Ça va exploser

Joâo Fiadeiro i Carolina Campos. La Caldera Les Corts. Barcelona.

Aquest espectacle està dins del programa del 8ê  Sâlmon, Festival d'arts vives de Barcelona. I dic això perquè puc afirmar amb seguretat que el noranta-cinc per cent del públic que vam assistir a la seva presentació, pertanyíem de forma molt directa al món de la dansa contemporània, de l'àrea de la performance o de les arts visuals i plàstiques. Vull només d'aquesta manera  enquadrar l'obra dins d'un marc referencial i expositiu determinat.

Al programa de mà l'obra ve presentada com: "Potser aquest sigui el nucli de la nostra relació: jo intentant viure la vida i tu intentant viure amb la mort. Aquesta és la història d'una crisi. La crisi d'una trobada. Amb els altres, amb un mateix, amb el món". El títol de l'obra (Això explotarà) es refereix a una de les imatges del llibre "Ma vie va changer", de Patrícia Almeida i David Alexandre Guéniot, que serveix com a territori afectiu per a la construcció d'aquesta obra. La publicació contraposa tres anys d'imatges (2011-2013) que documenten la vida quotidiana d'una família, juntament amb imatges de la vida quotidiana col·lectiva agafada de diaris nacionals. En tots dos casos, la paraula "crisi" és el denominador comú.

Al principi, un home i una noia evolucionen sobre el terra, el moviment d'un finalitza donant moviment a l'altra, creant així una cadena d'energia. Més tard, els dos cossos inicien una dansa de contactes i absències, una relació potser buida, potser inexistent, però coincident en un espai. Coses i esdeveniments succeixen en les bretxes d'aquesta construcció. Les coses xoquen, se superposen, s'atropellen. Aquí i allà se sincronitzen. Però sembla que només ho fan per confirmar la impossibilitat de continuïtat. 

Darrere d'ells, l'espectacle és obert a tres bandes, una pantalla de tela es va desplegant en la seva caiguda i ofereix diferents colors compactes. En algun moment la imatge ens pot portar a Mark Rothko. Em va sorprendre, el so. No tant per la banda sonora, sinó per la distribució del so. De vegades situat quasi fora de la sala, sorolls de veus i sons indefinits, llunyans.

Joâo Fiadeiro pertany a la generació de coreògrafs que van emergir al final de la dècada dels vuitanta i que, en la seqüència del moviment "pos-modern" americà i els moviments de la Nouvelle Danse francesa i belga, va originar la Nova Dansa portuguesa. És un estudiós sobre les relacions entre creativitat, neurociència i sistemes complexos.

Una bona obra que obre moltes preguntes sobre les relacions humanes, i també de la nostra relació amb el món. Destinada a un públic molt determinat i amb alguna informació.