Diu el nen que ha vist un cérvol

Andrea Bel i Àlex Pereira. Dau al Sec. Barcelona.

Fa un temps vaig conèixer l'Àlex a la mateixa sala del Dau. Vam fer alguna tasca plegats i em va comentar una mica aquest projecte seu que ara  hi ha portat, després d'estrenar-la a la seva vila natal: Vilanova i la Geltrú. L'Àlex és un noi de vint-i-cinc anys amb un cervell especial, un cervell que sembla que funciona amb altres paràmetres. Ja he conegut alguns com l'Adrià que és un magnífic realitzador d'imatge que estudia filosofia, o la Laura que fa teràpia amb cavalls i ho analitza tot. Són persones que només creuar vuit frases, tu ja veus que fan servir altres conductes i mecanismes diferents de la gran part de mortals. És una mica broma, però és una sensació que he tingut.

Aquest projecte del Cérvol neix com a Treball Final de Carrera a l'Institut del Teatre de Barcelona el juny del 2018. A partir del text de l'Àlex, que en part és autobiogràfic, Andrea Bel i ell componen una peça per un sol actor, però per a diversos personatges.

En un espai buit i amb un treball magnífic i sorprenent d'ombres, l'obra ens explica des dels diferents punts de vista: dos adults, un nen i un cérvol, la història d'un nen petit que diu als seus pares que ha vist un cérvol. Les seves reaccions junts, per separat, el què diu el nen, i què feia allà un animal del bosc. La narració és molt àgil i plena de matisos, i llença moltes preguntes a un públic sorprès per la senzillesa del muntatge, però que qüestiona moltes situacions. El món de les ombres de Plató apareix com a referent  de la visió de la realitat que tots tenim. 

Una obra de text dit amb una tècnica i força molt considerable, amb solucions escenogràfiques potents que parteixen del joc de la llum i les ombres. La direcció de l'Andrea és també un acompanyament anímic del seu amic Àlex, però destaca per la seva exigència.

Una bona peça de teatre que parla com responem els adults a les inquietuds dels nens, com ens relacionem amb ells, i com aconseguim amagar la por que ens fan de vegades.

10.000 visitants

Avui, 10 de març del 2020, hem tingut la visita número deu mil al nostre blog. Moltes gràcies a tots i totes pel vostre seguiment.

Gingebre i Ginesta.

After the party

Thomas Noone Dance. Sant Andreu Teatre.

La festa s'ha acabat, un home segut en una cadira reflexiona sobre les converses i trobades que han succeït. Intenta esbrinar el que és rellevant i el que només és insubstancial. L'aparició del seu alter ego li permetrà un diàleg tant intens com absurd. És aquell moment en què un pensa en el que ha dit i no havia de dir, i en què no ha dit i havia de dir.

Thomas Noone torna a pujar a l'escenari després d'un temps com a director i coreògraf de la seva companyia. I torna acompanyat d'un titella creat pel magnífic constructor Andre Mello que treballa habitualment amb la prestigiosa companyia de Duda Paiva. Va ser el mateix Duda qui va assessorar  Thomas Noone en la manipulació del titella. I resulta evident que va saber aprofitar moltíssim el temps d'aprenentatge veient com ell i el seu alter ego arriben a fusionar-se. Un treball excel·lent.

No és el primer cop que quedo fascinat per la potència com a ballarí d'aquest londinenc, però en aquest espectacle pots gaudir a més a més de la seva manipulació de titella, del seu vessant de clown i fins i tot de sentir-lo cantar. 

Vaig tenir fa dos anys la gran sort de realitzar un taller amb Duda Paiva al voltant de la relació de titelles i dansa, dins del Festival de titelles de Lleida, i només aparèixer el titella del  Thomas i veure'l evolucionar vaig pensar que allà darrere hi estava aquest enorme titellaire.

Per la part de text i dramatúrgia va rebre l'ajut de l'actriu Montse Puga, i en els recursos de pallasso va ser l'actor, pallasso i director d'escena Martí Torras qui va col·laborar amb ell.

Una bona obra de dansa amb afegits molt valuosos i interessants.

Calma!

Guillem Albà. Casal de Cultura de Vallromanes.

"Parem-ho tot i vivim el moment. Baixem el ritme. Que som molt més efímers del que creiem. Que això no sabem quan dura, ni quant s'acabarà. Aprofitem que estem vius. Deixem-nos de tonteries. Gaudim-ho." Això és una part del que diu el programa de mà d'aquest enorme pallasso que domina magistralment la relació amb el públic. En aquesta ocasió l'actor i el personatge són el mateix, aquest home respira energia, felicitat, confiança. 

Calma! és un espectacle amb molts moments còmics i també escenes poètiques, que manté un ritme àgil, fresc i intens. Guillem Albà no deixa de ser el showman còmic que ja va demostrar com a pallasso i músic amb la seva Marabunta, però en aquest solo treballa amb brillantor els titelles, els jocs d'ombres i la plasticitat visual. La relació amb el públic, com sempre, juga un paper molt important al llarg de l'obra, i sempre amb la pregunta de si val la pena córrer tant, si estem fent el que realment ens omple, i si en definitiva volem seguir així o volem canviar-ho.

Una obra d'un clown salvatge amb moltíssima poesia, i on el missatge vital i optimista resulta encoratjador  i balsàmic davant de tantes presses com portem tots. Calma, gaudim de la calma.