30a Fira de Titelles de Lleida

Destacarem nou espectacles de la programació de la trentena edició de la Fira de Titelles de Lleida.

Aquesta vegada, els textos que apareixen són una adaptació dels que va presentar el catàleg de la Fira. He afegit una nota personal del meu parer.

Azul.

A2manos. Plaça Esteve Cuito.

La història d'un home que perd la seva capacitat de plorar. Les peces d'un tangram l'ajuden a expressar la seva estructurada existència. Un univers íntim i figurat sota la cúpula triangular de la seva carpa. 

Un espectacle delicat, tendre i poètic. Sembla un conte ideal per realitzar un còmic.

Asteroid.

Campi qui pugui. Plaça de Sant Francesc.

Un meteorit ha impactat a la via pública. L'equip especialista fa un primer apropament, però comencen a succeir coses inesperades. Un espectacle d'humor on s'afronta com ens relacionem amb allò que desconeixem. Teatre gestual i titelles en un espectacle d'humor sorprenent.

Sabates Noves.

Tian Gombau-L'home dibuixat. CaixaForum.

Un xiquet estrena sabates i se'n va al riu a berenar. Pel camí descobreix el món que l'envolta. Les seves sabates van acumulant experiències i ell, a poc a poc, creix. La mida de les sabates ens acompanya en el transcurs dels anys. La mida mesura el peu, però també l'edat, les vivències, la forma com caminem per la vida. Passen els dies, els anys i les capses de sabates, xicotetes, mitjanes, grans... Un espectacle ple de poesia amb el ritme zen del Tian.

Hubo.

El patio Teatro. Teatre Julieta Agustí. 

Un espectacle que parla de l'amor, la pèrdua, la soledat, la memòria i l'arrelament; un homenatge als pobles, al món rural i a les persones que hi viuen. La vida d'una dona i el seu naufragi, una dona que es resisteix a abandonar el seu món, reduït a una illa de pedra.

Una obra fosca, trista, amb una atmosfera carregada que t'omple de ganes de canviar el destí dels personatges.

Boucherie Bacul.

Pikzpalace. Plaça Esteve Cuito.

Una antiga carnisseria de mercat en la qual res és el que sembla. Els estranys carnissers belgues d'aquest meravellós mercat venen les seves insanes mercaderies mòrbides als transeünts. Per fer-ho, utilitzen tècniques molt particulars. 

Potser és dels espectacles més divertits d'aquest any. No apte pels amants dels pelutxos i les joguines.

Quan s'obre la porta de la seva caravana tot pot passar. Molt imaginatiu. Una troballa, l'espectacle d' aquests belgues.

Otto.

Puppae Company. Cafè Teatre Escorxador.

Darrere de la maleta, tres caps; a dins una guitarra i un més. Són quatre o són tres? Una guitarra i sis peus. Un autèntic exercici de manipulació àgil i brillant d'un titella que cobra vida, i un concert de guitarra  meravellosament executat. Un espectacle fresc i divertit per tancar la nit.

Eh man hé, la mecánica del alma.

Zero en conducta. La Llotja. 

Nolan és un titella i la seva vida no té sentit sense els seus titellaires, però és en els moments on aquests el fan viure que es planteja: On és la meva voluntat? Són reals les meves emocions? Com podria respirar per mi mateix?

Un espectacle de teatre físic, dansa, pantomima i manipulació de titelles, que mostra la complexitat  del fet que la respiració no és sols prendre aire i que l'ànima dels titelles no és tan diferent de la de les persones.

Va ser l'espectacle inaugural de la 30a Fira. Una posada en escena impecable i molt impactant.

Ahoi!

Theatre Fragile. Plaça Ricard Viñes.

Tres persones de diferents generacions es coneixen en una parada d'autobús. Mentre esperen l'autobús, sorgeixen els conflictes. Al final, les seves disputes es resolen amb enginy. Un cant a l'esperança.

Els tres personatges els incorporen tres noies alemanyes amb unes màscares molt simpàtiques. Bon treball de cos i una història molt entretinguda.

Âme nomade.

Magali Chouinard. Teatre Escorxador.

Entre màscares, marionetes i projeccions de pel·lícules animades i vídeos, una sèrie d'universos gràfics cobren vida al cor de la natura. En aquests paisatges de boscos i aigua, una dona es troba amb els seus dobles interiors multiplicats en diferents edats, escales i matèries. Apareix el camí dels grans esperits del Llop i del Corb, símbols totèmics de guia i consciència, que l'acompanyaran en el seu vertiginós viatge al centre de si mateixa.

Una autèntica obra mestra de realització a tots els nivells. La interpretació de Magalí de tots els seus egos resulta inquietant, i les imatges projectades o creades sobre l'escenari no són fàcils d'oblidar. Un espectacle d'una densitat i atmosfera sortides d'un autèntic malson. Impecable, el treball d'aquesta artista canadenca. Surrealisme i poesia visual en tons que van del blanc més lluminós al negre més profund.

30 anys. Un acte poètic de resistència

Toni Cots i Esther Freixa. Teatre Dau al Sec.

La proposta escènica sorgeix a partir de l'escriptura de l'Ingeborg Bachmann. Aquesta autora austríaca, nascuda el 1926, va obtenir doctorat en Filosofia, Psicologia i Literatura. Estava adscrita al cercle literari "Gruppe 47". Va escriure poesia, contes, assajos i llibrets d'òpera. És considerada una de les principals escriptores modernes en llengua alemanya.

A escena, podem veure a l'Esther que amb el seu cos i la seva veu dient fragments de textos de l'autora, ens planteja l'existència d'un món cruel, limitador, fred, però que en ell podem trobar la bellesa més subtil. Una poesia de la intimitat, nua i directa. 

L'actriu i ballarina es mou per l'espai cercant diferents estats emocionals i registres. Els seus canvis de vestuari ens ofereixen la seva nuesa quasi com una eina de relacionar-se amb el públic. De vegades, ella s'amaga darrere de la seva roba que deixa descobert el seu cos nu. Una paradoxa.

Un treball interessant de Cots i Freixa que treballen junts des del 2007 en un llenguatge íntim d'aproximació al cos i al text. La creació és d'ells dos, i la dramatúrgia la signa Toni Cots. La interpretació d'Esther Freixa és molt precisa, íntima, i amb una mirada poderosa. El text està ben dit i el fa servir com si fos un objecte contundent, punyent.

Un viatge interessant amb corbes i viratges.

Bomber(s)

Autor: Jean-Benoît Patricot. 

Una producció de Mise en Lumière/Barna-Bé. Teatre Akadèmia.

La traducció del text i la direcció de l'obra van a càrrec de Jordi Vilà. Quan es va trobar amb l'autor francès, li va comunicar que tot el muntatge està basat en un fet real. Un cas més d'abusos sexuals en grup a dones amb discapacitat, processos judicials i sentències que ens escandalitzen tant com els mateixos fets. A més, sempre hi ha algú des del poder que li treu ferro o importància a l'assumpte dient que tot és una exageració o que sempre ha passat. 

L'home uniformat que pot ser un policia, un metge, un professor, un capellà, un militar o com en aquest cas un bomber, abusa de la noia limitada que no té drets, ni resposta, ni tan sols, ànima. Una autèntica metàfora de l'abús.

Un text colpidor d'una cruesa salvatge, que fuig d'estereotips o esquemes de bons i dolents o víctimes i botxins, per mostrar tota una problemàtica real d'avui en dia. 

La interpretació dels dos personatges és excepcional. Ella, Mariantonia Salas, ell, Salvador Miralles, fan un autèntic recital de posada en escena de dues ànimes enmig de la tempesta més terrible. L'obra fa por en molts moments, espanta la cruesa de la realitat. 

Un text magnífic, una direcció precisa i encertada i una interpretació impecable, d'una sensibilitat extrema que mantenen al llarg dels 80 minuts que dura l'obra. Una escenografia de Clàudia Vilà, molt senzilla i a la vegada efectiva, serveix d'escenari per a la lluita dels dos personatges.

Si el teatre és un bon lloc per a qüestionar-nos com a individus i com a societat, aquesta obra és una bona eina, emotiva, delicada, però intensa i contundent. El final, que no explicaré, et deixarà clavat a la butaca. NO sempre ha de ser NO, però cal saber que és pot dir NO.

If (l'últim desig)

Cia. Vero Cendoya.

Casal de Cultura de Vallromanes.

Tres dones, tres germanes tornen al càmping on varen passar els estius de la seva infantesa amb un propòsit, complir l'últim desig de la seva mare: ser enterrada en el mateix càmping on han compartit  tants moments. Amb els seus records sobre la taula, comencen a sortir les imatges.

L'obra ens parla dels records, de com anem conformant-los i fent-los a la nostra mida. Tres dones que estableixen una conversa intensa sobre la seva vida i de la vida de les altres, dels desitjos i de les decepcions, de les pèrdues i de com continuar vivint malgrat els cops. 

Un espectacle d'humor àcid i tendresa alhora. Els tres personatges es fan estimar per la seva humanitat i proximitat. Hi ha una mica de tots nosaltres en aquestes tres dones.

Una escenografia senzilla, però efectiva i ben il·luminada, ens trasllada ràpidament al lloc de la trobada. Un univers femení. La composició musical és de l'Adele Madau, col·laboradora habitual  de la Vero.  

També haig de dir, que veure la coreògrafa, ballarina i amiga Vero fent una obra de text com aquesta em va agradar molt. Un altre registre d'aquesta poderosa dona.

Les llums, a més, són d'una altra companya de guerres, la Sylvia Kuchinow. Per a mi, també va ser una reunió al voltant de la taula de càmping.

Una peça teatral de vuitanta minuts d'un text ràpid i àgil, on també podem gaudir de la plasticitat de moviments de la Vero en algun fragment de l'obra. Les intèrprets són: Alba Florejachs, Gloria Sirvent i Vero Cendoya que dirigeix l'obra basada en un text de Natza Farré. 

Els desitjos, allò que ens fa moure i que sovint ens condemna. 

30 Mostra Igualada. Espectacles que et fan créixer.

Una altra edició de la Mostra. Aquesta va ser la trentena, la darrera amb la Direcció Artística de l'amic Pep Farrés. Dels diset espectacles vistos, sense comptar "Aigua" on jo treballo, passaré a comentar set, que m'han agradat especialment.

Piccoli sentimenti.

Tof Théatre. Espai Cívic Centre.

Un altra meravella d'aquesta formació belga liderada per l'Alain Moreau que porta anys girant per tot el món amb els seus espectacles. La seva tècnica permet veure els manipuladors d'uns titelles que mesuren des de 5 centímetres fins a 5 metres. 

A la gran part dels seus espectacles, els personatges no parlen, o parlen encara que no se'ls pugui sentir, com diu el mateix Moreau. En aquesta ocasió, el protagonista és una petita criatura que viu en un món de sorra i que passa per tots els sentiments: solitud, alegria, enuig, sorpresa, enmig de petites construccions, branques i branquillons, pedres i uns forats que fins i tot se'm passen a una de les manipuladores de forma sorprenent. 

Una delicia d'espectacle, ple de silenci i delicadesa. Tof Théatre no decep mai.

El viaje de Ulises.

Teatro Gorakada. Teatre Municipal l'Ateneu.

El viatge com a metàfora de la vida. El grup del País Basc Gorakada ens torna a oferir una aventura plena d'acció i paisatges, amb només quatre elements escenogràfics molt ben dissenyats i divertits.

Aquesta vegada ens narra el viatje d'Ulisses a Ítaca. A la travessia trobarà tota mena de dificultats que haurà de trobar de resoldre de la millor manera. Cada dificultat és un món en si mateix i planteja la solució com un joc d'enginy i astúcia. 

Els dos actors, que incorporen Ulisses i el seu segon, són el tandem clàssic de protagonistes, un és valent i temerari, l'altre és temerós i més feble. Els altres dos actors incorporen diferents personatges de l'aventura com poden ser diferents déus i monstres, però són ells dos els que creen una banda musical de molt nivell. Dos músics molt bons. 

Un espectacle atractiu i dinàmic, ideal per començar  a apropar-se als clàssics de la literatura. Ha sigut l'espectacle inaugural de la Mostra d'aquest any.

Bye Bye, Confetti.

Cia. de Comediants La Baldufa. L'Escorxador.

Un gir salvatge de La Baldufa en la seva dilatada trajectòria que es va iniciar l'any 1996. Tres pallassos absolutament passats de voltes ploren la mort del seu mestre i líder Confetti. Una vegada passat un delirant dol s'iniciarà la recerca d'un nou guia. Qualsevol espectador pot ser l'escollit. 

Un espectacle extravagant, molt punki i esbogerrat que et manté lligat a la cadira amb la possibilitat evident d'acabar en escena participant en qualsevol de les barbaritats que fan aquest trio. Cadascún d'ells té les seves particularitats i adiccions, però els lliga la bogeria més absoluta.

Tot el show passa al centre d'una estructura circular de grades de fusta que forma part de l'espectacle i que crea un centre d'energia molt poderós. Tots estan exposats davant del trio que formen Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan. Un deliri plé d'humor i sorpresa.

Meeting Point.

Ertza. L'Escorxador.

Els vaig veure en vídeo l'any passat com a assessor de la programació de l'anterior Mostra. Em vaig enamorar d'aquesta peça. Per problemes de dates no van poder venir. Em vaig quedar amb les ganes. Quan aquest any els vaig veure dins de les més de vuit-centes propostes que es van presentar, no vaig dubtar en tornar-los a demanar. I sí, aquest any els he vist. Al·leluia!

La peça dura quinze minuts. Quinze minuts de pura poesia, de tècnica depurada i de força. Una combinació explosiva de tècniques com el break-dance i el hip-hop, passades per la mirada de la dansa contemporània. Thiago Luiz Almeida i Caio Henrique de Souza són els ballarins dirigits pel director i coreògraf basc Asier Zabaleta. La música és de la formació Bosques de mi mente.

Una peça enorme que planteja qüestions sobre les contradiccions humanes d'una forma estètica i lúdica. Pura dansa.

Escargots.

Slow Olou. Celler del Sindicat.

Toti Toronell i Pere Hosta són dos artistes que comparteixen un llenguatge poètic i surrealista, i amb una manera comuna d'entendre aquest ofici de pallasso. Tots dos, amb una trajectòria personal molt dilatada, han creat un espectacle delirant al voltant de la vida dels cargols que surten després de la pluja. Aquest viatge avança per l'interior del Celler del Sindicat, que ja és una escenografia per si mateix. Un espai buit, carregat d'història i d'elements d'un passat industrial ple de racons suggerents.

Els dos personatges ens inviten a recórrer per aquest edifici i ens van detenint perquè gaudim d'un concert musical, una projecció de vídeo, una exposició en 3D i una sessió teatral completa i inequívocament d'ells dos. Només ells dos poden fer una cosa com aquesta. L'humor d'en Toti i en Pere, ara, podem gaudir-lo als microclips que ens regalen a Instagram. Dos artistes que es fan estimar pels seus tendres personatges i per la seva encantadora humanitat. A la fitxa artística, l'escenografia figura que és de Toti Hosta i Pere Toronell, un gag més de la barreja dels dos creadors.

Biblioteca de sons i sorolls.

Portillo-Monfort. Escola de Música.

José Antonio Portillo, escenògraf i mestre d'escola, i Eric Monfort, músic, creen una biblioteca en forma octogonal on un nombre petit d'espectadors, entre 35 i 40, assistiran al seu especial concert de sons i sorolls. Tot funciona com un mecanisme, de vegades ocult, de vegades presentat com un experiment, on aquests sons connecten records i emocions. En aquest espai tan íntim, el medi sonor ho impregna tot. Tot so és apreciat com un tresor, una troballa única i especial, que es recull, cataloga, transforma, o serveix per obrir-nos una altra porta de significat emocional. 

Un espectacle delicat, sensible, que únicament pateix per certa incomoditat pels durs bancs de fusta on l'espectador tracta d'acomodar-se. Escenogràficament resulta impressionant l'espai, i la primera desaparició d'un personatge de forma sobtada resulta sorprenent, màgica. 

Hippos.

Zum-Zum Teatre. Plaça de l'Ajuntament.

Aquesta vegada Zum-Zum ens presenta un espectacle de carrer. Una mica lluny de les creacions habituals de Ramón Molins i Begonya Ferrer que des de l'any 1994 porten als escenaris creacions teatrals que volen inspirar, estimular, divertir i sobretot posar temes compromesos a debat.

Hippos és una creació dirigida i coreografiada pel divertit Quim Bigas. Fa dos anys vam comentar un dels seus espectacles, Molar, que ja ens va sorprendre enormement per la seva valentia i frescor. En aquesta ocasió, ens porta una creació curta, 25 minuts, de carrer, on tres ballarins donen vida a tres hipopòtams que ballen i es mouen animadament a ritme de música pop i disco. Els vestuaris són una autèntica meravella i combinen un poderós sistema d'aire i un recobriment atractiu que permet ballar amb molta gràcia. L'esforç que han de fer els ballarins per ballar aquesta mitja hora curta fa que acabin esgotats. Els tres hipopòtams són moguts per Albert García, Jordi Gilabert, Maria Mora, Miquel Rodríguez i Carla Tovias, depenent de dates. 

L'espectacle acaba quan els ballarins surten de la seva pell d'animal i ens mostren un text que ens demana la llibertat de poder ser cadascú com és.

Uns altres espectacles a destacar han estat: "Sabates Noves" de Tian Gombau, "Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol" de La Pera Llimonera, "El gran final" de Bucraá Circus, "Italino Grand Hotel" de la Companyia La Tal i "El faune, el Drac i el Dimoni" de l'Eudald Ferré.

Se'ns n'ha anat el Santos al Cel

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Teatre Nacional de Catalunya.

"Jordi Oriol, qui va treballar amb Carles Santos en l'última creació, presenta un espectacle musical a partir de l'obra simfònica del genial compositor i la batuta transgressora deWanda Pitrowska al capdavant de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya" Aquest és el text del programa de mà del TNC. 

En principi la proposta és un concert sobre una partitura del compositor  realitzada per una gran orquestra, però clar, estem parlant del genial músic de Vinaròs que sempre va respirar atreviment i bogeria. També podríem dir que Carles Santos també és un exemple més d'artista que cau en l'oblit i acaba els seus darrers dies en la misèria i amb una forta depressió, però parlem del concert i la seva escenificació.

El concert comença amb la música que produeix un piano que hi ha a platea. Les tecles es mouen soles impulsades per un programa d'ordinador. No hi ha pianista que el toqui. Aquest instrument donarà pas al concert de la Simfònica dirigida per l'alter ego del director del TNC, Xavier Albertí.

Aquest alter ego respon al nom de Wanda Pitrowska, una directora d'orquestra polonesa amb unes dimensions molt grans. La sorpresa per als aficionats a l'escena és menor, perquè aquest personatge apareix sovint i fins i tot a la presentació de la temporada de cada any del mateix Teatre Nacional.

El concert va evolucionant per les diferents parts i té algunes sorpreses més, una l'aparició de la inevitable paella de metall, una altra, el descens d'un piano de cola des del teler del teatre i que quan és tocat per la Wanda llença un raig d'aigua sobre la pianista, i per acabar podem destacar la sortida del tenor d'òpera Antoni Comas, que no trigarà a sobrevolar l'escenari enganxat a un arnès sense deixar de cantar. Des de les alçades fa un homenatge glòtic a Jhonny Weissmüller, tot un deliri. El gran tenor ja havia col·laborat amb el Santos en les darreres produccions.

No he entrat a comentar el concert des del punt de vista musical, aquest blog no fa entrades sobre música de moment, si no des del punt de vista teatral, on l'artista del seu estimat Vinaròs, destacava per la seva valentia. 

El Cel deu estar molt animat amb la seva pujada perquè segur que ha organitzat una paella, segur.

Nom

Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa. Teatre Nacional. Sala Tallers.

Cesc Gelabert és un ballarí únic, irrepetible, amb una llarga trajectòria i creador de grans moments de la dansa en aquest país nostre. Ara ens presenta Nom, una obra que es basa en la improvisació dels ballarins, del músic i de la dissenyadora de llums, en el mateix moment de la creació. 

La idea original és del Cesc, no podia ser d'una altra manera, i la creació de Borja Ramos, la Conchita Pons, el mateix Cesc i la Lidia Azzopardi. Els ballarins són María Andrés, Samuel Delvaux, Rober Gómez, Junyi Sun i Cesc Gelabert.

La música que compon en directe va a càrrec de Borja Ramos, que treballa amb bases pregravades i l'ús de teclats. Les llums les porta Conchita Ramos que amb la implantació dels focus prèviament instal·lada realitza diferents adaptacions sobre els moviments dels ballarins i la creació d'atmosferes.

Sobre un escenari amb una cortina que s'obre en diagonal, evolucionen els ballarins que tenen una sèrie de moviments, diàlegs i pautes de temps ja treballades, però que van canviant cada dia de funció segons la química del grup.

"Un projecte que germina des de l'inici sense jerarquies i es construeix sobre un diàleg irracional i sensorial, confrontant les ones de la llum i el so, la matèria dels cossos i les textures dels vestuaris".

Els ballarins són tots molt bons, però la María em va semblar extraordinària amb una riquesa de moviments i una tècnica acuradíssima. El Junyi, com sempre, balla amb la seva potència habitual, però potser ja no em va sorprendre per haver-lo vist moltes vegades i compartir fins i tot projectes.

Després està ell, el Cesc, que és un home que sembla que floti sobre el terra, amb una rapidesa i suavitat de moviments que sorprén a cada pas. Sembla un personatge immortal. L'he anat veient des de fa molts anys. Farà uns trenta-cinc que fins i tot vam compartir la sala d'assaig, i jo el veia davant d'un mirall hores intentant controlar el moviment de les seves falanges de les mans fins a un nivell d'excel·lència quasi surrealista. Un autèntic monstre del moviment.

L'espectacle, que curiosament el TNC recomana a partir dels 16 anys i no acabo d'entendre aquesta recomanació, és potser una mica exigent i cal cert hàbit de veure dansa per gaudir dels moviments i les coreografies que van sorgint. També, pots gaudir de les llums, que estan molt bé i dels dissenys de vestuari de la Lidia, alguns d'ells molt espectaculars i ben trobats. Una altra immortal.

Nom, una creació interessant, però per a  paladars una mica treballats. "És que un nom ha de significar necessàriament alguna cosa?" Alicia a través del mirall. Lewis Carroll.