18è Festival nacional de poesia a Sant Cugat. (1)

Mestre de cerimònies: Carles Pedragosa. Direcció: Josep Pedrals.

Escola de Música Victòria dels Àngels. Sant Cugat del Vallès.

"La nit de la poesia serà un espectacle en què la música i la paraula es fondran l'una en una altra. Serà una vetllada per parar les orelles i deixar-hi passar el verb com si fos melodia i les tonades com si fossin vocables. La poesia serà cant i so, la música serà comentari i raonament líric, la nit serà clara i l'aplec, celebració". Aquesta era la presentació de la lectura de poesia que es va fer a una sala de l'Escola de música i que es va omplir tant que van haver de posar-hi més cadires i encabir a una gentada que volia entrar. Les dues llums de sobretaula marcaven el ritme de lectura dels poetes.

Els poetes que van llegir, per l'ordre que podem veure a la foto, van ser: Joan Todó, el millor lector amb una veu profunda i un text ple de registres. Begonya Mezquita, lleugera i molt musical que va cantar una peça amb el pianista Pedragosa. Valentí Gómez i Oliver, un home amb una veu potent, però potser amb un to massa enfadat. Rosa Fabregat, l'autora de més edat i que va conquerir totes les simpaties del públic per la seva valentia, lluita i feminisme.  José Luis García Herrera, equilibrat i precís. Meritxell Nus, l'autora més jove, plena de tendresa. 

La part musical va ser una meravella. A la guitarra i el teclat hi eren Ferran Palau i Jordi Matas, per una banda, tota una delicia; i per una altra estava Pere Figueres, un cantautor i poeta a la guitarra, que et portava a la sonoritat de l'Ovidi Montllor.

Vam comptar amb tres vídeos de la Laura Torres, amb una qualitat discutible que dificultava fins i tot la seva lectura i que malgrat que pot ser una forma personal, no la vaig trobar encertada.

La idea del plantejament, "El llenguatge és una música universal", va ser ben portada a terme pel poeta Josep Pedrals que acaba de publicar un llibre en prosa. El paper de mestre de cerimònies del músic i compositor Carles Pedragosa va sorprendre a l'inici, però va anar agafant pes amb el pas de la lectura.

Una bona nit de poesia i música, amb un auditori ple d'espectadors. No es pot demanar més.

Cold Blood

Jaco Van Dormael i Michèle Anne de Mey. Teatre Principal de Terrassa.

Fa molt de temps que veig espectacles de teatre, de circ, de titelles, sobretot de dansa, i puc dir que aquesta meravella d'espectacle està entre les millors coses que he vist mai. Sens dubte.

Cold Blood es troba entre la microdansa i el cinema. És la posada en escena d'una pel·lícula en directe, al mateix teatre, amb els dits de les mans com a protagonistes i tot plegat enriquit pel text de Thomas Gunzig. 

La història explicada, és a dir el guió de la pel·lícula, és la de set vides que es tanquen de les formes més variades. Un viatge poètic ple d'incògnites i descobriments visuals sorprenents.

L'espectacle t'atrapa d'entrada pel tema de la mort vista des de molts angles, amb un text carregat d'ironia i amb una finor quirúrgica. 

Només uns segons després d'aixecar-se una pantalla de cinema que oculta tot el conjunt de petites escenografies, maquetes de totes mides i càmeres de cinema de tots tipus, s'inicia un autèntic viatge que podem gaudir de dues maneres: una, veient la pel·lícula a la pantalla i una altra, veient a sota d'aquesta a deu persones que es mouen com un engranatge perfecte per poder rodar totes aquestes imatges. Pots gaudir de dues experiències al mateix temps. Senzillament meravellós, una perfecció sublim que ja ha donat la volta per tots els escenaris del món més d'un cop amb un èxit indiscutible.

Hi ha moltes referències visuals, la de 2001: Odissea de l'Espai , la dels films de l'Esther Williams o de Fred Astaire són delicioses. La música de Bowie o de Janis Joplin en altres moments de la narració estan perfectament posades. Com tot.

El cineasta Jaco Van Dormael, la coreògrafa Michèle Anne de Mey i la companyia belga Collectif Kiss & Cry han creat una obra d'aparent simplicitat que és un joc d'il·lusió permanent, que parla de la vida i de la seva fi, del valor dels nostres records i de les coses més essencials que de vegades perdem de vista. Un viatge sublim que difícilment oblidaràs.