La Víctor C

 

Carme Portaceli. Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya.

Víctor Català. Caterina Albert. Obligada a camuflar-se sota un pseudònim masculí per evitar els escàndols, els judicis i els prejudicis, Català va ser una autora revolucionària. L’escriptora va passar els últims 10 anys al llit, on rebia fins i tot les visites. Tota una declaració de principis. Qui s’amagava realment rere l’àlies? La Víctor C. és una aproximació a l’enigmàtica autora empordanesa a través dels seus contes i escrits.

Aquest és el text del programa de mà del TNC. Com podeu veure si feu un repàs a les entrades d'arts escèniques del blog, veureu que no hi ha gaires espectacles vists en aquest temple faraònic de la cultura.

De vegades, malgrat que l'espectacle m'hagi agradat, he trobat escandalós i fora de lloc les despeses i dimensió d'unes propostes que difícilment hi cabran en un altre espai. Una mena d'exhibició de poder davant d'una infinitat d'alternatives que no tindran espai als pressupostos. Però tornem a l'obra a comentar.

El muntatge ens parla de la vida de l'escriptora que va haver de viure amb les limitacions que li permetia una societat intolerant amb les dones. Va escriure la gran part de la seva obra amb el pseudònim de Víctor català. Ella amb la seva ànsia de llibertat i de ser sempre ella, va escollir l'opció d'apartar-se del món i d'una societat burgesa a la qual va castigar en els seus escrits.

La direcció és de la nova directora de la institució, Carme Portaceli. Resulta paradoxal que la directora de la institució, també tingui la possibilitat de dirigir muntatges, però això és una pràctica que sembla ser normal. L'anterior director, Xavier Albertí, ja ho havia fet en més d'una ocasió. Les coses de palau.

L'obra està basada en els textos de Caterina Albert, concretament en "Tots els contes" i "Mosaic", i l'autoria és d'Anna Maria Ricart Codina.

Els intèrprets fan una bona tasca, diuen bé el text i incorporen els personatges amb convicció. Víctor Català és la reconeguda Rosa Renom, una actriu amb molt de recorregut als escenaris. L'acompanyen: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta.

Una escenografia imaginativa del veterà Paco Azorin, i un audiovisual de Miquel Àngel Raió que es projecta a sobre de les dues grans parets i el terra que conformen l'espai escènic, creen les diferents atmosferes de la narració, amb força i màgia. Haig de dir que en algun moment les projeccions em portaven al món d'un dels meus pintors favorits com és el xinès Zao Wou-ki.

Hauria de tancar l'entrada destacant a més de l'audiovisual, la bona feina de la Rosa Renom, i la de l'amic Ferran Carvajal que ens dóna uns moments de dansa contemporània, breus, però molt interessants. Ell porta la direcció de moviment de l'obra.

En resum, una vetllada amb coses a veure, enmig d'una platea plena de molts artistes de la professió, bé, aquells escollits que reben invitacions, i una bona representació de la política local i nacional. Vaja, el que són les estrenes al Nacional.