dijous, 21 de juny del 2018

28a Fira de Titelles de Lleida 2017










Amb una mica de retard, passo a detallar algunes coses que em van agradar de la 28a edició de la Fira de Titelles de Lleida.













Les Irréels.


Compagnie Créature. Esglesia de Sant Martí.





No deixa de ser un espectacle, però és més una posada en escena en quatre espais on uns personatges estranys viuen i realitzen accions molt variades, des de tocar un instrument a jugar amb objectes. En l'àmbit escenogràfic tot està molt cuidat, i els vestuaris i maquillatges són impecables. Tot respira un aire decadent, amb uns personatges ancorats en un passat que no va existir. És una performance sense paraules i amb poca interacció amb el públic, per passar una estona gaudint d'aquests rar éssers. Aquesta companyia francesa fa molts anys que creen aquestes singulars parades de monstres, que de vegades són molt més nombroses.
















6º below nothing.


Karla Kracht & Andrés Beladiez. Centre d'Art la Panera.





Una instal·lació sobre una taula enorme. Uns prismes rectangulars i una sèrie de personatges representen tota la humanitat. Els edificis de les grans ciutats són freds, inquietants i els ninos amenaçants que semblen marcians o soldats amb màscares anti-gas són encara pitjors. Un laberint d'ombres, sensors, so que t'embolcalla i un vídeo que depèn  del que faci l'espectador converteix la instal·lació en un malson. Una experiència única i irrepetible que ens parla de fronteres, migracions, guerres i morts. I la veritat és que resulta poc esperançador tot plegat.
















Cendres.


Plexus Polaire. Teatre Escorxador.





Cendres és un thriller emocional que combina ficció i realitat d'una manera pertorbadora, inquietant.


Basat en el llibre "Avant que je me consume" escrit per Gaute Heivoll, aquesta obra relata la veritable història d'un piròman al poble de Finsland, al sud de Noruega. Darrere de múltiples incendis de cases, descansa una narrativa íntima que examina els incendis dins de l'ànima humana. Una obra que combina els titelles amb els actors de forma tenebrosa, que va creant atmosferes asfixiants, plenes de fum i focs interns. El perquè d'un piròman i què s'amaga dins de qualsevol comunitat, posats en escena de forma magistral. Dues ànimes, la del piròman i la de l'escriptor que ho explicarà anys més tard, torturades i que lluiten com poden amb els seus dimonis interiors. Una producció de França i Noruega de gran nivell. Poètica, crua, autèntic foc. 













Transhumància.


Xip Xap. Itinerant.





La transhumància és la migració dels ramats a la recerca de les pastures. I això fan aquests pastors, porten el seu ramat allà on el públic està reunit per gaudir del teatre al carrer. Dos personatges amb xanques, tres a peu, un carro i uns animals (cabres i ovelles) de fusta constitueixen aquest grup d'actors i músics que ens van relatant passatges rurals, cantant velles històries i tocant instruments tradicionals. Xip Xap és una companyia amb moltes taules i molts anys sobre els escenaris i al carrer. Solvència contrastada i bon humor assegurat.













La gallina dels ous d'or.


Zum-Zum Teatre. Teatre Julieta Agustí.





Uns grangers que viuen tranquil·lament sense pensar en els diners i sempre reparteixen el poc que tenen amb qui més ho necessita, un dia es troben una gallina especial. Una gallina que pon ous d'or, amb tota naturalitat i regularment. El què succeeix després del descobriment i com modifica els comportaments d'ells i de qui els envolta és el que ens conta aquesta història magníficament explicada i meravellosament posada en escena.


La direcció de Ramon Molins i la interpretació d'ell mateix al costat de la Begonya Ferrer són senzillament excel·lents. Una delícia. 


La trajectòria d'aquesta companyia és impecable, tant en la realització de les seves obres com a l'hora de triar els arguments que sempre tracten temes importants des de l'òptica infantil, però dient al públic, des dels més petits als adults, coses gens banals o superficials. La cobdícia, l'avarícia, la manca de solidaritat, la migració, la pobresa apareixen en el relat sense perdre la bona cara, l'humor i el somriure davant dels nens i nenes.


No dic més, perquè aquests dos, la Begonya i el Ramolins, a més de ser molt bons, són dos estimats amics. Zum-Zum no decep mai. Per molts anys.













Maure el dinosaure.


Teatre Nu. Sala Alfred Perenya.





La Martina és una nena petita, valenta i pèl-roja. Maure és un dinosaure blau i gros amb punxes blanques. Són amics inseparables. Comparteixen jocs, somnis i aventures, però què passaria si un dia s'haguessin de separar? Aquesta és la història que ens expliquen la Maria Hervàs i el Francesc Mas del Teatre Nu. Un relat tendre i amable d'una situació complicada, un tràngol a l'hora de créixer per als infants. Una altra bona producció d'aquesta companyia, també amb molta tradició sobre els escenaris catalans. Una peça ideal per als més menuts de la casa. 

dijous, 14 de juny del 2018

The Great Tamer (El Gran Domador)










Dimitris Papaioannou. Mercat de les Flors. Grec 2017





El projecte d'aquest artista grec que procedeix del món de les belles arts implica onze intèrprets en escena i gira entorn de la idea que ens podem mirar la vida humana com si fos un viatge de descobriment, una exploració destinada a trobar tresors ocults. 


Totes les obres de Papaioannou tenen un marcat caràcter visual i aquesta en concret ens planteja una enorme tarima inclinada composta de diferents peces superposades que ens amaguen tota mena de sorpreses. Hi ha referències clares a l'art i a la història, i a les maneres diverses d'expressar idees que ens parlen sobre els nostres orígens. L'obra ens dóna una aparença de simplicitat que és molt difícil d'aconseguir.


Com a totes les seves obres la idea és presentada mitjançant la dansa contemporània, el teatre físic i la performance. Les seves imatges són poderoses, reals, impactants, molt properes i tanmateix amb una certa càrrega de religiositat, de misticisme.


Sense tenir res a veure, pots trobar alguna proximitat al món de la Pina Bausch, on es mostra la realitat més quotidiana de forma sagrada. Un món oníric i màgic on el cos humà interactua amb els materials en brut per crear imatges sorprenents. 


Papaioannou va començar com artista plàstic, i al món de l'escena ha sigut director, coreògraf, intèrpret, escenògraf, dissenyador de vestuari i il·luminació. Fins i tot va dibuixar còmics al seu inici, un artista polifacètic en tota la dimensió de la paraula.


El gran Domador dura 100 minuts, però et passen volant perquè les sorpreses van apareixent amb la més aparent naturalitat i et fan trobar moltes referències que tots tenim dins del món de l'art.


Al final de la representació, l'ajudanta de direcció Tina Papanikolaou ens va explicar el perquè d'aquesta obra, el seu objectiu i va fer una extensa relació de com està el panorama de l'art a Grècia i per extensió a tota Europa. Una obra plena de poderoses imatges i fortes idees.














dimarts, 12 de juny del 2018

El temps que estiguem junts










La Kompanyia Lliure. LLiure Montjuïc. 2018





"La temporada passada Pablo Messiez va impartir un taller a la Kompanyia Lliure. De l'experiència reelaborada i escrita en sorgeix aquest espectacle". Això és el que diu la pàgina web del Lliure fent referència a aquest espectacle. 


Els intèrprets són Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. La direcció és de Pablo Messiez, la traducció al català de Marc Artigau, l'escenografia i vestuari d'Elisa Sanz, la il·luminació de Paloma Parra i el so de Joan Solé.


La vaig anar a veure per recomanació d'un gran amic. El text del programa de mà ja m'havia resultat atraient i no em va costar gaire decidir-me a anar-hi. L'espai escènic et rep a l'entrada de l'espectacle, passes pel bel mig d'ell i ja comences a entrar dins d'aquest món tan eteri, tan impalpable, però a la vegada dins de la quotidianitat més propera.


És un text àgil, dinàmic, ple de poesia i tendresa i també dolor, un dolor inherent a la condició humana, a la seva fragilitat, al seu innegable lligam a la fi, a la mort. Els personatges passen de l'estat de la felicitat al dolor de la pèrdua, de l'humor i la llum a passatges de crits, bogeria i foscor. Píndoles de la vida, fragments de la permanent incertesa de viure.


L'obra compta amb un parell de moments d'una intensitat fora de la normalitat, i m'atreviria a dir que té un dels passatges més inquietants que he vist a un escenari. I no és una escena de terror pur, senzillament es tracta del contacte de dues realitats paral·leles que mai creus que poden tocar-se ni tan sols saber l'una de l'altra. Una peça dramàtica intensa, viva.


"I quan torni el dolor, que sempre torna, quan una altra vegada res no rimi amb res, compartirem el dolor com es comparteixen les coses que es comparteixen".    

Echoes

  Cia. Moveo. Casal de Cultura de Vallromanes. La companyia Moveo és un centre de formació i creació de teatre físic que té la seva seu a ...