El Hilo de Ariadna

El Teatro de los Sentidos. Polvorí de Montjuïc.

Per aquelles coses de la vida, vaig anar a veure aquest espectacle invitat per una persona que no va poder anar-hi i això em va fer perdre la invitació que tenia per veure un altre espectacle al Teatre Nacional, al qual va anar un amic. L'espectacle del TNC semblava interessant, i d'aquest no en tenia ni idea del què era. Vaig mirar una mica per internet i vaig trobar això:

"El hilo de Ariadna le propone al público un juego:convertirse en viajero mitológico que recorre sus caminos, encrucijadas, y pasadizos tras las huellas del Minotauro, habitante inmemorial de sus confines.

El espectador/viajero se va convirtiendo gradualmente, y sin proponérselo conscientemente en un Teseo que juega a buscar al Minotauro interior. Es un juego dramático a través de la memoria.

La oscuridad descodifica el cuerpo. Para ver hay que cerrar los ojos. Para escuchar es preciso el silencio. Para encontrar hay que perderse. El laberinto es un camino de ida y vuelta, de muerte y nacimiento. De ida, en medio del riesgo, al centro habitado por el Minotauro; de regreso a la luz del día, con los sentidos y la memoria enriquecidos"

Em va sorprendre molt la proposta. La mecànica funciona de manera que donen cita a una hora a l'espectador per entrar al recinte. El local és la seu d'aquest grup de creació en un antic polvorí a la muntanya de Montjuïc, darrere de l'escola de la INEF. En principi, entra un espectador cada quatre minuts i entra sol, sense cap mena d'aparell electrònic que pugui fer llum o sons. Has de deixar l'abric o jaqueta i la bossa o cartera en un taulell que hi ha a l'entrada. Quan et criden pel nom, travesses una porta i comences la teva aventura.

Jo vaig connectar ràpidament amb la proposta perquè sóc un amant dels laberints i de les experiències noves, i també perquè m'agrada la foscor. Sempre m'han atret aquests reptes on has d'actuar per la intuïció i els sentits. 

No explicaré res del que passa a l'interior, res, però el temps que trigues a fer el recorregut és aproximadament d'una hora. A mi em va semblar que només havien passat quinze minuts. Dins del laberint es perd la noció del temps si gaudeixes del teu viatge. Jo hagués continuat perdut dins del laberint per molt de temps. Tota una delicia.

Em va resultar una experiència bestial, meravellosa, emocionant. Haig de reconèixer que hi ha una feina de posada en escena, interpretació, coordinació i direcció colosal. 

De totes maneres, també dic que és un espectacle que encaixa en la meva manera de ser com un peu en una sabata. Entenc que hi hagi gent que no li pugui agradar, o que es trobin massa perduts, desorientats, o que fins i tot pateixin claustrofòbia. El què per a mi va resultar una experiència màgica inoblidable, per una altra persona pot acabar sent una decepció i un patiment innecessari.

Aquesta obra ja compta amb més de trenta anys, i forma part d'una trilogia del seu director  Enrique Vargas. 

Més que un espectacle, El Hilo de Ariadna, és un viatge iniciatic. Brutal.

"Arriesgarse es perder un poco. No arriesgarse es perderlo todo"