La set i la revolució

 

Ossoclub. Teatre Josep Maria de Sagarra. Santa Coloma de Gramanet. 

D'esquerra a dreta, veiem a la foto d'inici al meu amic i ballarí i coreògraf Andrés Corchero, al divertit Piero Steiner, a l'amic i ànima de Mal Pelo, Pep Ramis, i tanca el enginyós Enric Ases. Tots quatre homes de la mateixa edat, la bona edat com diuen ells en la que se te'n fot tot bastant, de la mateixa alçada, amb una dilatada carrera i amb un mateix objectiu: la recerca d'un llenguatge comú que els permeti arribar d'una forma directa a l'espectador. I de pas, passar-s'ho molt bé a l'escenari. Són amics de fa molts anys i ara tot ho veuen amb cert escepticisme, tranquil·litat i domini de l'escenari, la seva casa.

Els quatre fa molt de temps que treballen  i investiguen sobre noves maneres de crear, on la paraula i els espais sonors i físics creen paisatges de gran potència emocional i poètica. La tardor de l'any 2017, van decidir emprendre aquesta nova aventura sota el nom d'Ossoclub i posar-hi en ell tota la seva saviesa i coneixements. I el resultat és aquesta proposta delirant, divertida, fresca i carregada d'humor crític.

La mirada exterior per poder posar totes les energies dins del mateix vaixell, cosa gens fàcil amb aquests quatre homes plens d'idees boixes, va ser de Maria Muñoz, l'altra part de Mal Pelo i companya de Pep Ramis, a més d'una extraordinària ballarina i coreògrafa.

En el debat posterior a l'obra, on tots quatre i Maria van parlar amb el públic, vam saber que per la maleïda pandèmia feia més d'un any que no havien pogut fer cap representació de l'obra, i que únicament havien vist el vídeo de l'obra abans de tornar-la a representar al Josep Maria de Sagarra. Ni un assaig, i fins i tot van introduir alguns canvis abans de la representació. Això només ho poden fer aquests quatre que es coneixen de memòria i tenen absoluta confiança amb ells mateixos i amb els seus companys. I us puc assegurar que l'obra és una bomba plena de somriures, subtileses i detalls. La darrera frase que es pronuncia a l'escenari, i que diu l'Andrés que no ha parlat en tot l'espectacle, és el millor resum de tota l'obra, allò que serveix per tancar un parèntesi delirant. 

L'experiència en aquesta ocasió és un grau superlatiu. Enhorabona.

The Mountain

Agrupación Señor Serrano. Teatre Lliure de Gràcia.

Un sorprenent espectacle que combina en escena la primera expedició a l'Everest, l'èxit de la qual és encara avui incert, la figura d'Orson Welles sembrant el pànic al seu programa de ràdio "La Guerra dels Mons", un web de fake news, l'aparició d'un dron que escruta el públic, molta neu, vent, Vladimir Putin fent, amb ironia i satisfacció, un raonament al voltant de la veritat i la confiança. I com ja és marca de la companyia, maquetes, pantalles mòbils,  imatges fragmentades, i canvi constant de dimensió i perspectiva.

Tot s'inicia quan la ballarina, Anna, ens fa acceptar la convenció que allò que resulta evident, tots els membres de la formació estan jugant a l'escenari al bàdminton, l'hem de canviar per veure i creure que estan jugant al beisbol. Una vegada acceptada aquesta convenció, la següent serà acceptar que ella és el dirigent rus Putin.

L'espectacle resulta impactant per la perfecció habitual de l'equip d'Àlex Serrano en la creació, manipulació i proposta de discurs escènic. És difícil sortir de l'obra sense fer-se moltes preguntes i qüestionar justament el pes específic de la veritat.

La direcció i dramatúrgia és d'Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal. I els actors són David Muñiz, Pau Palacios, Anna Pérez, i Àlex Serrano. L'espai escènic és de Lola Belles i Àlex Serrano, i la il·luminació que resulta molt original és de Cube. 

L'espectacle és una indagació sobre la veritat, la mentida, l'acte i el simulacre que no et deixa indiferent i que et ressonarà a la sortida. L'Agrupación Serrano és una formació experta en noves dramatúrgies i fa anys que amb la seva especial manera de treballar en escena crea autèntiques joies per pensar, reflexionar i debatre idees. 

Vaig veure aquesta obra, acompanyat per alguns dels membres de creació, ballarines i coreògraf, de l'espectacle "Teresa" d'Andrés Corchero, on també participa l'Anna Pérez Moya, que en aquesta ocasió canvia la dansa per la manipulació i la interpretació amb una dicció anglesa sublim que fins i tot decora amb algun accent rus quan incorpora el paper de Putin. Excel·lent treball.

Ceremonia

Camaralucida/Lautaro Reyes. La Caldera Les Corts.

Quatre ballarins, dos homes i dues dones ballen al mig de la foscor. De vegades, podem endevinar els moviments dels cossos, en altres moments tan sols gaudirem de visions esporàdiques, fragmentades de moviments convulsos i accelerats. La llum actua amb precisió quirúrgica, com pinzellades que desapareixen a l'instant. Quan la llum apareix de forma gradual i continguda, veurem els quatre intèrprets ballant junts, fent un acte performatiu semblant a un ritual, abstracte i obert, però amb tot el pes emocional d'una cerimònia. Llum, cos i una banda sonora plena de diferents capes de so, constitueixen aquest espectacle que permet múltiples acollides, sensacions i emocions.

Els ballarins són Xavier Auquer, Alba Barral, Élise Moreau i el mateix Lautaro Reyes que a més de dirigir, ha creat el disseny del so amb Quim Fondevila. La llum és del dissenyador Horne Horneman, el tècnic del Sant Andreu Teatre, el gegant alemany. 

Tota l'obra respira un aire d'excepcionalitat, d'anormalitat, una sensació que alguna cosa rara està succeint, i nosaltres som allí per intentar veure que hi ha allà dins de la foscor. Ben interpretada, ben dirigida i amb aquest embolcall dens i misteriós, fan que aquesta peça de dansa sigui molt atractiva.

30 anys d'èxits

Sergi Faustino, Mercedes Recacha i Viviane Calvitti.  La Caldera Les Corts. Barcelona.

És difícil per a mi fer un comentari d'aquest espectacle per la proximitat que tinc a les dues ballarines, com a companyes de local, com a companyes de creació i en definitiva, persones que formen part de la meva geografia vital, però anem al tema.

L'espectacle té el valor d'ensenyar-nos que hi ha darrere de trenta anys de professió, amb els seus moments brillants i d'enamorament, i també els moments durs, de desànim, de decepció, i de penúries econòmiques. 

L'inici de l'obra és un ball de les dues ballarines proper al cabaret, amb els seus lluentons i tot. Després, la Vivi ens oferirà el seu ball sense cap música de suport, una mena de dansa fins a l'extenuació. Un complet exercici del seu ventall de moviments. Més tard, serà la Mercè la que ens oferirà el seu ball, però l'acompanyarà parlant al públic de la seva llarga experiència, l'inici, els reptes, els companys, i les diferents travessies com els infantils, els actes publicitaris, el cabaret, els bolos, etc.

Per tancar l'espectacle, veurem una coreografia de les dues amb comentaris amb la veu en off de les mateixes protagonistes al voltant de les seves emocions i sensacions, ara que un cert final comença a apropar-se, fins i tot una valoració com a dones, del moment que arriba el canvi hormonal de la menopausa. La invisibilitat, per al món en el qual vivim, de les dones quan deixen de ser joves.

En un moment de l'espectacle, es projecten al fons de l'escenari el títol de totes les obres on han participat alguna de les dues ballarines o les dues a la vegada al mateix muntatge. És una llarga llista d'obres que constitueixen també una mostra de la nostra dansa al llarg dels darrers trenta anys.

Una obra sincera, real i propera de dues artistes veteranes que han fet moltes actuacions en molts indrets i han viscut amb passió el món de la dansa. No puc valorar gaire si aquest espectacle pot tenir el mateix interès si no pertanys d'alguna manera a aquesta tribu. No ho sé. La direcció és de Sergi Faustino que també ha dissenyat les llums.