La Calaca

 

Cia. Routart. Casal de Cultura de Vallromanes.

Durant "El día de Muertos", a Mèxic, les catrines Doña Hueca i Doña Flaca queden atrapades entre el món dels vius i el món dels morts. Mentre busquen la forma de tornar a casa, compartiran amb nosaltres històries de vida i mort, realitat i fantasia, apropant-nos a la cultura mexicana, les seves màgiques tradicions i divertides festivitats.

Això és el que ens diu el programa de mà d'aquesta companyia que cerca divertir als més menuts i fer passar una estona entretinguda als adults que els acompanyen. En aquesta ocasió la màgia i els colors de la litúrgia mexicana són un magnífic escenari per una narració simpàtica que pretén allunyar les pors infantils sobre la mort, les calaveres i el més enllà. El resultat és un espectacle divertit, dinàmic, ben interpretat per les dues components de la companyia, María Ramírez i Laura María González, que a més són les responsables de la dramatúrgia i la direcció. L'obra té moments cantats, moments visuals amb llum negra, coreografies, i certa inter-acció amb el públic que en aquesta ocasió no va ser important per la poca quantitat de nenes i nens que assistien a la representació.

Ecoica + Debris

 

Ecoica: Blanca Tolsà.  Debris: Georgia Bettens i Javier de la Rosa. La Caldera Les Corts.

Un programa doble de dansa contemporània a la Caldera amb alguns punts de connexió entre les dues propostes com la idea del temps i la percepció del mateix cos. Les fotos són del nostre amic i magnífic fotògraf de dansa, Tristán Pérez Martín.

-A la primera peça Blanca ens fa una reflexió al voltant del desig que mou el nostre cos per entendre perquè les seves formes acaben responent a un imaginari comú. La primera part en la qual només emet sons sense moure's de la seva posició inicial resulta impactant a la vegada que desconcertant. La segona part és absolutament diferent, la ballarina ens deixa molt contents quan comença a ballar d'una forma dinàmica i àgil, sense voler vaig pensar que podria ser un personatge de Tarantino, però això és una deformació visual meva. El títol de la peça, Ecoica, fa referència a la memòria auditiva, l'encarregada de conservar tota la informació sonora que rebem de l'entorn.

- La segona peça és la ballada per la Georgia i el Javier. Una peça en que els dos cossos semblen lligats un a l'altre, una peça de "contact" plena de girs, salts, impactes i encaixos. Un autèntic engranatge físic i sensorial que ens parla de les sensacions, la idea de temps i sincronització, i l'augment de la sensibilitat quan ens relacionem amb l'altre cos i l'entorn.

See that my grave is kept clean

 

Adaline Anobile. La Caldera les Corts.

Un gravat renaixentista d'Albrecht Dürer representa una dona nua estirada sobre una taula darrere d'una reixa. Una escena estranya. El pintor tracta de reproduir el que mira, fent servir la quadrícula com a marc de referència per mesurar, assenyalar, indicar, veure. Malgrat que la figura de la dona estigui ficada dins d'aquesta perspectiva, mai serà contemplada per complet. A l'escenari, el sistema de perspectiva geomètric i abstracte, s'enfronta a la temporalitat i realitat dels cossos. Entre la pell, els ulls i la quadrícula que mesura i sosté, s'obren espais de sensacions. La fricció de les figures afecten unes i altres, i les perspectives canvien.

Un espectacle de cinquanta minuts, sense música, amb una dona de vegades nua, de vegades amb una granota neutra, que es mou sobre una quadrícula de cinta de PVC blanca i un tros de tela que integrarà dins de l'estructura que crea la perspectiva. El fet d'alterar, pervertir aquesta quadrícula resulta alliberador i energètic.

Adaline Anobile té un Màster de Coreografia del Centre Coreogràfic de Montpellier, i un Màster de Disseny tèxtil. La seva obra es mou entre les experiències sensorials i l'abstracció, desenvolupant un llenguatge que molt sovint implica pensar i moure's amb objectes, i treballar amb el temps i la veu.

Una litúrgia carregada de sentit, amb una execució calculada i una plasticitat enorme. Una performance que hagués deixat atònit al pintor alemany del segle XVI, dinamitant la geometria. No em pregunteu per què la peça porta aquest títol, és un tema musical de Blind Lemon Jefferson que va fer famós Bob Dylan l'any 1962. No tinc la resposta, però: "mireu que la meva tomba es mantingui neta".

La Víctor C

 

Carme Portaceli. Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya.

Víctor Català. Caterina Albert. Obligada a camuflar-se sota un pseudònim masculí per evitar els escàndols, els judicis i els prejudicis, Català va ser una autora revolucionària. L’escriptora va passar els últims 10 anys al llit, on rebia fins i tot les visites. Tota una declaració de principis. Qui s’amagava realment rere l’àlies? La Víctor C. és una aproximació a l’enigmàtica autora empordanesa a través dels seus contes i escrits.

Aquest és el text del programa de mà del TNC. Com podeu veure si feu un repàs a les entrades d'arts escèniques del blog, veureu que no hi ha gaires espectacles vists en aquest temple faraònic de la cultura.

De vegades, malgrat que l'espectacle m'hagi agradat, he trobat escandalós i fora de lloc les despeses i dimensió d'unes propostes que difícilment hi cabran en un altre espai. Una mena d'exhibició de poder davant d'una infinitat d'alternatives que no tindran espai als pressupostos. Però tornem a l'obra a comentar.

El muntatge ens parla de la vida de l'escriptora que va haver de viure amb les limitacions que li permetia una societat intolerant amb les dones. Va escriure la gran part de la seva obra amb el pseudònim de Víctor català. Ella amb la seva ànsia de llibertat i de ser sempre ella, va escollir l'opció d'apartar-se del món i d'una societat burgesa a la qual va castigar en els seus escrits.

La direcció és de la nova directora de la institució, Carme Portaceli. Resulta paradoxal que la directora de la institució, també tingui la possibilitat de dirigir muntatges, però això és una pràctica que sembla ser normal. L'anterior director, Xavier Albertí, ja ho havia fet en més d'una ocasió. Les coses de palau.

L'obra està basada en els textos de Caterina Albert, concretament en "Tots els contes" i "Mosaic", i l'autoria és d'Anna Maria Ricart Codina.

Els intèrprets fan una bona tasca, diuen bé el text i incorporen els personatges amb convicció. Víctor Català és la reconeguda Rosa Renom, una actriu amb molt de recorregut als escenaris. L'acompanyen: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta.

Una escenografia imaginativa del veterà Paco Azorin, i un audiovisual de Miquel Àngel Raió que es projecta a sobre de les dues grans parets i el terra que conformen l'espai escènic, creen les diferents atmosferes de la narració, amb força i màgia. Haig de dir que en algun moment les projeccions em portaven al món d'un dels meus pintors favorits com és el xinès Zao Wou-ki.

Hauria de tancar l'entrada destacant a més de l'audiovisual, la bona feina de la Rosa Renom, i la de l'amic Ferran Carvajal que ens dóna uns moments de dansa contemporània, breus, però molt interessants. Ell porta la direcció de moviment de l'obra.

En resum, una vetllada amb coses a veure, enmig d'una platea plena de molts artistes de la professió, bé, aquells escollits que reben invitacions, i una bona representació de la política local i nacional. Vaja, el que són les estrenes al Nacional.

Camí a l'escola

 

Cia. Campi qui pugui. Teatre Auditori de Granollers.

Fa uns anys, vam poder veure el documental del director francès Pascal Plison que portava el mateix títol, i recentment hem pogut veure el documental de cinc capítols de TV3 que porta el títol de "Els camins més perillosos per anar a l'escola". Ara, podem veure sobre l'escenari la mateixa epopeia de moltes nenes i nens que per anar a l'escola han de creuar mil i una dificultats. Desgraciadament, aquestes històries estan basades en els fets reals de molts infants d'arreu del món. 

Tres germanes, un camí i un mateix objectiu, anar a l'escola per tenir un futur, per aprendre i per poder sortir d'unes condicions de vida molt adverses. El trajecte a l'escola que per nosaltres és un pur tràmit, per a elles és un viatge ple de perills, de vegades amb temperatures i climatologia infernal, i sempre amb infinitat d'incerteses i obstacles.

Els tres personatges parlen entre si, però parlen una llengua inventada per elles que fa l'espectacle apte i adient per a tothom, un llenguatge universal que resulta molt entenedor i simpàtic.

Les actrius són Cristina García (cofundadora i directora de la cia.), Alícia Buil, i Aitana Giralt. La direcció és de Rosa Díaz (La Rous teatro), la creació de Rosa Díaz, Jordi Farrés, i Campi qui pugui, la composició musical de Pascal Gaigne, i la brillant escenografia és de Joan Pena. Jordi Pedrós, cofundador i director amb la Cristina, fa un petit paper a l'obra i també mou les diferents escenografies que conformen els horitzons dels llargs camins a l'escola.

L'obra de Campi qui pugui és un espectacle tendre, poètic, ple d'imatges poderoses, i molt emocionant. Un infantil que captiva als petits i il·lusiona als adults. Tant de bo facin molts bolos.

Cossoc

 

Anamaria Klainscek i Magí Serra. Espai natural de la Roca Foradada. Vallromanes.

Dins de la programació de "Vespres singulars de creació i territori" de l'Ajuntament de Vallromanes, vam poder gaudir de dues ofertes molt interessants. Per una banda, vam tenir al grup Animal Religion amb el seu espectacle "Fenòmen" a Can Xisquet, és a dir, la casa i taller de l'escultor Josep Bofill; i per una altra banda, vam veure l'obra "Cossoc", del ballarí català Magí Serra i la ballarina eslovena Annamaria Klainscek. L'espai escollit per a aquesta peça va ser ben a prop de la resta arqueològica més antiga de Vallromanes, la Roca Foradada, un element megalític que possiblement era una cova sepulcral. Tots dos ballarins també formen part de l'espectacle "Trama" de Roser López Espinosa.

L'espectacle és una coreografia plena d'imatges suggeridores de cossos que cerquen l'equilibri, un joc de moviments que reflecteix la senzillesa i alhora la complicitat d'una relació. El fet de realitzar l'espectacle en espais naturals dóna a aquesta coreografia una certa mirada d'intromissió, d'entrada en la intimitat d'una relació. Un treball físic molt important i una magnífica interpretació dels dos ballarins proporciona molta força i caràcter a aquest muntatge que va tenir el seu inici a finals de l'any 2018. "Cossoc" també el podem gaudir com a espectacle de videodansa.

Mort de riure

Los Galindos. Col·legi Marista de Llinars del Vallès. Jornades CREA de la TTP.

Delirant, aquest podria ser el qualificatiu que més encaixa en aquesta nova peça de Los Galindos.

MDT és un espectacle de clown ple d'acrobàcia, cops, bufetades, incendis, motoserres, cordes per penjar, una bastida que és l'escenari per tota mena de caigudes i equilibris. Els tres pallassos, davant de la mort per riure d'un espectador en la representació anterior, organitzen un judici severíssim per condemnar a mort a un d'ells. Rossinyol, el més gran i autoritari, farà de jutge, Mardi serà el policia i Melon serà el culpable. Sota aquesta paròdia el grup posa en qüestió l'arbitrarietat de la justícia. Un crim improbable, un judici dubtós i un càstig absurd. Una escena que pot semblar irreal i impossible, però que té molts punts de contacte amb la realitat d'aquest món. Els catalans precisament tenim molts records de coses molt semblants de la pressuposada justícia. La pena de mort és la voluntat d'esborrar la capacitat d'admetre la fallida del sistema, una eina per esborrar persones i idees.

A escena podem trobar a Marcel Escolano, fundador i ànima de la companyia, i els pallassos i acròbates francesos Anicet Leone i Gabriel Agosti. La direcció i concepte és de Bet Garrell, l'altra meitat de l'ànima de la companyia, i el mateix Escolano. La direcció artística és de la Bet.

Un espectacle que no et deixa sense riure en cap moment, tot sembla a punt de caure, tot es mou, l'absurd de les seves accions és sorprenent, tothom ensopega amb tot en un espai ple d'objectes de construcció, cons, formigoneres, martells, cascos, bidons amb aigua, explosius, tot el que pot convertir-se en un objecte amenaçant per la vida dels pallassos. Una bestiesa d'espectacle que si no vas amb compte, et pot matar de riure.