Qüestió d'honor

Qüestió d'honor. Teatre Dau al Sec. Barcelona.

Aquesta companyia de moment no té nom, és un grup de gent molt jove que dirigeix Carla Torres, la jove de la dreta a la foto, la que porta un jersei verd. Els actors són: Albert Roig, Carla Abulí, Pol Forment, Raül Ferré i la popular Candela Antón (Merlí). L'autor del text és l'alemany Lutz Hübner que posa la mirada també sobre la difícil convivència entre la població alemanya i la turca.

L'obra descriu una tragèdia originada per un estúpid sentit de l'honor, allò que creiem que ens fa merèixer el respecte, l'amor propi i els dels altres. També, ens parla de l'amistat, de la solitud, de la marginalitat, del complex d'inferioritat i de l'absoluta inadaptació en una societat que et rebutja pels teus orígens. De forma paral·lela, posa davant del públic el tema del masclisme, amb els sentiments de superioritat i violència de l'home sobre la dona.

Al muntatge es planteja l'assumpte dels fonaments patriarcals que travessen la nostra quotidianitat en petits actes masclistes que poden acabar en grans tragèdies mesquines. Una mena de misèria hereditària. Els personatges que apareixen són joves inadaptats i plens d'angoixes i somnis trencats. 

A l'obra podem gaudir d'un grup de joves que diu bé els textos, canta temes de rap, i interpreta amb convenciment els personatges. La direcció crea un espectacle àgil i dinàmic que dura quasi dues hores, però no perd l'interès, ni la força. Algú podria pensar que es pot retallar la durada traient alguna escena que ja resulta obvia en el desenllaç de la història, però és aquesta mena de reiteració la que va formant una realitat, un present que resulta inevitable de variar o evitar.

El públic, situat en forma de ferradura al voltant de l'escenari que està dibuixat sobre una moqueta pintada amb grafitis, té una visió variada i particular de l'espectacle, però sempre molt a prop del que li  passa als personatges.

L'escenografia l'ha feta  Júlia López, el vestuari és de Mònica Elias, i la il·luminació la porten Laia García i Iker Rañé. 

La resposta del públic ha estat molt bona i aconsegueixen omplir la sala cada dia des de fa unes setmanes. Part de raó és el bon ús de les xarxes dels joves, però el nivell de l'espectacle i el boca-orella han contribuït a crear aquesta bona recepció d'aquesta qüestió d'honor.

Un espectacle formalment clàssic, però amb detalls valents, que ens porta davant nostre els desastres d'aquest món capitalista, ple d'egoisme i manca d'humanitat.    

Festival Segni

El Segni és un festival  que es fa a la bonica ciutat de Mantova, al nord d'Itàlia. Està orientat al públic infantil i té darrerament molt d'interès a captar al públic adolescent amb la fórmula Teen. Aquesta fórmula porta espectacles que per la seva imatge, temàtica i ritme s'apropa més als gustos i interessos de les noies i nois més grans. El festival compta ja amb catorze edicions a l'esquena  amb la direcció artística d'una enèrgica Cristina Cazzola, que malgrat una possible pèrdua de pes específic del festival, aconssegueix una programació força equilibrada.

Destaco dos espectacles dels sis que vaig poder veure:

The House.

Companyia Sofie Krog Teater. Sala Oberdan.

És un espectacle de titelles, però és molt més que això. És una narració perfecta que passa de la sèrie negra al thriller més trepidant, i al terror més imaginatiu i tot, amb un humor negre desbordant que et manté enganxat a una enorme maqueta que gira en diferents moments. Sembla mentida que només una actriu i un actor puguin moure tots els personatges i fer tots els registres de veu de forma simultània i dinàmica al llarg d'una hora que et passa volant. Espectacle ideal per a menuts, joves i grans, per a tot aquell espectador que vulgui deixar-se seduir per aquesta "Casa" tan especial.

Assassinats, destrucció de cadàvers, possessions, intriga, paranys, i un gos que recordaré molt de temps. La il·luminació de la maqueta és tot un encert, de vegades general i amb aspecte plàcid, de vegades puntual, nocturna, misteriosa, cercant ombres i transparències. Hi ha una feina molt detallada de la llum i la maqueta.

Una delícia d'espectacle d'una companyia danesa que dirigeix Sofie Krog que és la manipuladora que acompanya a David Faraco movent tots els habitants de la "Casa". Si passen per aquí a prop, no dubteu en anar a veure'ls. L'espectacle es va veure, en aquest festival, en anglès, però crec que hi ha versió en castellà.

Nosferatu.

Companyia Bob Theatre. Spazio Studio Sant'Orsola.

La història del més famós vampir en blanc i negre, narrada per aquests dos fantàstics actors francesos que et fan gaudir de la seva interpretació acompanyada d'una manipulació exquisida d'objectes tan senzills, però tan poderosos a les seves mans, com bombetes, flexos, una nevera, una taula amb una roba que sembla tenir una infinitat de metres, un trepant, una diligència amb cavall que apareix lligada a un braç d'un dels manipuladors, i moltes més coses. Una bestialitat d'espectacle que et fa riure molt enmig de la foscor. Impressionant.

Vam tenir l'oportunitat de poder parlar amb Denis Athimon, l'actor de les patilles abundants, i ens va explicar que l'espectacle data de l'any 2003!!, setze anys!! També ens va comentar que l'espectacle original és en francès, la companyia és francesa de dalt a baix, i que en la versió anglesa passen més nervis per l'idioma que per la interpretació i manipulació. Ens va dir també que l'espectacle l'havien realitzat a Madrid fa molts anys en castellà. El seu company, Julien Mellano, l'actor amb el cap rapat, també forma part d'una altra companyia amb moltes representacions i això complica de vegades molt la realització de bolos de Nosferatu.

Un espectacle que porta moltes representacions a l'esquena i no ha perdut ni frescor ni potència.  Una obra que funciona amb una precisió de rellotge i et fa gaudir del bon teatre d'objectes.  Demanat per molts teatres de tot el món, Nosferatu és una autèntica meravella que ens regalen aquests dos magistrals actors.