Echoes

 

Cia. Moveo. Casal de Cultura de Vallromanes.

La companyia Moveo és un centre de formació i creació de teatre físic que té la seva seu a Barcelona.

Ens va oferir el seu espectacle Echoes, una imparable onada de dansa carregada de teatralitat i humor. Sorprèn la plasticitat i potència dels sis intèrprets que no deixen d'entrellaçar-se, saltar i giravoltar sense perdre en cap moment la identitat del personatge, la força a la mirada i un curiós aire d'escepticisme i perplexitat. També resulten molt impactants els moments quan de sobte alguns dels ballarins comencen  a cantar o a parlar amb el públic. El fet de ballar sense tapís de dansa apropa l'obra al camp de la dansa urbana.

Els sis intèrprets són. Agnès Jabbour, Neilor Moreno, Xavier Palomino, Siziana Reiser, Alma Steiner i Adrià Viñas. La direcció és de Stephane Levy, i l'ajudantia de moviment de Pino Steiner.

Una bona obra de dansa i teatre físic que et fa somriure mentre gaudeixes del fort encaix dels cossos de les ballarines i ballarins.

El sensespai

 

Lara Díez Quintanilla. Sala Flyhard.

Vaig anar a veure aquesta obra per tornar a veure en escena a l'Anna, com ja havia fet en Frank i en The Mountain. I vaig descobrir que a més de la brillant ballarina que és, també n'és una magnífica actriu.

El sensespai és una obra de teatre creada i dirigida per Lara Díez, i treballada de forma col·lectiva per les cinc actrius que s'han intercanviat els papers i la mirada per elaborar amb més perspectiva i profunditat el diagnòstic de la TLP (Trastorn Límit de la Personalitat), l'abús sexual, i l'espai terapèutic. La directora va escriure aquesta obra com a treball final de la seva formació com a Psicoterapeuta  familiar, i això dóna molta força a la creació que es mou en una habitació amb la pacient i la terapeuta com a úniques protagonistes en un enfrontament intens i apassionant. El reduït escenari de la Flyhard resulta ideal per a aquest duel on les actrius es mouen a pocs centímetres dels espectadors.

Les cinc actrius són: l'Anna Pérez Moya, la Montse Morillo, la Gemma Polo, la Francesca Vadell i la mateixa directora Lara Díez. Jo vaig gaudir amb l'Anna fent de torturada pacient, i la Lara interpretant una complexa terapeuta. 

L'obra és un bon sacseig emocional ple de moments violents, tendres, delicats, fràgils, que et van colpejant al llarg de tot l'espectacle que no decau en cap moment. Parlar de temes tan durs i complexos en escena sempre comporta riscos, però podem dir que El sensespai és una petita joia per la direcció, la interpretació i la minimalista posada en escena. També el treball de laboratori de les cinc intèrprets que passen per les dues complicades figures de l'obra, resulta molt atractiu i engrescador. Tot un encert.

Glassmur

 

Cia. Pinya Bausch. Dau al Sec.

Tres actrius són tancades dins d'una iurta de 6,6 metres de diàmetre per 4 d'alçada. El públic se situa al voltant de l'estructura i veu l'espectacle per les vint-i-nou finestres de aquesta cabina. La companyia suggereix que els espectadors vagin canviant de finestreta, i per tant, de punt de vista. Dins, amb una aparença de luxe, les tres noies passaran per tot un ventall d'emocions: plor, ràbia, passió, joia, sota l'atenta mirada dels espectadors convertint l'acte en un exercici de voyeurisme. Les noies semblen esperar una cosa que no arribarà mai, i l'estructura circular genera una tensió centrífuga enorme, tot resulta magnificat, les expressions esclaten amb força fregant l'animalitat en molts moments.

L'espectador es troba en un lloc poc habitual, sol i amb l'esquena al descobert, molt diferent d'estar situat en una platea amb la resta de públic al costat. 

Les tres elegants actrius són Marta Asamar, Cèlia Castellano i Noèlia Fajardo. La brillant iurta de fusta  és del mestre Alfred Casas que porta la direcció amb les mateixes Pinyes, i la dramatúrgia és de Sílvia Ferrando.

Un treball excepcional que va rebre el II Premi Dau, i que esperem que es torni a programar ben aviat. Resulta sorprenent la capacitat d'aquestes tres joves intèrprets. Enhorabona a elles, i al mestre Alfred que n'ha construït una estructura tota de fusta que dóna sentit i profunditat a la proposta.

Tanco l'entrada amb la pregunta que es planteja a l'espectador quan entra a la sala: Què penses quan mires per la finestra?

Dis_Order. Poètica del desordre, riure del quotidià

 

Pere Hosta. Col·legi costat Museu de la pell. Igualada. La 33a Mostra.

Al Pere no l'hem de perdre mai de vista. Amb ell tenim assegurat una bona estona de riure, garantia. 

L'any 2019 ja vàrem fer una entrada de l'espectacle Escargots en la qual ell sortia acompanyat d'un altre pallasso genial, el Toti Toronell, un espectacle també delirant.

En dis-order ens presenta una caricatura àcida d'un funcionari i la seva finestreta. Tràmits, documents, cues, certificats... passen pel filtre esbojarrat i tot sembla perdre el sentit, el poc sentit que ja tenen de vegades totes aquestes gestions diabòliques. Ell i un moble amb calaixos que porta la finestreta a sobre, són suficients per crear accions divertides i surrealistes.

Membre de la Cia. La Bleda des del 2001, va crear la seva companyia Talcomsóc el 2005, hi ha col·laborat amb Tortell poltrona en els Matxs de Pallassos, va formar la cia. Slow Olou amb Toti Toronell, i ara també treballa amb Leandre a l'espectacle "N'importe quoi".

Una genialitat més d'aquest pallasso tendre i divertit, sempre amb ganes de jugar amb el públic. Per molts anys.

Bailar o lo salvaje + Panorama

Lara Brown + Raquel Gualtero. La Caldera Les Corts.

A Lara Brown ja la vaig poder veure l'any passat amb l'espectacle Ser devenir. Ara presenta aquesta petita peça que forma part d'un futur espectacle. En els vint minuts que dura la petita mostra, Lara torna a demostrar la seva explosió de fisicalitat, presència i determinació. L'origen de la peça és entendre l'origen de la jota, el ball popular, i si ballar respon a una necessitat innata de moure's d'una forma improductiva. Tot l'espectacle del qual forma part aquest mostra, vol investigar els balls populars, el seu origen i com han estat marcats pel context històric, polític i social.

Sense cap suport de llums ni escenografia, i tan sols amb el seu cos, ella omple l'espai de moviment, preguntes i energia.  Aquesta ballarina és un motor inesgotable que aprofundeix sempre en tot allò que balla.

Raquel Gualtero parteix del terme Panorama, que va ser popularitzat pel pintor irlandès Robert Baker (1787). En els seus quadres d'extensos paisatges, el pintor intentava generar una experiència immersiva que convidava a la contemplació, i per tant, a la reflexió. La ballarina i coreògrafa crea paisatges mitjançant amb els seus moviments reiteratius, la música electrònica, i un treball de llums molt poderós que també inviten a l'espectador a una contemplació propera a un estat d'inducció, de catarsi.

Reconeixerem en els moviments, molts gestos habituals que es repeteixen indefinidament fins a perdre el sentit de causalitat. L'espectacle porta a imatges colpidores per la mecanicitat i plasticitat anormal del cos en alguns moments. De fet, al final de la peça el cos de la ballarina sembla mogut per una força externa a ella, sembla posseïda. Una peça amb una energia estranya, fosca, però molt suggestiva, addictiva per alguns.

La frontera inesperada

 

Companyia Dolçamar. Teatre Albeniz. Tiana.

Aquest espectacle familiar té una mica de tot, gestualitat, clown, teatre d'objectes, dansa, efectes visuals, i una escenografia força treballada. Sembla un conte de màgia i llegendes posat en escena.

L'acció de l'obra transcorre a l'escenari i a la platea, on podem trobar el laboratori d'un alquimista de contes que trobarà la solució al conflicte plantejat. L'argument és la trobada entre Isidora la Teixidora i l'Anastassia, una nòmada que acaba d'arribar en un indret d'un territori llunyà. Sorgeix l'amistat entre les dues fins que alguns esdeveniments generen la desconfiança i el mal humor i generarà una frontera insalvable. Caldrà la saviesa de l'alquimista Gustav, per resoldre l'absurd enfrontament i fer desaparèixer la línia divisòria.

La Companyia Dolçamar es va formar l'any 2014 per Dolça Cos i Mar Nicolás, i el seu treball toca totes les tecles amb la dosi adient per crear espectacles que interessen a un ampli ventall de públic. Vaig anar a veure l'obra per invitació de la Mar, que va ser companya a l'espectacle Babel.

A l'escenari descobrirem a les dues artistes, més l'Ernest Corderroure fent d'alquimista. L'escenografia de Txema Rico és molt atractiva, així com el treball de Pepe Ruz que porta les llums, el so i l'audiovisual.

Cal dir que la Mar està a sobre de tots els detalls, tant a nivell artístic com de números de la companyia. Tota una fera, l'amiga Mar.

Una obra que no decau en cap moment, manté l'atenció i destaca el valor de l'amistat com a element fonamental per millorar aquest món nostre.

Bestia sagrada

 

Juan Diego Calzada/Isabel Do Diego. La Caldera Les Corts.

Vaig poder veure un assaig d'aquest cordovès que està preparant una nova proposta escènica i musical, després de la seva darrera obra "De pueblo". Juan Diego és un autèntic estudiós del flamenc, però també de la música hindú, japonesa, o jueva. La seva nova creació que porta el títol de "Bestia Sagrada" es caracteritza por una distopia sonora, on la veu de Juan, que incorpora el seu alter ego d'Isabel Do Diego, treballa amb samplers, beats i sintetitzadors construint peces electròniques que fusionen una modernitat explosiva amb el sabor més ancestral del flamenc més pur. 

La posada en escena admet diferents presentacions, així podem trobar l'artista dins d'un festival de noves tendències com el Salmon on la música electrònica agafa molta més força, com dins d'un festival flamenc on la proposta és molt més escènica i intimista. Juan Diego va estar en el centre de l'huracà l'any 2019 quan va estrenar "Dios tiene vagina". El sector de la dreta i l'església van demanar la retirada de l'obra i castigar amb duresa l'artista.

Juan Diego elabora les melodies vocals des de la puresa més absoluta, del coneixement que li han traspassat els seus avis, i dels aprenentatges que ha anat assolint en els seus viatges. La seva veu juga de vegades amb veus de gent del seu poble, cors de dones, sons de relacions sexuals reals, i crea una distopia sonora molt complexa.

Un personatge molt interessant, amb un gran coneixement musical, de les tradicions i de la història del flamenc que té moltíssima força i que ara incorpora aquest alter ego de la Isabel, acompanyat per dos músics, Nazario Diaz i Antonio L. Pedraza, que porten els samplers i fan les palmes.

Estaré ben atent a la seva nova obra que estrenarà aquest 2022. Veure'l cantar i ballar és una experiència molt enriquidora molt lluny de clixés i esquemes. Puresa i modernitat ballen ben agafats.