Bomber(s)

Autor: Jean-Benoît Patricot. 

Una producció de Mise en Lumière/Barna-Bé. Teatre Akadèmia.

La traducció del text i la direcció de l'obra van a càrrec de Jordi Vilà. Quan es va trobar amb l'autor francès, li va comunicar que tot el muntatge està basat en un fet real. Un cas més d'abusos sexuals en grup a dones amb discapacitat, processos judicials i sentències que ens escandalitzen tant com els mateixos fets. A més, sempre hi ha algú des del poder que li treu ferro o importància a l'assumpte dient que tot és una exageració o que sempre ha passat. 

L'home uniformat que pot ser un policia, un metge, un professor, un capellà, un militar o com en aquest cas un bomber, abusa de la noia limitada que no té drets, ni resposta, ni tan sols, ànima. Una autèntica metàfora de l'abús.

Un text colpidor d'una cruesa salvatge, que fuig d'estereotips o esquemes de bons i dolents o víctimes i botxins, per mostrar tota una problemàtica real d'avui en dia. 

La interpretació dels dos personatges és excepcional. Ella, Mariantonia Salas, ell, Salvador Miralles, fan un autèntic recital de posada en escena de dues ànimes enmig de la tempesta més terrible. L'obra fa por en molts moments, espanta la cruesa de la realitat. 

Un text magnífic, una direcció precisa i encertada i una interpretació impecable, d'una sensibilitat extrema que mantenen al llarg dels 80 minuts que dura l'obra. Una escenografia de Clàudia Vilà, molt senzilla i a la vegada efectiva, serveix d'escenari per a la lluita dels dos personatges.

Si el teatre és un bon lloc per a qüestionar-nos com a individus i com a societat, aquesta obra és una bona eina, emotiva, delicada, però intensa i contundent. El final, que no explicaré, et deixarà clavat a la butaca. NO sempre ha de ser NO, però cal saber que és pot dir NO.