Un dia qualsevol

Les Antonietes Teatre. La Caldera Les Corts. Barcelona.

La Marta té setanta-set anys. El seu marit acaba de morir, i ella es trasllada a la residència Bon Repòs.

Allà coneixerà l'Ernest i el Mateu, dos avis que es barallen per combatre l'avorriment. Les ganes de viure de la Marta, que ara vol dir-se Solange, provocaran un munt de situacions absurdes i divertides que complicaran la tranquil·la vida de la directora de la residència, la Rosa.

Aquest és l'argument de partida d'aquesta comèdia que es fonamenta en la bona interpretació dels seus veterans i consagrats actors i actrius.

L'obra té bon ritme, i aconsegueix mantenir l'atenció de l'espectador al llarg dels vuitanta minuts que dura el muntatge. És una comèdia, però amb moments per al melodrama i cert espai per a la reflexió sobre uns temes delicats com la vellesa, les llars d'avis, i la pèrdua de les ganes de viure.

Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimet Pla i Annabel Castan són els principals actors. La resta de repartiment, els avis i àvies que viuen a la residència, és interpretat per actors amateurs propers als teatres on es fan les representacions. Un model interessant de convivència d'actors.

L'autor i director és Oriol Tarrasón, i la direcció escènica  és de Martí Torras Mayneris.

Una comèdia tendra, amable, amb un punt de sucre, però ben feta. Com diu un dels personatges: "la vida és massa curta per viure només cent anys". És una opinió.

Abans que es faci fosc

Míriam Iscla. Teatre Alegria. Terrassa.

Vaig veure aquest muntatge, en una prèvia per amics, abans de l'estrena al Teatre Lliure dins del Grec 2019. El text és obra de Hattie Naylor, creadora d'obres teatrals com "Ivan i els gossos", a més de relats breus i drames radiofònics. La direcció és de l'actor Pep Pla, i la interpretació corre de la mà de Míriam Iscla, actriu cofundadora de T de Teatre. L'escenografia, molt imaginativa i funcional, és de l'amic Xavi Erra.

L'Anna treballa en un planetari i explica als visitants els secrets que guarda l'univers, aquesta extensió fosca i sense límits coneguts. Com a astrònoma, recorda que som en un punt perdut de l'univers i que vivim en un planeta que gira sobre si mateix mentre es desplaça a més de mil quilòmetres per hora. En parla, també, a la Maria, la seva filla, que voldria pujar dalt d'un coet i viatjar cap a una altra galàxia. Tot canviarà quan a l'Anna li diagnostiquen una malaltia que farà que, com la de les estrelles, la llum dels seus ulls s'acabi apagant. 

L'obra em va interessar per moltes raons. La primera, la temàtica al voltant del cosmos, la immensitat absolutament inabastable. La segona, la combinació perfecta entre un cert to quasi didàctic i la relació d'amor amb la seva filla. La tercera, ella, la Míriam. Una actriu que segueixo des de fa molts anys i que em va captivar en aquella sèrie antiga de TV3, inicis dels dos mil, que es deia Jet Lag. La Míriam té una capacitat enorme d'apropar-se al públic, de transmetre emocions, i en aquesta obra aconsegueix emocionar-nos davant d'un drama, dur i cruel, com la pèrdua de la visió, especialment per a una astrònoma.

Com es diu a l'obra: "La Terra gira per l'espai a tota velocitat i, tot i això, ens aferrem a les coses, desitjant que res no canviï." Un viatge pel cosmos que és també un viatge interior. Deixeu-vos portar per la tendresa i la fascinació, per allò que no som capaços d'entendre del tot.