Prostitución

 

Andrés Lima i Albert Boronat. Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran.

Espanya és el bordell més gran d'Europa, la prostitució mou cada any milions d'euros. i en aquesta compra/venda de sexe hi ha la tracta de persones, el tràfec i explotació de nenes i dones, i tot el que comporta això: drogues, violència de gènere, degradació de les persones. El mercadeig més salvatge de les persones: la dona queda identificada com la fragilitat, la por, la submissió, la indefensió, l'home com la violència, el crit i el poder. Ara la prostitució ha passat a ser exercida majoritàriament per dones i nenes de païssos pobres on són comprades i enganyades amb falses promeses o senzillament segrestades per màfies organitzades. La quantitat de víctimes i desaparegudes entre aquest nombre indefinit de dones és altíssim, però sembla que políticament i socialment no genera massa repercussió. Quan desapareix una dona que moltes vegades no té cap situació reglamentada, sense papers i que respon amb un nom fals, no acostuma a passar res.

Comprar sexe, comprar plaer; sempre els diners, la corrupció i el poder han servit per oprimir als més febles. Abolició, legalització són termes que creuen transversalment l'opinió de la societat, però de veritat existeix una alternativa real per poder sortir d'aquest infern?

A l'obra podem veure la interpretació de tres magnífiques actrius: Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste que es posaran a la pell de les prostitutes de la vida real: Ana María, Isabela, Lucía, Alexa, Alícia, Lukas i la Sra. Rius. També apareix el seu testimoni projectat sobre una de les parets de l'espai escenogràfic que consisteix en una habitació giratòria d'un club de carretera. 

La música en directe la posa Laia Vallès amb piano i teclats, i resulta tota una troballa per la seva precisió i ambientació sonora. 

La direcció és d'Andrés Lima que també té l'autoria amb l'Albert Boronat. Les projeccions són de Miquel Àngel Raió, que sembla ser ara l'home imprescindible en totes les grans produccions.

Una obra de dues hores de textos colpidors, però amb moments d'humor i certa descàrrega de tensió de la carismàtica i sempre solvent Machi, i d'una sorprenent Yuste, guanyadora l'any 2019 d'un Premi Goya pel seu treball a "Carmen y Lola", i que amb trenta anys s'ha convertit en una de les actrius amb més projecció en teatre  cinema. Alguns la reconeixeran per formar part de la popular sèrie "La casa de papel". 

Una bona oportunitat per fer una reflexió necessària sobre un tema que s'intenta ocultar i banalitzar, però que no deixa de ser una altra cara de la violència de gènere.

Història d'un fracàs

Jordi Robles i Jorge Velasco. Dau al Sec.

L'actor Jordi Robles viu a cavall entre Barcelona i Berlín. A terres alemanyes fa de guia turístic des de fa un temps, al llarg dels dies de rebre turistes es va anar generant una pregunta dins seu: què busquen milers de persones que durant les seves vacances visiten els camps d'extermini nazis?, aproximació històrica o banalització de la memòria?

L'obra és un intent de combatre la desmemòria i desemmascarar el discurs d'odi latent que ens envolta. A la seva estructura conviuen la narració, els textos dramàtics, les imatges projectades que conformen un documental, i un debat performatiu. Trobarem escenes de cabaret, escenes de detall gravades en directe, i un moment culinari que resulta molt pertorbador per algunes persones del públic.

El fil conductor seran les veus originals d'alguns testimonis que van patir la persecució racial, sexual i política, amb els que podrem assistir a l'ascens meteòric i sorprenent del nacionalsocialisme del Tercer Reich. Un malson que va anar creixent amb la indiferència del poble alemany i de la resta de potències europees que no van pensar en el monstre que s'estava generant, i que després ja seria molt tard per detenir l'horror i el sense sentit més gran de la història.

Els actors que acompanyen als dos creadors de la peça que també intervenen a l'escena, són Pau Sastre i Adriana Rubio. 

Una obra original ben documentada, amb algunes sorpreses inesperades, recursos visuals ben utilitzats, i molt necessària en aquests temps on el feixisme comença torna a treure el cap de manera desinhibida i arrogant.

Una bona coproduccio del Dau.  

Cavalo do Câo

Joao Lima. La Caldera Les Corts. 

En portuguès brasiler, Cavalo do Câo (Cavall del gos en traducció literal al català), és una expressió que anomena a la vegada un insecte amb una picadura que provoca un dolor terrible, una persona indomable, i per últim el cavall que munta el diable. El terme també suggereix una mena d'animalitat polimorfa, un estat en constant transformació. 

L'espectacle s'inicia creant un autèntic espai salvatge, un món ple de sons ancestrals presemàntics que van omplint tota l'escena de forma que l'espectador pot viatjar a l'interior d'una selva encara per descobrir. El so en aquesta obra n'és una peça fonamental.

El procés de la colonització blanca, el desequilibri del món actual, l'absurd de la valoració d'algunes coses banals (l'ús del plàstic per a objectes inútils) sobre altres molt més importants i transcendentals, el consum imposat en societats on la comunicació real tendeix a desaparèixer, la perversió i banalització  de litúrgies i costums, en resum, una mostra d'aquest món amb tendències suïcides.

Joao Lima fonamenta la seva dansa en la materialitat i la ritmicitat del cos i l'espai, en la sàvia combinació del gest i la veu, en la utilització d'un llenguatge de sons que expressa més que les paraules.

L'amiga Cecilia Colacrai ha fet l'assistència coreogràfica, Clara Sáez l'escenografia, i Miquel Casaponsa el disseny de so. 

Joao Lima, ballarí, coreògraf, educador i performer, treballa en el món de l'experimentació des de fa més d'una quinzena d'anys, ha rebut diferents premis a Brasil, França i Catalunya, on resideix actualment. Vaig tenir la fortuna de conèixer-lo al projecte Babel de Jordi Galí, on col·laborava com dinamitzador i traductor de luxe. Una persona encantadora. 

Cavalo do Câo, un espectacle que es mou entre l'encant i l'espant, entre l'admiració i la condemna, entre les persones i una societat que va perdre el nord fa molt temps.

La Calaca

 

Cia. Routart. Casal de Cultura de Vallromanes.

Durant "El día de Muertos", a Mèxic, les catrines Doña Hueca i Doña Flaca queden atrapades entre el món dels vius i el món dels morts. Mentre busquen la forma de tornar a casa, compartiran amb nosaltres històries de vida i mort, realitat i fantasia, apropant-nos a la cultura mexicana, les seves màgiques tradicions i divertides festivitats.

Això és el que ens diu el programa de mà d'aquesta companyia que cerca divertir als més menuts i fer passar una estona entretinguda als adults que els acompanyen. En aquesta ocasió la màgia i els colors de la litúrgia mexicana són un magnífic escenari per una narració simpàtica que pretén allunyar les pors infantils sobre la mort, les calaveres i el més enllà. El resultat és un espectacle divertit, dinàmic, ben interpretat per les dues components de la companyia, María Ramírez i Laura María González, que a més són les responsables de la dramatúrgia i la direcció. L'obra té moments cantats, moments visuals amb llum negra, coreografies, i certa inter-acció amb el públic que en aquesta ocasió no va ser important per la poca quantitat de nenes i nens que assistien a la representació.

Ecoica + Debris

 

Ecoica: Blanca Tolsà.  Debris: Georgia Bettens i Javier de la Rosa. La Caldera Les Corts.

Un programa doble de dansa contemporània a la Caldera amb alguns punts de connexió entre les dues propostes com la idea del temps i la percepció del mateix cos. Les fotos són del nostre amic i magnífic fotògraf de dansa, Tristán Pérez Martín.

-A la primera peça Blanca ens fa una reflexió al voltant del desig que mou el nostre cos per entendre perquè les seves formes acaben responent a un imaginari comú. La primera part en la qual només emet sons sense moure's de la seva posició inicial resulta impactant a la vegada que desconcertant. La segona part és absolutament diferent, la ballarina ens deixa molt contents quan comença a ballar d'una forma dinàmica i àgil, sense voler vaig pensar que podria ser un personatge de Tarantino, però això és una deformació visual meva. El títol de la peça, Ecoica, fa referència a la memòria auditiva, l'encarregada de conservar tota la informació sonora que rebem de l'entorn.

- La segona peça és la ballada per la Georgia i el Javier. Una peça en que els dos cossos semblen lligats un a l'altre, una peça de "contact" plena de girs, salts, impactes i encaixos. Un autèntic engranatge físic i sensorial que ens parla de les sensacions, la idea de temps i sincronització, i l'augment de la sensibilitat quan ens relacionem amb l'altre cos i l'entorn.

See that my grave is kept clean

 

Adaline Anobile. La Caldera les Corts.

Un gravat renaixentista d'Albrecht Dürer representa una dona nua estirada sobre una taula darrere d'una reixa. Una escena estranya. El pintor tracta de reproduir el que mira, fent servir la quadrícula com a marc de referència per mesurar, assenyalar, indicar, veure. Malgrat que la figura de la dona estigui ficada dins d'aquesta perspectiva, mai serà contemplada per complet. A l'escenari, el sistema de perspectiva geomètric i abstracte, s'enfronta a la temporalitat i realitat dels cossos. Entre la pell, els ulls i la quadrícula que mesura i sosté, s'obren espais de sensacions. La fricció de les figures afecten unes i altres, i les perspectives canvien.

Un espectacle de cinquanta minuts, sense música, amb una dona de vegades nua, de vegades amb una granota neutra, que es mou sobre una quadrícula de cinta de PVC blanca i un tros de tela que integrarà dins de l'estructura que crea la perspectiva. El fet d'alterar, pervertir aquesta quadrícula resulta alliberador i energètic.

Adaline Anobile té un Màster de Coreografia del Centre Coreogràfic de Montpellier, i un Màster de Disseny tèxtil. La seva obra es mou entre les experiències sensorials i l'abstracció, desenvolupant un llenguatge que molt sovint implica pensar i moure's amb objectes, i treballar amb el temps i la veu.

Una litúrgia carregada de sentit, amb una execució calculada i una plasticitat enorme. Una performance que hagués deixat atònit al pintor alemany del segle XVI, dinamitant la geometria. No em pregunteu per què la peça porta aquest títol, és un tema musical de Blind Lemon Jefferson que va fer famós Bob Dylan l'any 1962. No tinc la resposta, però: "mireu que la meva tomba es mantingui neta".

La Víctor C

 

Carme Portaceli. Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya.

Víctor Català. Caterina Albert. Obligada a camuflar-se sota un pseudònim masculí per evitar els escàndols, els judicis i els prejudicis, Català va ser una autora revolucionària. L’escriptora va passar els últims 10 anys al llit, on rebia fins i tot les visites. Tota una declaració de principis. Qui s’amagava realment rere l’àlies? La Víctor C. és una aproximació a l’enigmàtica autora empordanesa a través dels seus contes i escrits.

Aquest és el text del programa de mà del TNC. Com podeu veure si feu un repàs a les entrades d'arts escèniques del blog, veureu que no hi ha gaires espectacles vists en aquest temple faraònic de la cultura.

De vegades, malgrat que l'espectacle m'hagi agradat, he trobat escandalós i fora de lloc les despeses i dimensió d'unes propostes que difícilment hi cabran en un altre espai. Una mena d'exhibició de poder davant d'una infinitat d'alternatives que no tindran espai als pressupostos. Però tornem a l'obra a comentar.

El muntatge ens parla de la vida de l'escriptora que va haver de viure amb les limitacions que li permetia una societat intolerant amb les dones. Va escriure la gran part de la seva obra amb el pseudònim de Víctor català. Ella amb la seva ànsia de llibertat i de ser sempre ella, va escollir l'opció d'apartar-se del món i d'una societat burgesa a la qual va castigar en els seus escrits.

La direcció és de la nova directora de la institució, Carme Portaceli. Resulta paradoxal que la directora de la institució, també tingui la possibilitat de dirigir muntatges, però això és una pràctica que sembla ser normal. L'anterior director, Xavier Albertí, ja ho havia fet en més d'una ocasió. Les coses de palau.

L'obra està basada en els textos de Caterina Albert, concretament en "Tots els contes" i "Mosaic", i l'autoria és d'Anna Maria Ricart Codina.

Els intèrprets fan una bona tasca, diuen bé el text i incorporen els personatges amb convicció. Víctor Català és la reconeguda Rosa Renom, una actriu amb molt de recorregut als escenaris. L'acompanyen: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta.

Una escenografia imaginativa del veterà Paco Azorin, i un audiovisual de Miquel Àngel Raió que es projecta a sobre de les dues grans parets i el terra que conformen l'espai escènic, creen les diferents atmosferes de la narració, amb força i màgia. Haig de dir que en algun moment les projeccions em portaven al món d'un dels meus pintors favorits com és el xinès Zao Wou-ki.

Hauria de tancar l'entrada destacant a més de l'audiovisual, la bona feina de la Rosa Renom, i la de l'amic Ferran Carvajal que ens dóna uns moments de dansa contemporània, breus, però molt interessants. Ell porta la direcció de moviment de l'obra.

En resum, una vetllada amb coses a veure, enmig d'una platea plena de molts artistes de la professió, bé, aquells escollits que reben invitacions, i una bona representació de la política local i nacional. Vaja, el que són les estrenes al Nacional.