See that my grave is kept clean

 

Adaline Anobile. La Caldera les Corts.

Un gravat renaixentista d'Albrecht Dürer representa una dona nua estirada sobre una taula darrere d'una reixa. Una escena estranya. El pintor tracta de reproduir el que mira, fent servir la quadrícula com a marc de referència per mesurar, assenyalar, indicar, veure. Malgrat que la figura de la dona estigui ficada dins d'aquesta perspectiva, mai serà contemplada per complet. A l'escenari, el sistema de perspectiva geomètric i abstracte, s'enfronta a la temporalitat i realitat dels cossos. Entre la pell, els ulls i la quadrícula que mesura i sosté, s'obren espais de sensacions. La fricció de les figures afecten unes i altres, i les perspectives canvien.

Un espectacle de cinquanta minuts, sense música, amb una dona de vegades nua, de vegades amb una granota neutra, que es mou sobre una quadrícula de cinta de PVC blanca i un tros de tela que integrarà dins de l'estructura que crea la perspectiva. El fet d'alterar, pervertir aquesta quadrícula resulta alliberador i energètic.

Adaline Anobile té un Màster de Coreografia del Centre Coreogràfic de Montpellier, i un Màster de Disseny tèxtil. La seva obra es mou entre les experiències sensorials i l'abstracció, desenvolupant un llenguatge que molt sovint implica pensar i moure's amb objectes, i treballar amb el temps i la veu.

Una litúrgia carregada de sentit, amb una execució calculada i una plasticitat enorme. Una performance que hagués deixat atònit al pintor alemany del segle XVI, dinamitant la geometria. No em pregunteu per què la peça porta aquest títol, és un tema musical de Blind Lemon Jefferson que va fer famós Bob Dylan l'any 1962. No tinc la resposta, però: "mireu que la meva tomba es mantingui neta".

La Víctor C

 

Carme Portaceli. Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya.

Víctor Català. Caterina Albert. Obligada a camuflar-se sota un pseudònim masculí per evitar els escàndols, els judicis i els prejudicis, Català va ser una autora revolucionària. L’escriptora va passar els últims 10 anys al llit, on rebia fins i tot les visites. Tota una declaració de principis. Qui s’amagava realment rere l’àlies? La Víctor C. és una aproximació a l’enigmàtica autora empordanesa a través dels seus contes i escrits.

Aquest és el text del programa de mà del TNC. Com podeu veure si feu un repàs a les entrades d'arts escèniques del blog, veureu que no hi ha gaires espectacles vists en aquest temple faraònic de la cultura.

De vegades, malgrat que l'espectacle m'hagi agradat, he trobat escandalós i fora de lloc les despeses i dimensió d'unes propostes que difícilment hi cabran en un altre espai. Una mena d'exhibició de poder davant d'una infinitat d'alternatives que no tindran espai als pressupostos. Però tornem a l'obra a comentar.

El muntatge ens parla de la vida de l'escriptora que va haver de viure amb les limitacions que li permetia una societat intolerant amb les dones. Va escriure la gran part de la seva obra amb el pseudònim de Víctor català. Ella amb la seva ànsia de llibertat i de ser sempre ella, va escollir l'opció d'apartar-se del món i d'una societat burgesa a la qual va castigar en els seus escrits.

La direcció és de la nova directora de la institució, Carme Portaceli. Resulta paradoxal que la directora de la institució, també tingui la possibilitat de dirigir muntatges, però això és una pràctica que sembla ser normal. L'anterior director, Xavier Albertí, ja ho havia fet en més d'una ocasió. Les coses de palau.

L'obra està basada en els textos de Caterina Albert, concretament en "Tots els contes" i "Mosaic", i l'autoria és d'Anna Maria Ricart Codina.

Els intèrprets fan una bona tasca, diuen bé el text i incorporen els personatges amb convicció. Víctor Català és la reconeguda Rosa Renom, una actriu amb molt de recorregut als escenaris. L'acompanyen: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta.

Una escenografia imaginativa del veterà Paco Azorin, i un audiovisual de Miquel Àngel Raió que es projecta a sobre de les dues grans parets i el terra que conformen l'espai escènic, creen les diferents atmosferes de la narració, amb força i màgia. Haig de dir que en algun moment les projeccions em portaven al món d'un dels meus pintors favorits com és el xinès Zao Wou-ki.

Hauria de tancar l'entrada destacant a més de l'audiovisual, la bona feina de la Rosa Renom, i la de l'amic Ferran Carvajal que ens dóna uns moments de dansa contemporània, breus, però molt interessants. Ell porta la direcció de moviment de l'obra.

En resum, una vetllada amb coses a veure, enmig d'una platea plena de molts artistes de la professió, bé, aquells escollits que reben invitacions, i una bona representació de la política local i nacional. Vaja, el que són les estrenes al Nacional.

Camí a l'escola

 

Cia. Campi qui pugui. Teatre Auditori de Granollers.

Fa uns anys, vam poder veure el documental del director francès Pascal Plison que portava el mateix títol, i recentment hem pogut veure el documental de cinc capítols de TV3 que porta el títol de "Els camins més perillosos per anar a l'escola". Ara, podem veure sobre l'escenari la mateixa epopeia de moltes nenes i nens que per anar a l'escola han de creuar mil i una dificultats. Desgraciadament, aquestes històries estan basades en els fets reals de molts infants d'arreu del món. 

Tres germanes, un camí i un mateix objectiu, anar a l'escola per tenir un futur, per aprendre i per poder sortir d'unes condicions de vida molt adverses. El trajecte a l'escola que per nosaltres és un pur tràmit, per a elles és un viatge ple de perills, de vegades amb temperatures i climatologia infernal, i sempre amb infinitat d'incerteses i obstacles.

Els tres personatges parlen entre si, però parlen una llengua inventada per elles que fa l'espectacle apte i adient per a tothom, un llenguatge universal que resulta molt entenedor i simpàtic.

Les actrius són Cristina García (cofundadora i directora de la cia.), Alícia Buil, i Aitana Giralt. La direcció és de Rosa Díaz (La Rous teatro), la creació de Rosa Díaz, Jordi Farrés, i Campi qui pugui, la composició musical de Pascal Gaigne, i la brillant escenografia és de Joan Pena. Jordi Pedrós, cofundador i director amb la Cristina, fa un petit paper a l'obra i també mou les diferents escenografies que conformen els horitzons dels llargs camins a l'escola.

L'obra de Campi qui pugui és un espectacle tendre, poètic, ple d'imatges poderoses, i molt emocionant. Un infantil que captiva als petits i il·lusiona als adults. Tant de bo facin molts bolos.