Amb una mica de retard, passo a detallar algunes coses que em van agradar de la 28a edició de la Fira de Titelles de Lleida.
Les Irréels.
Compagnie Créature. Esglesia de Sant Martí.
No deixa de ser un espectacle, però és més una posada en escena en quatre espais on uns personatges estranys viuen i realitzen accions molt variades, des de tocar un instrument a jugar amb objectes. En l'àmbit escenogràfic tot està molt cuidat, i els vestuaris i maquillatges són impecables. Tot respira un aire decadent, amb uns personatges ancorats en un passat que no va existir. És una performance sense paraules i amb poca interacció amb el públic, per passar una estona gaudint d'aquests rar éssers. Aquesta companyia francesa fa molts anys que creen aquestes singulars parades de monstres, que de vegades són molt més nombroses.
6º below nothing.
Karla Kracht & Andrés Beladiez. Centre d'Art la Panera.
Una instal·lació sobre una taula enorme. Uns prismes rectangulars i una sèrie de personatges representen tota la humanitat. Els edificis de les grans ciutats són freds, inquietants i els ninos amenaçants que semblen marcians o soldats amb màscares anti-gas són encara pitjors. Un laberint d'ombres, sensors, so que t'embolcalla i un vídeo que depèn del que faci l'espectador converteix la instal·lació en un malson. Una experiència única i irrepetible que ens parla de fronteres, migracions, guerres i morts. I la veritat és que resulta poc esperançador tot plegat.
Cendres.
Plexus Polaire. Teatre Escorxador.
Cendres és un thriller emocional que combina ficció i realitat d'una manera pertorbadora, inquietant.
Basat en el llibre "Avant que je me consume" escrit per Gaute Heivoll, aquesta obra relata la veritable història d'un piròman al poble de Finsland, al sud de Noruega. Darrere de múltiples incendis de cases, descansa una narrativa íntima que examina els incendis dins de l'ànima humana. Una obra que combina els titelles amb els actors de forma tenebrosa, que va creant atmosferes asfixiants, plenes de fum i focs interns. El perquè d'un piròman i què s'amaga dins de qualsevol comunitat, posats en escena de forma magistral. Dues ànimes, la del piròman i la de l'escriptor que ho explicarà anys més tard, torturades i que lluiten com poden amb els seus dimonis interiors. Una producció de França i Noruega de gran nivell. Poètica, crua, autèntic foc.
Transhumància.
Xip Xap. Itinerant.
La transhumància és la migració dels ramats a la recerca de les pastures. I això fan aquests pastors, porten el seu ramat allà on el públic està reunit per gaudir del teatre al carrer. Dos personatges amb xanques, tres a peu, un carro i uns animals (cabres i ovelles) de fusta constitueixen aquest grup d'actors i músics que ens van relatant passatges rurals, cantant velles històries i tocant instruments tradicionals. Xip Xap és una companyia amb moltes taules i molts anys sobre els escenaris i al carrer. Solvència contrastada i bon humor assegurat.
La gallina dels ous d'or.
Zum-Zum Teatre. Teatre Julieta Agustí.
Uns grangers que viuen tranquil·lament sense pensar en els diners i sempre reparteixen el poc que tenen amb qui més ho necessita, un dia es troben una gallina especial. Una gallina que pon ous d'or, amb tota naturalitat i regularment. El què succeeix després del descobriment i com modifica els comportaments d'ells i de qui els envolta és el que ens conta aquesta història magníficament explicada i meravellosament posada en escena.
La direcció de Ramon Molins i la interpretació d'ell mateix al costat de la Begonya Ferrer són senzillament excel·lents. Una delícia.
La trajectòria d'aquesta companyia és impecable, tant en la realització de les seves obres com a l'hora de triar els arguments que sempre tracten temes importants des de l'òptica infantil, però dient al públic, des dels més petits als adults, coses gens banals o superficials. La cobdícia, l'avarícia, la manca de solidaritat, la migració, la pobresa apareixen en el relat sense perdre la bona cara, l'humor i el somriure davant dels nens i nenes.
No dic més, perquè aquests dos, la Begonya i el Ramolins, a més de ser molt bons, són dos estimats amics. Zum-Zum no decep mai. Per molts anys.
Maure el dinosaure.
Teatre Nu. Sala Alfred Perenya.
La Martina és una nena petita, valenta i pèl-roja. Maure és un dinosaure blau i gros amb punxes blanques. Són amics inseparables. Comparteixen jocs, somnis i aventures, però què passaria si un dia s'haguessin de separar? Aquesta és la història que ens expliquen la Maria Hervàs i el Francesc Mas del Teatre Nu. Un relat tendre i amable d'una situació complicada, un tràngol a l'hora de créixer per als infants. Una altra bona producció d'aquesta companyia, també amb molta tradició sobre els escenaris catalans. Una peça ideal per als més menuts de la casa.
.jpg)
