Sergi Mateu. Dau al Sec. Barcelona.
L'última cinta de Krapp és un text de Samuel Beckett escrit l'any 1958 que neix de les anotacions de l'autor després d'escoltar la veu esquerdada de l'actor Patrick Magee. De fet, aquest mateix actor va fer les primeres representacions d'aquest muntatge, el mateix any que va ser escrit. L'obra mostra com un home gran que ha gravat en un magnetòfon els seus comentaris de forma ritual al llarg de molts anys, decideix en l'aniversari dels seus seixanta-nou anys, escoltar la gravació feta fa trenta anys. Aleshores, era un home jove, ple de projectes i desitjos, que creia que estava a la plenitud de la seva vida. Ara, sentir la seva veu del passat, li provoca plaer en alguns pocs moments, però confusió, irritació i desesperació en la gran part de la gravació. La seva supèrbia, ampul·lositat i atreviment, ara li resulten actes grotescos i ridículs.
L'obra és un diàleg d'un home amb si mateix, trenta anys més jove, amb l'enorme canvi de panorama i la pèrdua d'horitzons. Un text dur que ens planteja com sempre moltes preguntes al voltant del pas del temps, la nostra identitat i la condició humana.
L'actor és Sergi Mateu, i la direcció és de Boris Rotenstein. L'escenografia és una taula amb calaixos, una cadira, el magnetòfon, les capses de cintes, un llibre de notes i una sèrie de plàtans que el protagonista anirà menjant de forma particular. L'obra està ben construïda, i la interpretació del difícil paper és convincent, malgrat la comparació inevitable amb el mestre Harold Pinter. En resum, un text de Beckett posat a escena, sempre resulta una experiència interessant.
.jpg)
