Dins de l'edició que celebra el quaranta aniversari de l'inici del Festival Grec destacarem cinc espectacles de dansa d'un total de nou que vàrem poder veure.
La fragilitat dels verbs transitius.
Cia. Roberto G. Alonso. Mercat de les Flors. Sala Pina Bausch.
Un espectacle delicat sobre un tema encara més delicat. La transsexualitat malgrat que en el nostre món és permesa condueix molt sovint a la marginalitat i l'exclusió social. A altres països i cultures pot conduir fins i tot a la mort. Amb una dramatúrgia ben trenada de Carlos Be, Marc Rosich i Helena Tornero l'obra ens presenta als diferents personatges de moltes i variades condicions que s'enfronten a convencionalismes, normes socials i rols. Destaco l'enorme interpretació d'Oriol Genís que fa un autèntic recital amb el seu text, la potència de la dansa de Junyi Sun, i la saviesa del coreògraf i també ballarí Roberto. L'escenografia és un encert i li dóna aquesta sensació de fragilitat a tot el drama d'aquestes persones.
Dance to Death.
Alberto Velasco. La Caldera.
Alberto Velasco va guanyar el Premi Max al millor espectacle revelació l'any 2015 amb Danzad, danzad malditos, una versió personal de la pel·lícula que mostra aquells concursos als temps de la Gran Depressió on la gent sense diners lluitava per ser la darrera parella en peu després de ballar un munt d'hores. Aquesta vegada concentra la lluita en el món dels ballarins i els actors, i ho fa fent servir sobre l'escenari intèrprets que es troben a l'atur, que fa temps que no treballen o que no han iniciat encara la seva carrera professional. Sobretot és una reflexió sobre la lluita ferotge per aconseguir un objectiu al qual pocs arribaran i un homenatge a tots aquells que quedaran pel camí, als perdedors. La proposta avança per diferents sales de la Caldera i també va seleccionant als espectadors en una triba original segons les apostes que hagis fet decidint la parella guanyadora. Una proposta divertida, però carregada de reflexió, sobre la derrota. Tot parteix de la novel·la d' Horace McCoy Acaso no matan a los caballos, que va portar al cinema l'any 1969 el director Sydney Pollack amb el títol de Danzad, danzad malditos.
Return To Absence.
Arcane Collective. Sala Hiroshima.
Andrés Corchero co-fundador de la companyia Raravis i format amb Min Tanaka i Kazuo Ohno; el japonès Oguri aclamat ballarí de dansa que ha treballat amb els mestres de dansa buto Min Tanaka i Tatsumi Hiji kata; i el ballarí i performer de dansa contemporània i experimental Boaz Barkan converteixen en dansa les paraules de Samuel Beckett. I ho fan més concretament sobre la que el mateix autor irlandès considerava la seva obra més notable: la trilogia formada per Molloy, Malone mor i L'innominable. Amb aquest material, on conviuen l'humor, l'absurd i la plasticitat, creen un ampli ventall d'imatges impactants i emocionants que ens fan reflexionar sobre la humanitat .
És una obra tan pura i abstracta com les paraules de Beckett, però més amable que en altres ocasions a la dansa buto, de vegades força hermètiques. Les imatges són atractives i molt suggeridores dels diferents estats d'ànim. L'escenografia i la il·luminació fan navegar l'espectacle amb força.
"...has de continuar, no puc continuar, continuaré." (L'innominable de Samuel Beckett)
Le Mouvement de l'air.
Adrien M & Claire B. Mercat de les Flors. Sala Maria Aurèlia Capmany.
Tres ballarins es mouen entre dues parets blanques que fan cantonada i sobre un terra blanc. Totes les superfícies blanques creen un sistema de projecció immersiva capaç de produir des d'universos realistes i geomètrics fins a mons orgànics i evanescents. Els ballarins semblen flotar a l'espai, pugen i baixen, però amb un llenguatge que s'inspira en la quotidianitat. Un treball d'equilibristes. La possible fredor que podria tenir tot el sistema de videoprojectors controlats per un operador humà desapareix en tractar-se d'un sistema viu que respon al moviment dels ballarins, no hi ha res preenregistrat. Aquesta escenografia de vegades es menja l'acció dels ballarins, però és tal la potència de les imatges oníriques que ja és un espectacle en si mateixa.
La companyia francesa d'Adrien Mondot i Claire Bardainne ja va venir al Grec l'any passat amb un altre obra, Cinématique, que fa servir aquesta tecnologia i també va ser una delícia veure aquesta nova realitat.
Questcequetudeviens?
Aurélien Bory-Cie. 111. Mercat de les Flors. Sala Ovidi Montllor.
Compte!. Aquest espectacle és bestial. El director i escenògraf Aurélien Bory va conèixer a Stéphanie Fuster a Tolosa, abans que aquesta marxés cap a Sevilla per viure una immersió absoluta en el món del flamenc. Va estar vuit anys. A la seva tornada a França li va demanar al director que li escrigués un espectacle, i aquest després dels primers dubtes va ser capaç d'escriure aquesta meravella. L'obra descriu el viatge exterior i el viatge interior de la ballarina, L'evolució de la seva dansa i l'allau de noves sensacions. Una dona que es busca a si mateixa, que s'emancipa, que viu, que mor. El flamenc és present amb la guitarra de José Sánchez i el cante d'Alberto García, però dins d'un altre context, una altra realitat. L'escenografia està perfectament dissenyada, els espais, les sonoritats, les diferents llums, tot. De veritat, tan si t'agrada el flamenc com si no, aquesta petita joia et farà emocionar.
.jpg)
