Dis_Order. Poètica del desordre, riure del quotidià

 

Pere Hosta. Col·legi costat Museu de la pell. Igualada. La 33a Mostra.

Al Pere no l'hem de perdre mai de vista. Amb ell tenim assegurat una bona estona de riure, garantia. 

L'any 2019 ja vàrem fer una entrada de l'espectacle Escargots en la qual ell sortia acompanyat d'un altre pallasso genial, el Toti Toronell, un espectacle també delirant.

En dis-order ens presenta una caricatura àcida d'un funcionari i la seva finestreta. Tràmits, documents, cues, certificats... passen pel filtre esbojarrat i tot sembla perdre el sentit, el poc sentit que ja tenen de vegades totes aquestes gestions diabòliques. Ell i un moble amb calaixos que porta la finestreta a sobre, són suficients per crear accions divertides i surrealistes.

Membre de la Cia. La Bleda des del 2001, va crear la seva companyia Talcomsóc el 2005, hi ha col·laborat amb Tortell poltrona en els Matxs de Pallassos, va formar la cia. Slow Olou amb Toti Toronell, i ara també treballa amb Leandre a l'espectacle "N'importe quoi".

Una genialitat més d'aquest pallasso tendre i divertit, sempre amb ganes de jugar amb el públic. Per molts anys.

Bailar o lo salvaje + Panorama

Lara Brown + Raquel Gualtero. La Caldera Les Corts.

A Lara Brown ja la vaig poder veure l'any passat amb l'espectacle Ser devenir. Ara presenta aquesta petita peça que forma part d'un futur espectacle. En els vint minuts que dura la petita mostra, Lara torna a demostrar la seva explosió de fisicalitat, presència i determinació. L'origen de la peça és entendre l'origen de la jota, el ball popular, i si ballar respon a una necessitat innata de moure's d'una forma improductiva. Tot l'espectacle del qual forma part aquest mostra, vol investigar els balls populars, el seu origen i com han estat marcats pel context històric, polític i social.

Sense cap suport de llums ni escenografia, i tan sols amb el seu cos, ella omple l'espai de moviment, preguntes i energia.  Aquesta ballarina és un motor inesgotable que aprofundeix sempre en tot allò que balla.

Raquel Gualtero parteix del terme Panorama, que va ser popularitzat pel pintor irlandès Robert Baker (1787). En els seus quadres d'extensos paisatges, el pintor intentava generar una experiència immersiva que convidava a la contemplació, i per tant, a la reflexió. La ballarina i coreògrafa crea paisatges mitjançant amb els seus moviments reiteratius, la música electrònica, i un treball de llums molt poderós que també inviten a l'espectador a una contemplació propera a un estat d'inducció, de catarsi.

Reconeixerem en els moviments, molts gestos habituals que es repeteixen indefinidament fins a perdre el sentit de causalitat. L'espectacle porta a imatges colpidores per la mecanicitat i plasticitat anormal del cos en alguns moments. De fet, al final de la peça el cos de la ballarina sembla mogut per una força externa a ella, sembla posseïda. Una peça amb una energia estranya, fosca, però molt suggestiva, addictiva per alguns.