Vull destacar la bona interpretació de tots els actors que donen vida a aquesta dura estampa d'una postguerra crua, freda, i ben plena de traïdories , misèria i calumnies. Tots ells demostren el perquè són els que són i fan arribar la seva veu i dimensió humana a una platea enorme i plena de gom a gom com la del Teatre Nacional de Catalunya.
L'obra que té una durada de quasi dues hores i mitja amb un descans de vint minuts, avança sense problemes de ritme i mantenint el to nerviós i de vegades angoixant que planteja una història ben escrita i posada en escena amb rigor. Pau Miró demostra el seu domini dels tempos i de l'engranatge de les emocions.
No vull entrar en la necessitat d’una escenografia que
aixeca literalment tota una barberia amb les seves cadires, portes i taules més
de sis metres per a tres o quatre canvis d’escena. Potser no calen ni les
lletres gegants de Victòria que coronen l’escena ni la grandiositat de
maquinària, possiblement no. Fins i tot crec que la llargada de vint metres per
a una barberia de postguerra allunya l’espai de la realitat. Però ja he dit que
no volia entrar, i no seré jo qui faci crítica dels escenògrafs.
En resum, una narració
ben contada i que malgrat que hem vist aquest passatge de la nostra
història en moltes ocasions no deixa d’emocionar-nos per la potència dels seus
intèrprets. Tots ells donen vida als seus personatges amb solvència i dimensió: Emma Vilarasau dolguda i lligada, Jordi Boixaderas tirànic i pragmàtic, Pere Arquillué vital, castigat i doblegat, Mar Ulldemolins valenta i convençuda.
També hi són Joan Anguera, Mercè Aránega i Nil Cardoner, altres peces poderoses d'aquest engranatge de dolor, traïcions, decepcions i sotmetiments. Una postguerra interminable.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada