Ça va exploser

Joâo Fiadeiro i Carolina Campos. La Caldera Les Corts. Barcelona.

Aquest espectacle està dins del programa del 8ê  Sâlmon, Festival d'arts vives de Barcelona. I dic això perquè puc afirmar amb seguretat que el noranta-cinc per cent del públic que vam assistir a la seva presentació, pertanyíem de forma molt directa al món de la dansa contemporània, de l'àrea de la performance o de les arts visuals i plàstiques. Vull només d'aquesta manera  enquadrar l'obra dins d'un marc referencial i expositiu determinat.

Al programa de mà l'obra ve presentada com: "Potser aquest sigui el nucli de la nostra relació: jo intentant viure la vida i tu intentant viure amb la mort. Aquesta és la història d'una crisi. La crisi d'una trobada. Amb els altres, amb un mateix, amb el món". El títol de l'obra (Això explotarà) es refereix a una de les imatges del llibre "Ma vie va changer", de Patrícia Almeida i David Alexandre Guéniot, que serveix com a territori afectiu per a la construcció d'aquesta obra. La publicació contraposa tres anys d'imatges (2011-2013) que documenten la vida quotidiana d'una família, juntament amb imatges de la vida quotidiana col·lectiva agafada de diaris nacionals. En tots dos casos, la paraula "crisi" és el denominador comú.

Al principi, un home i una noia evolucionen sobre el terra, el moviment d'un finalitza donant moviment a l'altra, creant així una cadena d'energia. Més tard, els dos cossos inicien una dansa de contactes i absències, una relació potser buida, potser inexistent, però coincident en un espai. Coses i esdeveniments succeixen en les bretxes d'aquesta construcció. Les coses xoquen, se superposen, s'atropellen. Aquí i allà se sincronitzen. Però sembla que només ho fan per confirmar la impossibilitat de continuïtat. 

Darrere d'ells, l'espectacle és obert a tres bandes, una pantalla de tela es va desplegant en la seva caiguda i ofereix diferents colors compactes. En algun moment la imatge ens pot portar a Mark Rothko. Em va sorprendre, el so. No tant per la banda sonora, sinó per la distribució del so. De vegades situat quasi fora de la sala, sorolls de veus i sons indefinits, llunyans.

Joâo Fiadeiro pertany a la generació de coreògrafs que van emergir al final de la dècada dels vuitanta i que, en la seqüència del moviment "pos-modern" americà i els moviments de la Nouvelle Danse francesa i belga, va originar la Nova Dansa portuguesa. És un estudiós sobre les relacions entre creativitat, neurociència i sistemes complexos.

Una bona obra que obre moltes preguntes sobre les relacions humanes, i també de la nostra relació amb el món. Destinada a un públic molt determinat i amb alguna informació.

Jungla

Big Bouncers. La Caldera Les Corts. Barcelona.

Oblidem que la Cecília és una ballarina amb la qual he treballat en dos projectes, i fins i tot vam a anar a Suècia, que l'Anna i la Mireia són dues ballarines amb qui m'he creuat moltes vegades en molts llocs, i que l'Ursa és una noia realment encantadora. Oblidem també que l'amic Tristán és l'home que s'encarrega de la imatge i vídeo. Deixem tot això a banda. Comentaré l'espectacle com si tot això no es donés.

Jungla és un espectacle infantil orientat a un públic situat entre els dos i els cinc anys. L'obra és un viatge per un ecosistema on poden aparèixer tota mena d'éssers, formes, colors i sons. Des dels cossos més grans i poderosos fins als més petits, des dels més ràpids fins als més quiets, tots tenen cabuda. Un espai ple de sorpreses i màgia, un indret inexplorat que està en moviment continu, que s'estira i s'arronsa, que puja i baixa, que es dilata i es contrau. Un món de colors, textures i llums.

Cecília Colacrai, Anna Rubirola, Mireia de Querol i Ursa Sekirnik són el col·lectiu de les Big Bouncers. En tenen una llarga trajectòria, sobretot en espectacles per a adults, on la paraula, les idees i el joc creen obres amb una dimensió d'una intel·lectualitat considerable. Aquesta Jungla és una creació col·lectiva dels quatre membres, com acostuma a succeir en aquesta formació.

La potència física i forta aparença de la Cecília, es combina amb l'elegància de l'Anna, la dolçor i encant de la Mireia, i la singularitat i delicadesa de l'Ursa. Un equip molt equilibrat.

L'espai escènic és de la Maria Alejandre, l'espai sonor és de l'Oriol Roca, i les llums de la Joana Serra. Fotos i vídeo del Tristán Pérez Martín.

Si teniu gent menuda al voltant, porteu-los a la Jungla. S'ho passaran bé, aprendran algunes coses i els hi despertaran ganes de tornar al teatre. I d'altra banda, vosaltres també gaudireu de moltes imatges, músiques i moviments interessants.