Personalment el que més m’interessava de la proposta era veure al Manuel Delgado a
curta distància, a pocs metres, a pocs centímetres de vegades. Conec aquest home per haver llegit alguna de les seves obres, per haver-lo sentit en alguna
conferència, també de veure’l per la televisió i darrerament m’acompanya alguns
matins al programa del Jordi Basté, al Món de RAC 1.
De vegades puc no coincidir en alguna de les seves opinions,
cert, però m’agrada com defensa la seva argumentació, la mena de passió
volcànica que el mou sense perdre coherència ni una posició de normalitat. Fins
i tot és possible que hagi creat un personatge de si mateix que accentua les
seves posicions i declaracions, però em resulta quasi hipnòtic sentir la seva
veu que va donant informació i opinió com si fos una allau, amb multiplicitat
de detalls i obrint temes per debatre. A
més, sempre té un moment d’autocrítica ferotge sobre la seva posició com a
funcionari acadèmic i també com conferenciant d’una cosa que ell posa en dubte
com és l’art contemporani i el paper dels museus.
Aquella tarda ens vàrem reunir una trentena de persones al
voltant d’ell i de Carlos Martín, comissari de l’exposició, que anava
plantejant temes i preguntes al Delgado. Hi ha al CaixaForum un sistema de
microfonia que et permet sentir al mestre de cerimònies per uns cascos que en
algun moment t’acabes traient i passes al directe personal. Te l’avantatge potser del fet que no perds
cap detall del discurs.
El tema de la trobada era “Com acabar d’una vegada per totes
amb les imatges” i es va suportar en obres de Vanessa Beecroft, Rodney Graham,
Rogelio López Cuenca, Raymond Hains, Valeska Soares, Manuel Millares i una
figura anònima de Sant Màrtir del segle XVIII que pertanyen a l’exposició “Gestos
iconoclastes, Imatges heterodoxes” que va estar exposada tres mesos a una de
les sales del CaixaForum. També vàrem comentar sobre un fragment de la
pel·lícula de Pere Portabella “Mudanza” que mostra el procés de buidar la casa
de García Lorca en Granada, i on són les parets buides de tot contingut superflu
les que ensenyen l’ànima del poeta.
Va resultar una experiència
agradable, plena d’humor i comentaris intel·ligents, i amb una
demostració de saviesa i domini de l’escenificació davant d’un públic que
cercava l’animalitat cerebral d’un Manuel Delgado que no va decebre.
Per tancar una reflexió bàsica de la presentació: “La gran
part de vegades els iconoclastes donen major transcendència i poder a les
icones que destrueixen que els propis en principi adoradors”.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada