La frontera inesperada

 

Companyia Dolçamar. Teatre Albeniz. Tiana.

Aquest espectacle familiar té una mica de tot, gestualitat, clown, teatre d'objectes, dansa, efectes visuals, i una escenografia força treballada. Sembla un conte de màgia i llegendes posat en escena.

L'acció de l'obra transcorre a l'escenari i a la platea, on podem trobar el laboratori d'un alquimista de contes que trobarà la solució al conflicte plantejat. L'argument és la trobada entre Isidora la Teixidora i l'Anastassia, una nòmada que acaba d'arribar en un indret d'un territori llunyà. Sorgeix l'amistat entre les dues fins que alguns esdeveniments generen la desconfiança i el mal humor i generarà una frontera insalvable. Caldrà la saviesa de l'alquimista Gustav, per resoldre l'absurd enfrontament i fer desaparèixer la línia divisòria.

La Companyia Dolçamar es va formar l'any 2014 per Dolça Cos i Mar Nicolás, i el seu treball toca totes les tecles amb la dosi adient per crear espectacles que interessen a un ampli ventall de públic. Vaig anar a veure l'obra per invitació de la Mar, que va ser companya a l'espectacle Babel.

A l'escenari descobrirem a les dues artistes, més l'Ernest Corderroure fent d'alquimista. L'escenografia de Txema Rico és molt atractiva, així com el treball de Pepe Ruz que porta les llums, el so i l'audiovisual.

Cal dir que la Mar està a sobre de tots els detalls, tant a nivell artístic com de números de la companyia. Tota una fera, l'amiga Mar.

Una obra que no decau en cap moment, manté l'atenció i destaca el valor de l'amistat com a element fonamental per millorar aquest món nostre.

Bestia sagrada

 

Juan Diego Calzada/Isabel Do Diego. La Caldera Les Corts.

Vaig poder veure un assaig d'aquest cordovès que està preparant una nova proposta escènica i musical, després de la seva darrera obra "De pueblo". Juan Diego és un autèntic estudiós del flamenc, però també de la música hindú, japonesa, o jueva. La seva nova creació que porta el títol de "Bestia Sagrada" es caracteritza por una distopia sonora, on la veu de Juan, que incorpora el seu alter ego d'Isabel Do Diego, treballa amb samplers, beats i sintetitzadors construint peces electròniques que fusionen una modernitat explosiva amb el sabor més ancestral del flamenc més pur. 

La posada en escena admet diferents presentacions, així podem trobar l'artista dins d'un festival de noves tendències com el Salmon on la música electrònica agafa molta més força, com dins d'un festival flamenc on la proposta és molt més escènica i intimista. Juan Diego va estar en el centre de l'huracà l'any 2019 quan va estrenar "Dios tiene vagina". El sector de la dreta i l'església van demanar la retirada de l'obra i castigar amb duresa l'artista.

Juan Diego elabora les melodies vocals des de la puresa més absoluta, del coneixement que li han traspassat els seus avis, i dels aprenentatges que ha anat assolint en els seus viatges. La seva veu juga de vegades amb veus de gent del seu poble, cors de dones, sons de relacions sexuals reals, i crea una distopia sonora molt complexa.

Un personatge molt interessant, amb un gran coneixement musical, de les tradicions i de la història del flamenc que té moltíssima força i que ara incorpora aquest alter ego de la Isabel, acompanyat per dos músics, Nazario Diaz i Antonio L. Pedraza, que porten els samplers i fan les palmes.

Estaré ben atent a la seva nova obra que estrenarà aquest 2022. Veure'l cantar i ballar és una experiència molt enriquidora molt lluny de clixés i esquemes. Puresa i modernitat ballen ben agafats.

Aisha & Abhaya

 

Sharon Eyal / Rambert Contemporary Dance Company of London. Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran.

Un gran espectacle. No és una peça que fusiona dansa, animació i cinema com diu el programa de mà del teatre, no ho és, La connexió entre les diferents disciplines és per coincidència, no pel seu funcionament ni per un sentit evident. Això no vol dir que la projecció de cinema no sigui interessant amb imatges exòtiques i potents, ni l'animació visual no estigui ben dissenyada, i molt menys que la coreografia no sigui brutal.

Vaig anar a veure aquest espectacle per diferents raons, la primera va ser la participació de ballarins de la Rambert, garantia de treball exhaustiu, exigent i amb una perfecció que ratlla l'inhumà. A més la connexió entre la Rambert i Lloyd Newson (DV8) és molt freqüent i  això també promet ànima dins dels cossos. La segona va ser la coreògrafa Sharon Eval. Aquesta artista israelita va ser la coreògrafa de la Batsheva Dance Company, una de les companyies que em va marcar de jovenet, i ara ho és de la L.E.V., una altra formació que m'agrada molt. I per fi, la tercera, les imatges de Kibwe Tavares que mostren un procés iniciàtic, un viatge a l'interior, imatges molt suggerents que donen pas a l'espai de la dansa. La direcció del cineasta és el que trobo més absent com a cuiner general de tota la peça. La història de les dues germanes Aisha i Abhaya que fugen de la seva terra i arriben a un nou món en un procés d'emigració resulta atractiu com a entrada, però després es perd i no torna a aparèixer de forma evident. Imatges potents, però que es perden com les germanes protagonistes. 

Una música hipnòtica, maquinal, que et convidava a entrar dins del ritual, fosc, fred, maquinal, que en alguns moments s'apropava a la sensació de por. Els ballarins van semblar humans quan van sortir a saludar, ballant semblen cossos posseïts.

Una obra fascinant que potser no agradarà a tothom, de vegades si no entres en ell, t'aixafa una mica a la butaca. Per gaudir de la fredor maquinal amb una ànima de viatge a la foscor.

Rítmia

 

Emma Villavecchia. Sala Pina Bausch. Mercat de les Flors.

Ritmia és una peça marcada pel ritme i la percussió, des de l'inici a la seva fi. Una peça de rellotgeria molt ben disposada que avança sense detenir-se i que crea una sensació hipnòtica sobre l'espectador.

L'obra neix de la col·laboració de la coreògrafa i ballarina Emma amb el músic i compositor Maurici, tiet d'ella, com també ho és Liba Villavecchia, el prestigiós saxofonista. Un cognom molt musical.

El programa de mà ens indica que el procés de treball dels dos creadors i el seu llenguatge comú per a la creació està basat en un nou sistema ideat pel Maurici, que incideix en els aspectes numèrics de la música que també serveix perfectament per a la creació coreogràfica. Aquest sistema porta el nom de solfeig rítmic Carnàtic Solkattu i sistema de llenguatge musical Nuzic. Deixant de banda aquests aspectes tècnics i interns de la peça, podem gaudir sobre l'escenari de tres ballarines que executen la peça amb precisió, plasticitat i domini del seu cos, i dos músics que interpreten les composicions musicals. 

Les ballarines són: Maria Soberon, Ursa Sekírnik i la mateixa Emma que port a més la direcció artística de la peça. Els músics són Mario G. Cortizo i Dani Munarriz. 

L'Emma és una ballarina jove, però amb una trajectòria consolidada, especialment en el camp de la vídeo dansa i el terreny pedagògic. Amb formació a Nord-amèrica va formar Three Planes Collective amb Isabel López (la meva amiga de Nats Nus) i Elena Damyanenko. Ara desenvolupa diferents projectes escènics i audiovisuals. Vaig tenir la fortuna de conèixer-la al projecte Babel de Jordi Galí.

Un treball molt seriós i profund en la seva creació, però que no deixa de fer gaudir dels moviments de les ballarines, la seva intensa expressivitat i plasticitat. 

El mar: Visió d'uns nens que no l'han vist mai

Xavier Bovés i Alberto Conejero. Teatre Nacional de Catalunya. Sala Tallers.

"Aquesta és la història d'una promesa que no es va poder complir, la que va fer un mestre als seus alumnes. El mestre era Antoni Benaiges. Els alumnes eren els nens i les nenes de l'escola rural de Bañuelos de Bureba, un poble de la província de Burgos. La promesa la va fer un dia d'estiu de l'any 1936. Els va prometre el mar."

Així diu el programa del TNC d'aquesta delicada, poètica, i compromesa obra que es mou entre el teatre d'objectes, el documental i la paraula. La dramatúrgia és un fet real que desgraciadament va passar a l'Espanya que va caure en mans dels feixistes. Aquest mestre amant de la llibertat i d'un ensenyament molt proper als alumnes inicia la seva creuada didàctica l'any 1934 amb l'ajut d'una petita impremta i un gramòfon que paga de la seva butxaca. El fet de poder publicar les emocions, els somnis i els pensaments de les nenes i els nens, generarà una allau d'il·lusió que anirà passant de grans a petits. El gener del 36 els alumnes publiquen "El mar: Visión de unos niños que no lo han visto nunca" on en forma de petits poemes s'expressa el desig de veure'l, les seves imaginacions i les seves pors. El mestre promet als nens que els portarà a la seva Catalunya per ensenyar-los el mar, però serà afusellat per les tropes feixistes que cercaven qualsevol sospita de ser roig.

Una obra que funciona com un mecanisme de rellotgeria, precís, equilibrat, i que va colpejant l'ànima de forma imparable. La tendresa i humanitat del mestre en contrast amb la misèria, la duresa de la vida al camp i l'arribada del feixisme al poble sacseja el cor del públic que surt de l'espectacle amb la paraula llibertat a la gola. Veure l'obra ara amb els tambors de guerra a Ucraïna et deixa encara més preocupat per aquest món. Pura poesia d'aquests dos artesans que col·laboren junts per primera vegada. Una meravella.