Se'ns n'ha anat el Santos al Cel

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Teatre Nacional de Catalunya.

"Jordi Oriol, qui va treballar amb Carles Santos en l'última creació, presenta un espectacle musical a partir de l'obra simfònica del genial compositor i la batuta transgressora deWanda Pitrowska al capdavant de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya" Aquest és el text del programa de mà del TNC. 

En principi la proposta és un concert sobre una partitura del compositor  realitzada per una gran orquestra, però clar, estem parlant del genial músic de Vinaròs que sempre va respirar atreviment i bogeria. També podríem dir que Carles Santos també és un exemple més d'artista que cau en l'oblit i acaba els seus darrers dies en la misèria i amb una forta depressió, però parlem del concert i la seva escenificació.

El concert comença amb la música que produeix un piano que hi ha a platea. Les tecles es mouen soles impulsades per un programa d'ordinador. No hi ha pianista que el toqui. Aquest instrument donarà pas al concert de la Simfònica dirigida per l'alter ego del director del TNC, Xavier Albertí.

Aquest alter ego respon al nom de Wanda Pitrowska, una directora d'orquestra polonesa amb unes dimensions molt grans. La sorpresa per als aficionats a l'escena és menor, perquè aquest personatge apareix sovint i fins i tot a la presentació de la temporada de cada any del mateix Teatre Nacional.

El concert va evolucionant per les diferents parts i té algunes sorpreses més, una l'aparició de la inevitable paella de metall, una altra, el descens d'un piano de cola des del teler del teatre i que quan és tocat per la Wanda llença un raig d'aigua sobre la pianista, i per acabar podem destacar la sortida del tenor d'òpera Antoni Comas, que no trigarà a sobrevolar l'escenari enganxat a un arnès sense deixar de cantar. Des de les alçades fa un homenatge glòtic a Jhonny Weissmüller, tot un deliri. El gran tenor ja havia col·laborat amb el Santos en les darreres produccions.

No he entrat a comentar el concert des del punt de vista musical, aquest blog no fa entrades sobre música de moment, si no des del punt de vista teatral, on l'artista del seu estimat Vinaròs, destacava per la seva valentia. 

El Cel deu estar molt animat amb la seva pujada perquè segur que ha organitzat una paella, segur.

Nom

Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa. Teatre Nacional. Sala Tallers.

Cesc Gelabert és un ballarí únic, irrepetible, amb una llarga trajectòria i creador de grans moments de la dansa en aquest país nostre. Ara ens presenta Nom, una obra que es basa en la improvisació dels ballarins, del músic i de la dissenyadora de llums, en el mateix moment de la creació. 

La idea original és del Cesc, no podia ser d'una altra manera, i la creació de Borja Ramos, la Conchita Pons, el mateix Cesc i la Lidia Azzopardi. Els ballarins són María Andrés, Samuel Delvaux, Rober Gómez, Junyi Sun i Cesc Gelabert.

La música que compon en directe va a càrrec de Borja Ramos, que treballa amb bases pregravades i l'ús de teclats. Les llums les porta Conchita Ramos que amb la implantació dels focus prèviament instal·lada realitza diferents adaptacions sobre els moviments dels ballarins i la creació d'atmosferes.

Sobre un escenari amb una cortina que s'obre en diagonal, evolucionen els ballarins que tenen una sèrie de moviments, diàlegs i pautes de temps ja treballades, però que van canviant cada dia de funció segons la química del grup.

"Un projecte que germina des de l'inici sense jerarquies i es construeix sobre un diàleg irracional i sensorial, confrontant les ones de la llum i el so, la matèria dels cossos i les textures dels vestuaris".

Els ballarins són tots molt bons, però la María em va semblar extraordinària amb una riquesa de moviments i una tècnica acuradíssima. El Junyi, com sempre, balla amb la seva potència habitual, però potser ja no em va sorprendre per haver-lo vist moltes vegades i compartir fins i tot projectes.

Després està ell, el Cesc, que és un home que sembla que floti sobre el terra, amb una rapidesa i suavitat de moviments que sorprén a cada pas. Sembla un personatge immortal. L'he anat veient des de fa molts anys. Farà uns trenta-cinc que fins i tot vam compartir la sala d'assaig, i jo el veia davant d'un mirall hores intentant controlar el moviment de les seves falanges de les mans fins a un nivell d'excel·lència quasi surrealista. Un autèntic monstre del moviment.

L'espectacle, que curiosament el TNC recomana a partir dels 16 anys i no acabo d'entendre aquesta recomanació, és potser una mica exigent i cal cert hàbit de veure dansa per gaudir dels moviments i les coreografies que van sorgint. També, pots gaudir de les llums, que estan molt bé i dels dissenys de vestuari de la Lidia, alguns d'ells molt espectaculars i ben trobats. Una altra immortal.

Nom, una creació interessant, però per a  paladars una mica treballats. "És que un nom ha de significar necessàriament alguna cosa?" Alicia a través del mirall. Lewis Carroll.

  

El Mercader de Venècia

Dau al Sec Arts Escèniques. Sala Versus Glòries.

El Mercader de Venècia ens mostra la turbulenta expansió del poder econòmic i el seu impacte en les relacions humanes. L'obra salta de la comèdia a la tragèdia de forma sobtada en molts moments i mostra una complexitat enorme de diferents punts de vista.

Aquest muntatge és una versió de Konrad Zschiedrich de l'obra El Mercader de Venècia. Naixement de la banca de William Shakespeare.

La direcció l'ha portada des de lluny l'autor Konrad i des de molt a prop Mingo Ràfols que ha deixat la seva empremta personal. La traducció del text l'ha realitzada Miquel Desclot.

Les llums són d'Alberto Rodríguez, un il·luminador que viu a Valladolid, però que ve sovint a Barcelona quan els projectes són interessants. Aquest ho era per la sublimació i síntesi de la llum sobre un espai nu.

L'espai escènic que és absolutament minimalista és de Damià Plensa, un dels actors que surt a l'obra. Podem dir que també és el fill del consagrat escultor Jaume Plensa que ara ens meravella amb la seva exposició al MACBA, però centrem-nos en el Mercader.

El vestuari, mínim, però necessari i important és de Georgina Viñolo.

El repartiment el componen Sílvia Forns, Lolo Herrero, Mercè Managuerra i Damià Plensa.

La idea de tot plegat i la direcció artística és de la infatigable i apassionada Mercè Managuerra que ara dirigeix la seva nova sala Dau al Sec, al barri del Poble Sec. Abans havia portat, al llarg d'una dècada, la sala Akadèmia.

El més interessant d'aquesta versió és la reducció de l'obra de Shakespeare a quatre personatges que fan més d'un paper. En la versió original són divuit. Tot un treball de síntesi. Aquesta reducció a quatre pot portar a algun espectador despistat a certa confusió, però cal estar atent als detalls de l'actuació dels actors i als canvis de vestuari. Hi ha una bona circulació d'entrades i sortides dels actors i en alguns moments sembla una coreografia molt treballada.

Els quatre actors posen sobre l'escenari els principals personatges de l'obra:  Mercè fa un Shylock fosc i pervers del calculador prestador jueu; Lolo presenta a Antonio, el ric mercader que posarà com a garantia una lliure de la seva carn perquè el seu millor amic Bassanio pugui demanar un crèdit a Shylock; Sílvia és Porcia, una rica heretera desitjada per tots. Damià és Bassanio, l'amic d'Antonio que aconseguirà una gran fortuna i a Porcia. La interpretació de tots ells té moments brillants i aconsegueixen captivar a l'espectador.

L'obra dura noranta minuts que passen ràpids i amb un ritme ascendent que no decau fins al final. La posada en escena a una sala com el Versus amb espectadors a les dues bandes també incorpora una visió especial, semblant de vegades una mena de combat.

Una bona versió d'un Shakespeare amb tota la càrrega i girs sobtats que sempre té l'autor  més important del teatre anglès i mundial. Una bona feina de direcció d'un mestre d'actors com és Mingo Ràfols.

Una síntesi ben realitzada. Enhorabona.

  

Flou papagayo

Mumusic Circus. La Caldera.

L'any 2016 vaig veure l'anterior espectacle d'ells, Amigoo, al Festival de Tàrrega. Aleshores, ja vaig quedar enamorat de la seva frescor i originalitat. En aquell espectacle sortien Clara Poch i Marçal Calvet i un fantàstic contrabaix. En la nova presentació de la companyia, ells dos estan acompanyats per Marta Camuffi, una extraordinària artista que igual circula amb uns patins amb rodes, que es penja d'una anella lligada al seu cabell. Un personatge seriós i dur en contraposició de la calidesa i tendresa dels altres dos. Són tres caràcters sensibles i caòtics que interaccionen i intenten convèncer a l'altra d'alguna cosa que ni ells mateixos saben. Pura poesia de l'absurd. La relació amb el públic és una part important de l'espectacle i aconsegueixen que els espectadors intervinguin de bon grat, especialment dos afortunats que participen en una escena molt visual. Tens la sensació que de vegades l'espectacle pot canviar el seu rumb per l'entusiasta participació del públic.

Ja havia vist part d'aquest espectacle en l'edició de la Mostra del 2018, però era a l'aire lliure i això canvia una mica la sensació de proximitat. 

Mumusic Circus són aquella gent que amb poques coses treuen un magnífic resultat. Una plataforma de fusta sonoritzada i una estructura de barres de metall senzilla creen autèntica màgia. Clara i Marçal tenen una química especial que fa que el públic connecti rapidament amb ells, són una parella encantadora tant dins de l'escenari com fora. 

És un espectacle absolutament recomanable per a tota mena d'edats, des de menuts i ben petits fins a adults amb ànima de nen al seu interior i cor obert per gaudir d'un joc poètic.

Com diuen ells: "Flou Papagayo no es pot saber, perquè només se sent"