Cold Blood

Jaco Van Dormael i Michèle Anne de Mey. Teatre Principal de Terrassa.

Fa molt de temps que veig espectacles de teatre, de circ, de titelles, sobretot de dansa, i puc dir que aquesta meravella d'espectacle està entre les millors coses que he vist mai. Sens dubte.

Cold Blood es troba entre la microdansa i el cinema. És la posada en escena d'una pel·lícula en directe, al mateix teatre, amb els dits de les mans com a protagonistes i tot plegat enriquit pel text de Thomas Gunzig. 

La història explicada, és a dir el guió de la pel·lícula, és la de set vides que es tanquen de les formes més variades. Un viatge poètic ple d'incògnites i descobriments visuals sorprenents.

L'espectacle t'atrapa d'entrada pel tema de la mort vista des de molts angles, amb un text carregat d'ironia i amb una finor quirúrgica. 

Només uns segons després d'aixecar-se una pantalla de cinema que oculta tot el conjunt de petites escenografies, maquetes de totes mides i càmeres de cinema de tots tipus, s'inicia un autèntic viatge que podem gaudir de dues maneres: una, veient la pel·lícula a la pantalla i una altra, veient a sota d'aquesta a deu persones que es mouen com un engranatge perfecte per poder rodar totes aquestes imatges. Pots gaudir de dues experiències al mateix temps. Senzillament meravellós, una perfecció sublim que ja ha donat la volta per tots els escenaris del món més d'un cop amb un èxit indiscutible.

Hi ha moltes referències visuals, la de 2001: Odissea de l'Espai , la dels films de l'Esther Williams o de Fred Astaire són delicioses. La música de Bowie o de Janis Joplin en altres moments de la narració estan perfectament posades. Com tot.

El cineasta Jaco Van Dormael, la coreògrafa Michèle Anne de Mey i la companyia belga Collectif Kiss & Cry han creat una obra d'aparent simplicitat que és un joc d'il·lusió permanent, que parla de la vida i de la seva fi, del valor dels nostres records i de les coses més essencials que de vegades perdem de vista. Un viatge sublim que difícilment oblidaràs.