32 Rue Vandenbranden

Peeping Tom. Teatre lliure. 2012

Una escenografia gegantina amb un ciclorama immens ens presenta un paisatge cobert de neu amb tres caravanes atrotinades davant d'un cel gris i amenaçador. Una posada en escena quasi cinematogràfica per una història tèrbola, on es barregen somnis i realitat. Cinc personatges tancats en la solitud més absoluta, amb les pors més irracionals i lligats a unes rutines i costums que es converteixen en lleis. Tres occidentals i dos coreans, quatre homes i una dona, semblen de vegades detenir el temps, invertir la gravetat, fer desaparèixer la fina línia entre la realitat i el que els personatges pensen que ho és. Doblegant el cos per doblegar la realitat.

La companyia belga Peeping Tom és especialista a crear atmosferes màgiques, oníriques, i  en aquesta obra mostra un perfecte treball on la dansa, el teatre i la gimnàstica es barregen sense parar i obtenen un producte molt a prop del cinema de Lynch o dels germans Cohen. La banda sonora barreja el so inquietant del vent més gèlid amb una versió electritzant de L'Ocell de Foc de Stravinski, Bellini i una peça de Pink Floyd cantada en viu per una mezzosoprano. Una autèntica feina de rellotgeria.   

32 Rue Vandenbranden és una obra dirigida directament al subconscient, al nostre món més intangible i màgic, de vegades un malson, de vegades un somni de llum. Una peça fascinant que he volgut recuperar per al blog malgrat que hagin passat ja uns anys de la seva posada en escena a Barcelona i de que la companyia belga hagi vingut ja dues ocasions més amb dues altres obres des del 2012. Benvinguts siguin.

  

    

Hotel Paradiso

Familie Flöz. Teatre Lliure de Gràcia. 2016

Fa més de vint anys que aquest grup alemany és conegut al món com una de les millors companyies de teatre de màscares, teatre gestual i humor corrosiu. Els actors, quatre en aquest muntatge, donen vida a uns personatges darrere d'unes màscares que els hi donen força, versatilitat i obren la imaginació de l'espectador. 

El grup es va formar el 1996, i la seva primera peça va ser "La Família Flöz surt a la llum". Des de aquell any el grup ha anat creixent fins incloure avui dia a actors, creadors de màscares, escenògrafs, directors, productors, músics, escenògrafs, il·luminadors i artistes de disciplines varies. Les màscares, segell d'aquesta companyia, són creades per a cada nou muntatge i per a cada actor en particular, i totes les obres són creacions col·lectives de tots els membres. Des del 2001 tenen la seu a Berlín i donen gires per tot el món. 

"Hotel Paradiso" sota la direcció de Michael Vogel és una muntanya russa on l'humor més negre, deixa passar a moments plens de romanticisme, per caure en escenes de violència vertiginosa, i tornar a sortir amb petits tocs de musical, i tot això sense defallir un instant. Són quatre actors, tres nois i una noia,que amb el canvi de màscares multipliquen el número de personatges rars i sorprenents. Un lladre amb saca i antifaç,uns policies deliciosos, diferents hostes,i fins i tot el fundador de l'hotel que ja no és viu. Molts i delirants. És un establiment hoteler que perd les seves estrelles enmig de l'acumulació de cadàvers a la cuina. 

Un trhiller gestual carregat d'humor negre, sentiments tempestuosos, un toc de melangia i una velocitat d'acció sorprenent. Quan tornis a escoltar una serra mecànica comença a còrrer. El Lliure va omplir tots els dies i el públic els va acomiadar cada nit amb llargs aplaudiments absolutament merescuts. Llarga vida a la Família Flöz.