p de carn. Acció poètica en tres actes.

 

Elena Tarrats, Bru Ferri i Martí Sancliment. Sala Dau al Sec.

El cartell presenta aquesta acció  com a: "Poesia viscuda. Poesia encarnada. Poesia que parla del cos com a òrgan capaç de tenir consciència de les vivències que ens van teixint".

Una vegada dins de la sala, vaig tenir la puntual sensació de tornar uns anys enrere, al voltant dels anys noranta, quan vaig anar sovint a veure happenings, performances i actes varis, a la Sala Metrònom. La sala d'art contemporani que va tancar les portes l'any 2006, va realitzar moltes presentacions i inauguracions d'exposicions fent servir aquest gènere escènic al llarg dels vint-i-sis anys que va estar oberta. 

En aquesta ocasió, els tres artistes desenvolupen una acció en tres actes ben diferenciats. Elena Tarrats és una jove actriu i cantant amb una projecció considerable, Bru Ferri és un pianista i cantant amb una trajectòria plena de col·laboracions de renom, i Martí Sancliment és un actor, autor i director escènic amb nombrosos projectes a l'esquena.  Tots tres aconsegueixen crear un producte interessant, vibrant en alguns moments, on apareixeran els textos poètics d'una llarga relació de poetes: Maria Cabrera, Guillem Gavaldà, Maria Sevilla, Martí Sancliment, Sara Bailac, Guim Valls, Oriol Sauleda, Mireia Calafell, Bru Ferri, Azucena Momo, Gabriel Ventura, Princesa Inca i Pablo Macho.

La proposta també té l'afegit de veure a l'actor Jaume Madaula portant les llums i integrant-se d'alguna forma a l'escena, amb la manipulació dels focus i canviant les gelatines de forma manual. 

Una bona manera de portar la poesia molt més enllà de la seva lectura, i també de portar a escena a tres bons creadors que integren a una bèstia original i orgànica.

La màgia lenta

Marc Garcia Coté. Sala Dau al Sec.

L'autor del text és Denis Lachaud, i la direcció l'ha realitzada Pierre Notte, que ja va dirigir l'obra al seu país, França. També és seu l'espai escènic, taula, cadires i gots d'aigua. El disseny de llums el va realitzar Alexandre Mange en l'estrena francesa i s'ha mantingut també. 

El muntatge va venir fa dos anys a Catalunya dins del festival francòfon "Oui", i va generar a les dones del Dau la forta decisió de portar-lo a la seva sala, ara en català. I ha estat una magnífica decisió.

L'obra planteja el conflicte d'un home de 40 anys diagnosticat erròniament d'esquizofrènia i que de nen va patir abusos sexuals. Amb una lluita constant amb si mateix, el personatge  busca el camí de la veritat, però tem la veritable història que l'enfrontarà a una realitat dolorosa. 

L'actor encarna les dues veus, la del pacient i la del psiquiatre, i tan sols amb un simple gest d'agafar un bolígraf, saps que parla el metge.

El text presenta una història contundent, necessària i útil i que posa davant de l'espectador temes tabús com l'abús sexual a menors, els conflictes i dubtes dels diagnòstics psiquiàtrics i la fragilitat de la infantesa davant del món dels adults.

El públic va avançant amb el personatge en la recerca d'una veritat d'un passat terrible i que et va creant un dolor a l'estómac fins al final de l'obra. Dolor causat per ser conscient  que allò que veus a l'escenari, és una trista història que han viscut i viuen moltes persones. Només cal mirar les estadístiques per veure que l'abús sexuals a menors és un mal molt estès en aquest món.

La diferència entre les al·lucinacions i els pensaments, entre l'esquizofrènia i la bipolaritat, entre els desitjos i els abusos, són exposats amb cruesa i visceralitat.

Marc Garcia Coté realitza un recital interpretatiu, amb naturalitat i precisió, donant a cada paraula l'entonació i profunditat adient. Una meravellosa interpretació que deixa clara la potència d'aquest actor que ara viu i treballa més a França que a les nostres terres.

El títol de l'obra ja ha plantejat dues vegades la curiosa anècdota de l'espectador que entra al teatre  pensant que és un espectacle de màgia, i queda perplex davant de la potència d'aquest text teatral.

La màgia lenta és una denominació de Sigmund Freud del tractament de la psicoanàlisi.

Una obra que avança amb creixent serenitat. La serenitat que exigeix una revelació crucial. 

Ser devenir

Lara Brown. La Caldera Les Corts.

Aquesta ballarina de Madrid interpreta una peça únicament acompanyada per tres pantalles de plasma que són l'única il·luminació que hi ha a l'espectacle. Al mig de l'escenari, comença una exploració del seu cos, de la seva identitat, de la seva sexualitat. Sona un piano allà al fons. Tot va passant amb una parsimònia i intimitat que de vegades desespera, però quasi sense adonar-te, tot agafa una velocitat que fa que el seu cos acabi movent-se compulsivament a ritme d'una peça de house del dj. Omar FG. En aquest moment, els pits nus de la ballarina agafen una dimensió especial pels seus moviments i tot el seu cos sembla mogut per automatisme. Com  manifesta en els seus escrits, ella entén el procés de creació com un lloc on es troben totes les disciplines per aconseguir formular una idea mitjançant un gest poètic. Una dansa generadora de pensaments.

A l'entrada de la sala, s'ofereix un programa de mà, un fanzine de quatre plecs amb dues grapes, on intenta argumentar el seu posicionament a la peça i al món de la dansa. Conté algunes frases com: "es un ejercicio de una intimidad volcánica", "esto estaría pasando aunque tú no estuvieras mirando", "¿donde vas cuando te vas?", i algunes més. És un treball d'experimentació, de format petit i amb algunes imatges poderoses, que va adquirint velocitat, i en un espai que fa contrastar la fredor de la llum amb la calidesa de la pell humana. Aquesta segona foto és d'un altre espectacle seu: "Auto, o como generar multitud de maneras de mirar un cuerpo".