hi havia gaires obres de dansa amb ballarins "desmanegats", era tot un atreviment, una aposta valenta i arriscada per la vulnerabilitat de la ballarina. 

En la interpretació de Marina podem veure en alguns moments la possessió del seu cos per la Bea, però també la recerca d'altres moviments, d'altres comportaments, d'altres personatges. La peça ha perdut aquell atreviment, aquella valentia de les models que posen nua davant dels artistes plàstics, però ha mutat en una altra litúrgia més freda i calculada. El canvi d'espai i de formes de les dues Calderes, Gràcia-Les Corts, va exactament en la mateixa direcció. 

Per acabar l'acte, va haver una xerrada entre les dues ballarines, i Martí Sales, escriptor i traductor que en aquell 2003 va fer de tècnic de llums d'aquesta peça. Coses curioses de la vida. També va participar el coreògraf Carmelo Salazar, habitual col·laborador amb la Bea.

Una bona vetllada de dansa contemporània gamberra i valenta.

18è Festival nacional de poesia a Sant Cugat. (2)

Lectura de poesia: 

Àlex Susanna, Marta Pessarrodona i Suso de Toro.

Biblioteca de Mira-sol Marta Pessarrodona. Octubre 2018.

El que al principi es va presentar com una lectura de poesia, va acabar sent una entretinguda i simpàtica conversa entre els dos poetes i el novel·lista Suso de Toro. 

Van dir coses tan curioses com:

"La poesia és el Conyac de la literatura" Suso

"4 poemes ben llegits a la nit et salven un dia" Suso

"De vegades el problema de la prosa és la manca de temps" Marta

"Un poema és andar a alguna cosa" Suso

"La poesia és com canviar de dimensió, fora de la vida ordinària" Àlex

"Jo més que poesia, faig un dietari, per no penjar-me, per no perdre el control" Àlex

"La prosa és relectura" Suso

"Jo no puc fer res que no tingui títol" Marta

"Traduir és apoderar-se del llenguatge d'un altre" Marta

"A mesura que passa el temps, les novel·les d'un escriptor són més curtes, manca múscul" Suso

"Les cadenes i l'opressió generen poesia" Àlex

"Donar veu als sentiments et converteix en un activista. Jo ho sóc des de fa molt de temps" Suso

"Els poemes neixen d'un conflicte" Àlex

"La marató és la novel·la, el conte és el mig fons i la poesia és l'esprint" Marta

Aquestes i moltes altres coses interessants van anar dient de forma relaxada abans de fer cadascú d'ells una petita lectura d'alguna de les seves obres. Tres escriptors de dilatada i reconeguda carrera literària.  

Àlex Susanna, un fi estilista acostumat a portar molts projectes culturals (ha estat Director de cultura de l'Institut Ramon Llull, Director de la Fundació Caixa de Catalunya, entre molts altres de gran nivell),  prefereix compaginar la poesia amb tot el seu món de relacions institucionals. Ho fa per no perdre el sentit de la vida, per tocar de peus a terra i no volar del tot.

Marta Pessarrodona actuava a casa, dins de la biblioteca que porta el seu nom. Va fer tot l'acte amb la seva gosseta, bé sobre les seves cames o bé als seus peus. Segura de si mateixa feia el paper d'amfitriona.

Suso de Toro, un gallec tendre i divertit, era el contrapunt de la prosa, malgrat que també ha escrit poesia, però aprofitant-se d'un personatge seu que escriu poesies. Un home imaginatiu, defensor de tota mena de causes perdudes, activista d'esquerres i decebut de la resposta d'allò que porta el nom d'estat i de molts dels seus companys d'escriptura.

Bonica vetllada amb no gaire assistència de públic. Clar, estem parlant de poesia, una llàstima.

A.K.A.

Autor: Daniel Meyer. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Casal de Vallromanes.

Vaig entrar al teatre amb certa temor perquè el protagonista, un noi vallromaní, és una d'aquestes figures mediàtiques que produeix la televisió. També és cert, que el fet que la temporada passada aquesta obra hagués triomfat a la sala Flyhard i que aquesta estigui programada al Teatre Lliure, em donava certa tranquil·litat.

L'únic protagonista de l'obra és l'Albert Salazar que es va fer conegut popularment per la sèrie de TV3 "La Riera". Amb una escenografia senzilla, l'habitació petita i estàndard d'un jove adolescent, el nostre noi fa les coses que fan els adolescents, parla pel mòbil, envia whatsapps, posa música, balla, saluda als "viejos", entra amb el seu skate, parla dels professors i dels col·legues, tot sembla anar bé. I el muntatge és en clau de comèdia. És un adolescent feliç a una família que l'estima.

Tot canvia quan el protagonista coneix una altra adolescent per una aplicació del mòbil. És una noia de classe alta, amb pasta i molt bonica. El nostre noi s'enamora perdudament d'ella i comença una relació, d'entrada virtual pel mòbil i l'ordinador, i després un dia queden i es coneixen. Tot començarà a canviar i l'obra deriva en un drama angoixant. No desvetllaré el perquè, però l'actor fa una magnífica progressió de la comèdia molona al drama més injust i impactant. 

Una autèntica bomba de rellotgeria que tracta temes actuals i propers, molt propers. Una societat que aparenta una cosa i que n'és una altra. L'Albert Salazar fa una autèntica exhibició interpretativa i dóna versemblança al pas dels fets que esdevenen un autèntic drama. 

18è Festival nacional de poesia a Sant Cugat. (1)

Mestre de cerimònies: Carles Pedragosa. Direcció: Josep Pedrals.

Escola de Música Victòria dels Àngels. Sant Cugat del Vallès.

"La nit de la poesia serà un espectacle en què la música i la paraula es fondran l'una en una altra. Serà una vetllada per parar les orelles i deixar-hi passar el verb com si fos melodia i les tonades com si fossin vocables. La poesia serà cant i so, la música serà comentari i raonament líric, la nit serà clara i l'aplec, celebració". Aquesta era la presentació de la lectura de poesia que es va fer a una sala de l'Escola de música i que es va omplir tant que van haver de posar-hi més cadires i encabir a una gentada que volia entrar. Les dues llums de sobretaula marcaven el ritme de lectura dels poetes.

Els poetes que van llegir, per l'ordre que podem veure a la foto, van ser: Joan Todó, el millor lector amb una veu profunda i un text ple de registres. Begonya Mezquita, lleugera i molt musical que va cantar una peça amb el pianista Pedragosa. Valentí Gómez i Oliver, un home amb una veu potent, però potser amb un to massa enfadat. Rosa Fabregat, l'autora de més edat i que va conquerir totes les simpaties del públic per la seva valentia, lluita i feminisme.  José Luis García Herrera, equilibrat i precís. Meritxell Nus, l'autora més jove, plena de tendresa. 

La part musical va ser una meravella. A la guitarra i el teclat hi eren Ferran Palau i Jordi Matas, per una banda, tota una delicia; i per una altra estava Pere Figueres, un cantautor i poeta a la guitarra, que et portava a la sonoritat de l'Ovidi Montllor.

Vam comptar amb tres vídeos de la Laura Torres, amb una qualitat discutible que dificultava fins i tot la seva lectura i que malgrat que pot ser una forma personal, no la vaig trobar encertada.

La idea del plantejament, "El llenguatge és una música universal", va ser ben portada a terme pel poeta Josep Pedrals que acaba de publicar un llibre en prosa. El paper de mestre de cerimònies del músic i compositor Carles Pedragosa va sorprendre a l'inici, però va anar agafant pes amb el pas de la lectura.

Una bona nit de poesia i música, amb un auditori ple d'espectadors. No es pot demanar més.

Cold Blood

Jaco Van Dormael i Michèle Anne de Mey. Teatre Principal de Terrassa.

Fa molt de temps que veig espectacles de teatre, de circ, de titelles, sobretot de dansa, i puc dir que aquesta meravella d'espectacle està entre les millors coses que he vist mai. Sens dubte.

Cold Blood es troba entre la microdansa i el cinema. És la posada en escena d'una pel·lícula en directe, al mateix teatre, amb els dits de les mans com a protagonistes i tot plegat enriquit pel text de Thomas Gunzig. 

La història explicada, és a dir el guió de la pel·lícula, és la de set vides que es tanquen de les formes més variades. Un viatge poètic ple d'incògnites i descobriments visuals sorprenents.

L'espectacle t'atrapa d'entrada pel tema de la mort vista des de molts angles, amb un text carregat d'ironia i amb una finor quirúrgica. 

Només uns segons després d'aixecar-se una pantalla de cinema que oculta tot el conjunt de petites escenografies, maquetes de totes mides i càmeres de cinema de tots tipus, s'inicia un autèntic viatge que podem gaudir de dues maneres: una, veient la pel·lícula a la pantalla i una altra, veient a sota d'aquesta a deu persones que es mouen com un engranatge perfecte per poder rodar totes aquestes imatges. Pots gaudir de dues experiències al mateix temps. Senzillament meravellós, una perfecció sublim que ja ha donat la volta per tots els escenaris del món més d'un cop amb un èxit indiscutible.

Hi ha moltes referències visuals, la de 2001: Odissea de l'Espai , la dels films de l'Esther Williams o de Fred Astaire són delicioses. La música de Bowie o de Janis Joplin en altres moments de la narració estan perfectament posades. Com tot.

El cineasta Jaco Van Dormael, la coreògrafa Michèle Anne de Mey i la companyia belga Collectif Kiss & Cry han creat una obra d'aparent simplicitat que és un joc d'il·lusió permanent, que parla de la vida i de la seva fi, del valor dels nostres records i de les coses més essencials que de vegades perdem de vista. Un viatge sublim que difícilment oblidaràs. 

Belgian Rules

Jan Fabre. Teatre Lliure Montjuïc -Sala Fabià Puigserver. Grec 2018

Jan Fabre, artista belga multidisclipinari per naturalesa que ha estat performer, dissenyador, coreògraf, director d'escena, dramaturg i algunes coses més, ens presenta la seva darrera producció en la qual ens dibuixa un retorçat esborrany del fet de ser belga. I ho fa en un muntatge que arriba a les quatre hores, sense pausa ni cap moment per respirar. Una allau de músiques tradicionals, majorets i imatges referents als belgues cèlebres com Magritte, Eddy Merckx, l'estàtua del Manneken pis, les patates fregides, l'afició als coloms i alguns altres que se'n van succeint sense parar. La durada obliga a algun espectador a realitzar una visita al bany, però no convé perdre's cap moment, perquè en qualsevol moment l'espectacle et sorprèn i canvia de dalt a baix.

Abans de l'inici de l'obra, l'espectador recull un full on se li comunica una sèrie de termes que aniran apareixent a l'espectacle. Entre ells "L'afer dels ballets roses","El carnestoltes de Gilles de Binche", "El municipi de Ieper", "EL Last Post" que és un senyal de trompeta, la figura de l'"Eriçó" que representa la personalitat dels belgues, fins als divuit aspectes que conformen les quatre hores de l'espectacle. 

Com bon "enfant terrible" que és, Fabre ens colpeja amb imatges impactants, cossos nus i reiteració de coreografies que es retroalimenten a si mateixes. La imatge de la noia nua que pixa de peu com si fos la famosa figura del Manneken n'és una d'elles. Els personatges de Magritte sota una pluja d'aigua n'és una altra. 

L'espectacle està parlat amb els tres idiomes que es parlen a Bèlgica, amb subtítols en català. La seu de la més gran burocràcia europea, Fabre, ens la presenta com el país d'"Absurdistán", un lloc ben surrealista.

L'espectacle comença amb una presentació que realitza un senyor força carregat de cerveses que no deixa d'ingerir-les i ens diu que l'orgull belga és justament el fet de no tenir-ne. Ple d'ironia i humor negre, ja ens avança moltes de les coses que aniran apareixent  al llarg dels molts minuts que dura l'espectacle que manté un bon ritme en tot el seu recorregut.

Una obra divertida amb una quinzena de ballarins i actors esplèndids, brillant posada en escena i molt intel·ligent direcció que no deixa mai d'arriscar. La valentia de Jan Fabre és una de les seves cartes de presentació. Per molts anys.