Echoes

 

Cia. Moveo. Casal de Cultura de Vallromanes.

La companyia Moveo és un centre de formació i creació de teatre físic que té la seva seu a Barcelona.

Ens va oferir el seu espectacle Echoes, una imparable onada de dansa carregada de teatralitat i humor. Sorprèn la plasticitat i potència dels sis intèrprets que no deixen d'entrellaçar-se, saltar i giravoltar sense perdre en cap moment la identitat del personatge, la força a la mirada i un curiós aire d'escepticisme i perplexitat. També resulten molt impactants els moments quan de sobte alguns dels ballarins comencen  a cantar o a parlar amb el públic. El fet de ballar sense tapís de dansa apropa l'obra al camp de la dansa urbana.

Els sis intèrprets són. Agnès Jabbour, Neilor Moreno, Xavier Palomino, Siziana Reiser, Alma Steiner i Adrià Viñas. La direcció és de Stephane Levy, i l'ajudantia de moviment de Pino Steiner.

Una bona obra de dansa i teatre físic que et fa somriure mentre gaudeixes del fort encaix dels cossos de les ballarines i ballarins.

El sensespai

 

Lara Díez Quintanilla. Sala Flyhard.

Vaig anar a veure aquesta obra per tornar a veure en escena a l'Anna, com ja havia fet en Frank i en The Mountain. I vaig descobrir que a més de la brillant ballarina que és, també n'és una magnífica actriu.

El sensespai és una obra de teatre creada i dirigida per Lara Díez, i treballada de forma col·lectiva per les cinc actrius que s'han intercanviat els papers i la mirada per elaborar amb més perspectiva i profunditat el diagnòstic de la TLP (Trastorn Límit de la Personalitat), l'abús sexual, i l'espai terapèutic. La directora va escriure aquesta obra com a treball final de la seva formació com a Psicoterapeuta  familiar, i això dóna molta força a la creació que es mou en una habitació amb la pacient i la terapeuta com a úniques protagonistes en un enfrontament intens i apassionant. El reduït escenari de la Flyhard resulta ideal per a aquest duel on les actrius es mouen a pocs centímetres dels espectadors.

Les cinc actrius són: l'Anna Pérez Moya, la Montse Morillo, la Gemma Polo, la Francesca Vadell i la mateixa directora Lara Díez. Jo vaig gaudir amb l'Anna fent de torturada pacient, i la Lara interpretant una complexa terapeuta. 

L'obra és un bon sacseig emocional ple de moments violents, tendres, delicats, fràgils, que et van colpejant al llarg de tot l'espectacle que no decau en cap moment. Parlar de temes tan durs i complexos en escena sempre comporta riscos, però podem dir que El sensespai és una petita joia per la direcció, la interpretació i la minimalista posada en escena. També el treball de laboratori de les cinc intèrprets que passen per les dues complicades figures de l'obra, resulta molt atractiu i engrescador. Tot un encert.

Glassmur

 

Cia. Pinya Bausch. Dau al Sec.

Tres actrius són tancades dins d'una iurta de 6,6 metres de diàmetre per 4 d'alçada. El públic se situa al voltant de l'estructura i veu l'espectacle per les vint-i-nou finestres de aquesta cabina. La companyia suggereix que els espectadors vagin canviant de finestreta, i per tant, de punt de vista. Dins, amb una aparença de luxe, les tres noies passaran per tot un ventall d'emocions: plor, ràbia, passió, joia, sota l'atenta mirada dels espectadors convertint l'acte en un exercici de voyeurisme. Les noies semblen esperar una cosa que no arribarà mai, i l'estructura circular genera una tensió centrífuga enorme, tot resulta magnificat, les expressions esclaten amb força fregant l'animalitat en molts moments.

L'espectador es troba en un lloc poc habitual, sol i amb l'esquena al descobert, molt diferent d'estar situat en una platea amb la resta de públic al costat. 

Les tres elegants actrius són Marta Asamar, Cèlia Castellano i Noèlia Fajardo. La brillant iurta de fusta  és del mestre Alfred Casas que porta la direcció amb les mateixes Pinyes, i la dramatúrgia és de Sílvia Ferrando.

Un treball excepcional que va rebre el II Premi Dau, i que esperem que es torni a programar ben aviat. Resulta sorprenent la capacitat d'aquestes tres joves intèrprets. Enhorabona a elles, i al mestre Alfred que n'ha construït una estructura tota de fusta que dóna sentit i profunditat a la proposta.

Tanco l'entrada amb la pregunta que es planteja a l'espectador quan entra a la sala: Què penses quan mires per la finestra?