Fuck in Progress

Jordi Cortés. Associació Kiakahart. La Caldera. 2016

Em resulta especialment difícil comentar objectivament aquesta obra i el treball del Jordi. L'amistat amb ell, i amb la Mercedes Recacha, una de les ballarines del muntatge, ja és una dificultat, però la més gran és la gran admiració per l'enorme tasca d'integració social i humana que desenvolupa la seva associació des de fa molts anys.

Kiakahart, aquest nom tan sonor, prové del terme kiakaha, l'expressió maori que vol dir "Sigues fort". Jordi Cortés, ballarí, coreògraf, director i professor, que ha ballat amb companyies prestigioses com DV8 de Londres, ha fundat Alta Realitat i ha donat classes a Brussel·les i París entre moltes altres més activitats, treballa amb l'associació en l'àmbit del teatre físic i la dansa integrada des de fa més de deu anys amb resultats extraordinaris. 

A Fuck in progress, els vuit performers  compartiran experiències mitjançant la paraula i el llenguatge del cos. Tots ells, els vuit, tenen una particular condició inherent al seu cos, al seu entorn, a les seves experiències, i serà la sensualitat, l'erotisme, el fetitxisme i una sexualitat oberta a la mirada de l'altre la que crearà una dramatúrgia d'alt contingut eròtic, de vegades violent, de vegades d'extrema delicadesa.

Evidentment per al públic és fàcil de vegades caure en el morbo de veure com es mou un home sense cames o una noia amb una cama artificial que es treu a l'escena per desenvolupar una sexualitat molt a prop de Cronenberg, o les evolucions de perversió d'un no vident. Potser això succeeix en algun moment en la ment d'algun espectador, però la potència de l'escena és tan gran i tan coral que ens mostra que tots som particulars, tots, amb les nostres febleses, les nostres pors i els nostres impediments. I justament això ens mostra l'espectacle, des de la vessant més a prop de la pell i de les passions. Un espectacle de gran intensitat.

  

27a Fira de Titelles de Lleida

Destacarem tres espectacles dels deu que vàrem poder veure en aquesta edició. Curiosament tots tres són de petit format, el primer és un espectacle sobre una taula, el segon dins d'una caravana, i el tercer dins d'una caixa de fusta. Passem a comentar-los.

Les 3 Petits Cochons.

Théâtre Magnétic. Café del Teatre de l'Escorxador. Lleida.

Delirant lectura del conegut conte dels tres porquets i el llop. Bernard Boudru ja és un personatge fora de l'escenari, un tipus realment divertit que et fa somriure només et mira. L'espectacle té una durada d'uns vint minuts, és difícil trobar un instant que no provoqui el riure, molt difícil. El conte es converteix en una narració febril i exaltada, plena de situacions absurdes i surrealistes, que ens dóna una versió plena d'humor i imaginació. L'actor belga ens va regalar a més l'estrena en castellà, divertida i amb una llengua que encara fa la narració més humanament propera. Una delícia d'espectacle.

Per acabar us deixo els crèdits de l'espectacle que ja són una mostra del deliri d'aquest belga.

Concepció, guió, posada en escena, direcció i escenografia: Bernard Boudru

Actor: Bernard Boudru

Disseny d'il·luminació: Dimitri Joukovsky sota la mirada aclaridora de Bernard Boudru

Assistència exterior: Isabelle Darras i Karine Birgé

Assistència d'escenografia: Bernard Boudru

Fotografia: Christine Villeneuve (la dona de Bernard Boudru)

Construcció d'escenografia: Bernard Boudru

Grafisme: Michel Boudru (germà de Bernard Boudru)

Difusió: My-Linh Bui ( la dona del cosí de Bernard Boudru)

El viatge.

Tombs Creatius. Cia. d'arts de carrer. Plaça Esteve Cuito. Lleida.

"Una barraca de fira que convida l'espectador solitari a realitzar un viatge sideral, un viatge que el farà arribar al límit, que el portarà a la veritable frontera, potser...a l'única frontera, la que separa la vida de la mort." Així es presenta aquest singular espectacle que permet gaudir individualment a cada espectador d'un viatge de tres minuts. El viatge el fa introduint-se estirat dins d'una petita porta que té una caravana i que et porta a viure unes sensacions íntimes i molt personals que cada persona viu de manera diferent. El conductor de la cerimònia et prepara a l'entrada i t'acull a la sortida donant a cada viatger unes petites claus per entendre el ritual màgic per el qual passen. 

No puc dir gaire cosa més per no descobrir els secrets de la màgica caravana. Ho recomano a tots els viatgers per sobre dels 16 anys exceptuant els que pateixin una claustrofòbia radical. És una experiència agradable, tendre i tranquil·la. L'autor i actor és Antoni Tomàs i el director és Paco Paricio.

La Caja.

Cía Nacho Diago. Claustre de la Biblioteca Pública. Lleida.

Aquest espectacle consta de dues parts, la primera és la que passes fent la cua per entrar dins d'una caixa cúbica de fusta de metre i mig per costat. L'estona és amenitzada per les evolucions d'un actor que amb la seva mímica i jocs de paraules crea un ambient distès alhora que fa créixer el desig per entrar dins de la caixa. La segona és l'entrada i estada dins de la misteriosa capsa. Un món ple ombres, músiques, misteris i rialles que ens oferirà un mag acollidor i tendre que hi viu dins de la caixa. Quan hi ets dins veus quina mena de ressorts i mecanismes produeixen una sèrie de sons que causen sorpresa quan encara estàs esperant. Els espectadors entren de quatre en quatre amb un paperet que han omplert a la cua i que trobarà la resposta a l'interior de La Caja. Una experiència molt divertida i familiar amb un bon mag i una escenografia plena de detalls. 

Com acabar d'una vegada per totes amb les imatges

Manuel Delgado. Caixa Forum de Barcelona. 2016

Personalment el que més m’interessava  de la proposta era veure al Manuel Delgado a
curta distància, a pocs metres, a pocs centímetres de vegades. Conec  aquest home per haver llegit alguna de les seves obres, per haver-lo sentit en alguna
conferència, també de veure’l per la televisió i darrerament m’acompanya alguns
matins al programa del Jordi Basté, al Món de RAC 1.

De vegades puc no coincidir en alguna de les seves opinions,
cert, però m’agrada com defensa la seva argumentació, la mena de passió
volcànica que el mou sense perdre coherència ni una posició de normalitat. Fins
i tot és possible que hagi creat un personatge de si mateix que accentua les
seves posicions i declaracions, però em resulta quasi hipnòtic sentir la seva
veu que va donant informació i opinió com si fos una allau, amb multiplicitat
de detalls i obrint temes  per debatre. A
més, sempre té un moment d’autocrítica ferotge sobre la seva posició com a
funcionari acadèmic i també com conferenciant d’una cosa que ell posa en dubte
com és l’art contemporani i el paper dels museus.

Aquella tarda ens vàrem reunir una trentena de persones al
voltant d’ell i de Carlos Martín, comissari de l’exposició, que anava
plantejant temes i preguntes al Delgado. Hi ha al CaixaForum un sistema de
microfonia que et permet sentir al mestre de cerimònies per uns cascos que en
algun moment t’acabes traient i passes al directe personal.  Te l’avantatge potser del fet que no perds
cap detall del discurs.

El tema de la trobada era “Com acabar d’una vegada per totes
amb les imatges” i es va suportar en obres de Vanessa Beecroft, Rodney Graham,
Rogelio López Cuenca, Raymond Hains, Valeska Soares, Manuel Millares i una
figura anònima de Sant Màrtir del segle XVIII que pertanyen a l’exposició “Gestos
iconoclastes, Imatges heterodoxes” que va estar exposada tres mesos a una de
les sales del CaixaForum. També vàrem comentar sobre un fragment de la
pel·lícula de Pere Portabella “Mudanza” que mostra el procés de buidar la casa
de García Lorca en Granada, i on són les parets buides de tot contingut superflu
les que ensenyen l’ànima del poeta.

Va resultar una experiència 
agradable, plena d’humor i comentaris intel·ligents, i amb una
demostració de saviesa i domini de l’escenificació davant d’un públic que
cercava l’animalitat cerebral d’un Manuel Delgado que no va decebre.

Per tancar una reflexió bàsica de la presentació: “La gran
part de vegades els iconoclastes donen major transcendència i poder a les
icones que destrueixen que els propis en principi adoradors”.