Escorzo

Marina Colomina/Bea Fernández. La Caldera. Dins del cicle Corpografies #3.

Bea Fernández, cofundadora del col·lectiu Las Santas i codirectora artística de La Poderosa, espai de creació i investigació a l'àmbit de la dansa, transmet a Marina Colomina un dels seus primers solos que va crear l'any 2003. I ho fa amb una mena de necessitat ecològica de no crear res nou per endavant, sinó tornar sobre la petjada del ja ballat en un altre temps, en un altre cos, en un altre context. També cercant un diàleg entre artistes de diferents generacions.

No es tracta d'una reposició fidel de la peça, Escorzo es constitueix en una partitura-mapa carregada d'anotacions, esbossos, capes d'informació estètiques i vivencials.

Abans de veure la peça ballada per la Marina, vam poder veure a la sala del costat un vídeo molt artesanal de l'obra interpretada en l'antiga Caldera de Gràcia per la Bea. Tot un objecte de museu, carregat de records. La interpretació de Bea, en aquells temps on encara no hi havia gaires obres de dansa amb ballarins "desmanegats", era tot un atreviment, una aposta valenta i arriscada per la vulnerabilitat de la ballarina. 

En la interpretació de Marina podem veure en alguns moments la possessió del seu cos per la Bea, però també la recerca d'altres moviments, d'altres comportaments, d'altres personatges. La peça ha perdut aquell atreviment, aquella valentia de les models que posen nua davant dels artistes plàstics, però ha mutat en una altra litúrgia més freda i calculada. El canvi d'espai i de formes de les dues Calderes, Gràcia-Les Corts, va exactament en la mateixa direcció. 

Per acabar l'acte, va haver una xerrada entre les dues ballarines, i Martí Sales, escriptor i traductor que en aquell 2003 va fer de tècnic de llums d'aquesta peça. Coses curioses de la vida. També va participar el coreògraf Carmelo Salazar, habitual col·laborador amb la Bea.

Una bona vetllada de dansa contemporània gamberra i valenta.

18è Festival nacional de poesia a Sant Cugat. (2)

Lectura de poesia: 

Àlex Susanna, Marta Pessarrodona i Suso de Toro.

Biblioteca de Mira-sol Marta Pessarrodona. Octubre 2018.

El que al principi es va presentar com una lectura de poesia, va acabar sent una entretinguda i simpàtica conversa entre els dos poetes i el novel·lista Suso de Toro. 

Van dir coses tan curioses com:

"La poesia és el Conyac de la literatura" Suso

"4 poemes ben llegits a la nit et salven un dia" Suso

"De vegades el problema de la prosa és la manca de temps" Marta

"Un poema és andar a alguna cosa" Suso

"La poesia és com canviar de dimensió, fora de la vida ordinària" Àlex

"Jo més que poesia, faig un dietari, per no penjar-me, per no perdre el control" Àlex

"La prosa és relectura" Suso

"Jo no puc fer res que no tingui títol" Marta

"Traduir és apoderar-se del llenguatge d'un altre" Marta

"A mesura que passa el temps, les novel·les d'un escriptor són més curtes, manca múscul" Suso

"Les cadenes i l'opressió generen poesia" Àlex

"Donar veu als sentiments et converteix en un activista. Jo ho sóc des de fa molt de temps" Suso

"Els poemes neixen d'un conflicte" Àlex

"La marató és la novel·la, el conte és el mig fons i la poesia és l'esprint" Marta

Aquestes i moltes altres coses interessants van anar dient de forma relaxada abans de fer cadascú d'ells una petita lectura d'alguna de les seves obres. Tres escriptors de dilatada i reconeguda carrera literària.  

Àlex Susanna, un fi estilista acostumat a portar molts projectes culturals (ha estat Director de cultura de l'Institut Ramon Llull, Director de la Fundació Caixa de Catalunya, entre molts altres de gran nivell),  prefereix compaginar la poesia amb tot el seu món de relacions institucionals. Ho fa per no perdre el sentit de la vida, per tocar de peus a terra i no volar del tot.

Marta Pessarrodona actuava a casa, dins de la biblioteca que porta el seu nom. Va fer tot l'acte amb la seva gosseta, bé sobre les seves cames o bé als seus peus. Segura de si mateixa feia el paper d'amfitriona.

Suso de Toro, un gallec tendre i divertit, era el contrapunt de la prosa, malgrat que també ha escrit poesia, però aprofitant-se d'un personatge seu que escriu poesies. Un home imaginatiu, defensor de tota mena de causes perdudes, activista d'esquerres i decebut de la resposta d'allò que porta el nom d'estat i de molts dels seus companys d'escriptura.

Bonica vetllada amb no gaire assistència de públic. Clar, estem parlant de poesia, una llàstima.

A.K.A.

Autor: Daniel Meyer. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Casal de Vallromanes.

Vaig entrar al teatre amb certa temor perquè el protagonista, un noi vallromaní, és una d'aquestes figures mediàtiques que produeix la televisió. També és cert, que el fet que la temporada passada aquesta obra hagués triomfat a la sala Flyhard i que aquesta estigui programada al Teatre Lliure, em donava certa tranquil·litat.

L'únic protagonista de l'obra és l'Albert Salazar que es va fer conegut popularment per la sèrie de TV3 "La Riera". Amb una escenografia senzilla, l'habitació petita i estàndard d'un jove adolescent, el nostre noi fa les coses que fan els adolescents, parla pel mòbil, envia whatsapps, posa música, balla, saluda als "viejos", entra amb el seu skate, parla dels professors i dels col·legues, tot sembla anar bé. I el muntatge és en clau de comèdia. És un adolescent feliç a una família que l'estima.

Tot canvia quan el protagonista coneix una altra adolescent per una aplicació del mòbil. És una noia de classe alta, amb pasta i molt bonica. El nostre noi s'enamora perdudament d'ella i comença una relació, d'entrada virtual pel mòbil i l'ordinador, i després un dia queden i es coneixen. Tot començarà a canviar i l'obra deriva en un drama angoixant. No desvetllaré el perquè, però l'actor fa una magnífica progressió de la comèdia molona al drama més injust i impactant. 

Una autèntica bomba de rellotgeria que tracta temes actuals i propers, molt propers. Una societat que aparenta una cosa i que n'és una altra. L'Albert Salazar fa una autèntica exhibició interpretativa i dóna versemblança al pas dels fets que esdevenen un autèntic drama.