La tierra de los hijos

Autor: Gipi

Editorial: Publicaciones y ediciones Salamandra. (2016).

"Sobre las causas y los motivos que condujeron al fin habrían podido escribirse capítulos enteros en los libros de historia. Pero después del fin ya no se escribieron más libros."

Aquesta és la definició que apareix a la contraportada de l'obra magnífica de l'italià Gian-Alfonso Pacinotti (Gipi). És una narració crua, abrupta, quasi violenta de la vida de dos germans amb el seu pare enmig d'un món que ha perdut el sentit. Un món on les aigües han cobert quasi tota la terra i on la lluita per la supervivència ocupa tots els esforços dels pocs humans que han quedat vius després d'una catàstrofe a nivell planetari. El pare educarà als seus fills amb duresa i sense cap espai per a la tendresa, per fer-los forts i implacables davants de totes les penúries i atacs que els esperaran. El desig de llegir un llibre que escriu el pare farà de motor per trobar algú que llegeixi i els pugui fer saber que pensava el pare. Un munt de peripècies els esperen, i també la recuperació de una certa humanitat. Encara queda esperança, malgrat el desolador paisatge humà i de natura.

Un dibuix amb tensió, amb línies negres que semblen trencar el paper blanc, dona encara més potència a la narració. Una narració àgil, dinàmica, que no deixa respirar al lector i el portarà a llegir el còmic d'una sola tirada. 

Des de l'any 2003 que Gipi debuta amb "Exterior Noche", el seu talent gràfic i narratiu l'ha portat al reconeixement general de lectors i crítica. Ha guanyat nombrosos premis internacionals i també s'ha aventurat a filmar curtmetratges i vídeos independents. L'any 2011 dirigeix la pel·lícula "L'ultimo terrestre" que presenta al 68è Festival Internacional de Cine de Venècia. Gran aficionat als jocs de cartes, va concebre i dibuixar un joc de fantasia medieval amb el títol de "Brutal."

Una obra seriosa, intensa, dramàtica i magníficament dibuixada. Aquest autor és una garantia de bons treballs. No el perdem de vista.

El Hilo de Ariadna

El Teatro de los Sentidos. Polvorí de Montjuïc.

Per aquelles coses de la vida, vaig anar a veure aquest espectacle invitat per una persona que no va poder anar-hi i això em va fer perdre la invitació que tenia per veure un altre espectacle al Teatre Nacional, al qual va anar un amic. L'espectacle del TNC semblava interessant, i d'aquest no en tenia ni idea del què era. Vaig mirar una mica per internet i vaig trobar això:

"El hilo de Ariadna le propone al público un juego:convertirse en viajero mitológico que recorre sus caminos, encrucijadas, y pasadizos tras las huellas del Minotauro, habitante inmemorial de sus confines.

El espectador/viajero se va convirtiendo gradualmente, y sin proponérselo conscientemente en un Teseo que juega a buscar al Minotauro interior. Es un juego dramático a través de la memoria.

La oscuridad descodifica el cuerpo. Para ver hay que cerrar los ojos. Para escuchar es preciso el silencio. Para encontrar hay que perderse. El laberinto es un camino de ida y vuelta, de muerte y nacimiento. De ida, en medio del riesgo, al centro habitado por el Minotauro; de regreso a la luz del día, con los sentidos y la memoria enriquecidos"

Em va sorprendre molt la proposta. La mecànica funciona de manera que donen cita a una hora a l'espectador per entrar al recinte. El local és la seu d'aquest grup de creació en un antic polvorí a la muntanya de Montjuïc, darrere de l'escola de la INEF. En principi, entra un espectador cada quatre minuts i entra sol, sense cap mena d'aparell electrònic que pugui fer llum o sons. Has de deixar l'abric o jaqueta i la bossa o cartera en un taulell que hi ha a l'entrada. Quan et criden pel nom, travesses una porta i comences la teva aventura.

Jo vaig connectar ràpidament amb la proposta perquè sóc un amant dels laberints i de les experiències noves, i també perquè m'agrada la foscor. Sempre m'han atret aquests reptes on has d'actuar per la intuïció i els sentits. 

No explicaré res del que passa a l'interior, res, però el temps que trigues a fer el recorregut és aproximadament d'una hora. A mi em va semblar que només havien passat quinze minuts. Dins del laberint es perd la noció del temps si gaudeixes del teu viatge. Jo hagués continuat perdut dins del laberint per molt de temps. Tota una delicia.

Em va resultar una experiència bestial, meravellosa, emocionant. Haig de reconèixer que hi ha una feina de posada en escena, interpretació, coordinació i direcció colosal. 

De totes maneres, també dic que és un espectacle que encaixa en la meva manera de ser com un peu en una sabata. Entenc que hi hagi gent que no li pugui agradar, o que es trobin massa perduts, desorientats, o que fins i tot pateixin claustrofòbia. El què per a mi va resultar una experiència màgica inoblidable, per una altra persona pot acabar sent una decepció i un patiment innecessari.

Aquesta obra ja compta amb més de trenta anys, i forma part d'una trilogia del seu director  Enrique Vargas. 

Més que un espectacle, El Hilo de Ariadna, és un viatge iniciatic. Brutal.

"Arriesgarse es perder un poco. No arriesgarse es perderlo todo" 

Cuculand Souvenir

Concepte, creació, direcció i coreografia: Roberto Olivan. Teatre Nacional de Catalunya.

Cuculand és un espectacle de dansa on es fusionen la dansa i el circ amb la tecnologia en una producció de gran format que explora l'impacte de l'evolució tecnològica en la nostra quotidianitat. Aquesta podria ser la definició del que ofereix aquesta obra, i ho fa amb la música electroacústica de l'escultor de sons Laurent Delforge i de la il·luminació escenogràfica de Romain Tardy, uns dels artistes més importants de l'escena digital.

L'obra ens parla del pas de fer servir la tecnologia com feien abans a viure-la com la vivim ara. Aquests canvis constants i vertiginós dels fets i l'allau d'estímuls de tota mena provoca molts avantatges, però també alguns desavantatges que de vegades ens fan viure en un món ple d'absurditat, de terra de bojos o "cuculand". Sobre l'escenari també es planteja l'existència dels records del passat, una mena de "souvenirs" d'un passat idealitzat que tal vegada no va existir, però el fabriquem com una mena de tradició històrica plena de nostàlgia.

Des de la butaca, vaig gaudir de les evolucions dels set magnífics ballarins, de les seves acrobàcies de circ, de la brutal il·luminació escènica i de la poderosa música. I vaig patir una mica amb les notes d'humor que en moltes ocasions no tenen la gràcia que demanen aquests trencaments del ritme de l'obra. Queden com una anècdota que no aporta gaire.  Per donar un toc d'humor no cal treure un pallasso o algú que cridi. És una opinió molt personal, clar.

Per algunes persones amb qui he parlat sobre l'obra, els hi resulta innecessari tota aquesta exhibició de llums i pantalles, per a mi no. Just al contrari, en algun moment em va interessar més la coreografia de sons, imatges i llums que el què passava sobre l'escenari, i això no és un demèrit per a l'obra, ben al contrari. 

Un pas cap al futur, de vegades incert, de vegades un salt al buit. Una terra de bojos.