dilluns, 15 d’abril del 2019

30 Mostra Igualada. Espectacles que et fan créixer.










Una altra edició de la Mostra. Aquesta va ser la trentena, la darrera amb la Direcció Artística de l'amic Pep Farrés. Dels diset espectacles vistos, sense comptar "Aigua" on jo treballo, passaré a comentar set, que m'han agradat especialment.













Piccoli sentimenti.


Tof Théatre. Espai Cívic Centre.





Un altra meravella d'aquesta formació belga liderada per l'Alain Moreau que porta anys girant per tot el món amb els seus espectacles. La seva tècnica permet veure els manipuladors d'uns titelles que mesuren des de 5 centímetres fins a 5 metres. 


A la gran part dels seus espectacles, els personatges no parlen, o parlen encara que no se'ls pugui sentir, com diu el mateix Moreau. En aquesta ocasió, el protagonista és una petita criatura que viu en un món de sorra i que passa per tots els sentiments: solitud, alegria, enuig, sorpresa, enmig de petites construccions, branques i branquillons, pedres i uns forats que fins i tot se'm passen a una de les manipuladores de forma sorprenent. 


Una delicia d'espectacle, ple de silenci i delicadesa. Tof Théatre no decep mai.













El viaje de Ulises.


Teatro Gorakada. Teatre Municipal l'Ateneu.





El viatge com a metàfora de la vida. El grup del País Basc Gorakada ens torna a oferir una aventura plena d'acció i paisatges, amb només quatre elements escenogràfics molt ben dissenyats i divertits.


Aquesta vegada ens narra el viatje d'Ulisses a Ítaca. A la travessia trobarà tota mena de dificultats que haurà de trobar de resoldre de la millor manera. Cada dificultat és un món en si mateix i planteja la solució com un joc d'enginy i astúcia. 


Els dos actors, que incorporen Ulisses i el seu segon, són el tandem clàssic de protagonistes, un és valent i temerari, l'altre és temerós i més feble. Els altres dos actors incorporen diferents personatges de l'aventura com poden ser diferents déus i monstres, però són ells dos els que creen una banda musical de molt nivell. Dos músics molt bons. 


Un espectacle atractiu i dinàmic, ideal per començar  a apropar-se als clàssics de la literatura. Ha sigut l'espectacle inaugural de la Mostra d'aquest any.













Bye Bye, Confetti.


Cia. de Comediants La Baldufa. L'Escorxador.





Un gir salvatge de La Baldufa en la seva dilatada trajectòria que es va iniciar l'any 1996. Tres pallassos absolutament passats de voltes ploren la mort del seu mestre i líder Confetti. Una vegada passat un delirant dol s'iniciarà la recerca d'un nou guia. Qualsevol espectador pot ser l'escollit. 


Un espectacle extravagant, molt punki i esbogerrat que et manté lligat a la cadira amb la possibilitat evident d'acabar en escena participant en qualsevol de les barbaritats que fan aquest trio. Cadascún d'ells té les seves particularitats i adiccions, però els lliga la bogeria més absoluta.


Tot el show passa al centre d'una estructura circular de grades de fusta que forma part de l'espectacle i que crea un centre d'energia molt poderós. Tots estan exposats davant del trio que formen Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan. Un deliri plé d'humor i sorpresa.















Meeting Point.


Ertza. L'Escorxador.





Els vaig veure en vídeo l'any passat com a assessor de la programació de l'anterior Mostra. Em vaig enamorar d'aquesta peça. Per problemes de dates no van poder venir. Em vaig quedar amb les ganes. Quan aquest any els vaig veure dins de les més de vuit-centes propostes que es van presentar, no vaig dubtar en tornar-los a demanar. I sí, aquest any els he vist. Al·leluia!


La peça dura quinze minuts. Quinze minuts de pura poesia, de tècnica depurada i de força. Una combinació explosiva de tècniques com el break-dance i el hip-hop, passades per la mirada de la dansa contemporània. Thiago Luiz Almeida i Caio Henrique de Souza són els ballarins dirigits pel director i coreògraf basc Asier Zabaleta. La música és de la formació Bosques de mi mente.


Una peça enorme que planteja qüestions sobre les contradiccions humanes d'una forma estètica i lúdica. Pura dansa.


















Escargots.


Slow Olou. Celler del Sindicat.





Toti Toronell i Pere Hosta són dos artistes que comparteixen un llenguatge poètic i surrealista, i amb una manera comuna d'entendre aquest ofici de pallasso. Tots dos, amb una trajectòria personal molt dilatada, han creat un espectacle delirant al voltant de la vida dels cargols que surten després de la pluja. Aquest viatge avança per l'interior del Celler del Sindicat, que ja és una escenografia per si mateix. Un espai buit, carregat d'història i d'elements d'un passat industrial ple de racons suggerents.


Els dos personatges ens inviten a recórrer per aquest edifici i ens van detenint perquè gaudim d'un concert musical, una projecció de vídeo, una exposició en 3D i una sessió teatral completa i inequívocament d'ells dos. Només ells dos poden fer una cosa com aquesta. L'humor d'en Toti i en Pere, ara, podem gaudir-lo als microclips que ens regalen a Instagram. Dos artistes que es fan estimar pels seus tendres personatges i per la seva encantadora humanitat. A la fitxa artística, l'escenografia figura que és de Toti Hosta i Pere Toronell, un gag més de la barreja dels dos creadors.













Biblioteca de sons i sorolls.


Portillo-Monfort. Escola de Música.





José Antonio Portillo, escenògraf i mestre d'escola, i Eric Monfort, músic, creen una biblioteca en forma octogonal on un nombre petit d'espectadors, entre 35 i 40, assistiran al seu especial concert de sons i sorolls. Tot funciona com un mecanisme, de vegades ocult, de vegades presentat com un experiment, on aquests sons connecten records i emocions. En aquest espai tan íntim, el medi sonor ho impregna tot. Tot so és apreciat com un tresor, una troballa única i especial, que es recull, cataloga, transforma, o serveix per obrir-nos una altra porta de significat emocional. 


Un espectacle delicat, sensible, que únicament pateix per certa incomoditat pels durs bancs de fusta on l'espectador tracta d'acomodar-se. Escenogràficament resulta impressionant l'espai, i la primera desaparició d'un personatge de forma sobtada resulta sorprenent, màgica. 













Hippos.


Zum-Zum Teatre. Plaça de l'Ajuntament.





Aquesta vegada Zum-Zum ens presenta un espectacle de carrer. Una mica lluny de les creacions habituals de Ramón Molins i Begonya Ferrer que des de l'any 1994 porten als escenaris creacions teatrals que volen inspirar, estimular, divertir i sobretot posar temes compromesos a debat.


Hippos és una creació dirigida i coreografiada pel divertit Quim Bigas. Fa dos anys vam comentar un dels seus espectacles, Molar, que ja ens va sorprendre enormement per la seva valentia i frescor. En aquesta ocasió, ens porta una creació curta, 25 minuts, de carrer, on tres ballarins donen vida a tres hipopòtams que ballen i es mouen animadament a ritme de música pop i disco. Els vestuaris són una autèntica meravella i combinen un poderós sistema d'aire i un recobriment atractiu que permet ballar amb molta gràcia. L'esforç que han de fer els ballarins per ballar aquesta mitja hora curta fa que acabin esgotats. Els tres hipopòtams són moguts per Albert García, Jordi Gilabert, Maria Mora, Miquel Rodríguez i Carla Tovias, depenent de dates. 


L'espectacle acaba quan els ballarins surten de la seva pell d'animal i ens mostren un text que ens demana la llibertat de poder ser cadascú com és.








Uns altres espectacles a destacar han estat: "Sabates Noves" de Tian Gombau, "Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol" de La Pera Llimonera, "El gran final" de Bucraá Circus, "Italino Grand Hotel" de la Companyia La Tal i "El faune, el Drac i el Dimoni" de l'Eudald Ferré.

dimecres, 20 de març del 2019

Se'ns n'ha anat el Santos al Cel












Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Teatre Nacional de Catalunya.





"Jordi Oriol, qui va treballar amb Carles Santos en l'última creació, presenta un espectacle musical a partir de l'obra simfònica del genial compositor i la batuta transgressora deWanda Pitrowska al capdavant de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya" Aquest és el text del programa de mà del TNC. 


En principi la proposta és un concert sobre una partitura del compositor  realitzada per una gran orquestra, però clar, estem parlant del genial músic de Vinaròs que sempre va respirar atreviment i bogeria. També podríem dir que Carles Santos també és un exemple més d'artista que cau en l'oblit i acaba els seus darrers dies en la misèria i amb una forta depressió, però parlem del concert i la seva escenificació.


El concert comença amb la música que produeix un piano que hi ha a platea. Les tecles es mouen soles impulsades per un programa d'ordinador. No hi ha pianista que el toqui. Aquest instrument donarà pas al concert de la Simfònica dirigida per l'alter ego del director del TNC, Xavier Albertí.


Aquest alter ego respon al nom de Wanda Pitrowska, una directora d'orquestra polonesa amb unes dimensions molt grans. La sorpresa per als aficionats a l'escena és menor, perquè aquest personatge apareix sovint i fins i tot a la presentació de la temporada de cada any del mateix Teatre Nacional.


El concert va evolucionant per les diferents parts i té algunes sorpreses més, una l'aparició de la inevitable paella de metall, una altra, el descens d'un piano de cola des del teler del teatre i que quan és tocat per la Wanda llença un raig d'aigua sobre la pianista, i per acabar podem destacar la sortida del tenor d'òpera Antoni Comas, que no trigarà a sobrevolar l'escenari enganxat a un arnès sense deixar de cantar. Des de les alçades fa un homenatge glòtic a Jhonny Weissmüller, tot un deliri. El gran tenor ja havia col·laborat amb el Santos en les darreres produccions.


No he entrat a comentar el concert des del punt de vista musical, aquest blog no fa entrades sobre música de moment, si no des del punt de vista teatral, on l'artista del seu estimat Vinaròs, destacava per la seva valentia. 


El Cel deu estar molt animat amb la seva pujada perquè segur que ha organitzat una paella, segur.












dilluns, 18 de març del 2019

Nom










Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa. Teatre Nacional. Sala Tallers.





Cesc Gelabert és un ballarí únic, irrepetible, amb una llarga trajectòria i creador de grans moments de la dansa en aquest país nostre. Ara ens presenta Nom, una obra que es basa en la improvisació dels ballarins, del músic i de la dissenyadora de llums, en el mateix moment de la creació. 


La idea original és del Cesc, no podia ser d'una altra manera, i la creació de Borja Ramos, la Conchita Pons, el mateix Cesc i la Lidia Azzopardi. Els ballarins són María Andrés, Samuel Delvaux, Rober Gómez, Junyi Sun i Cesc Gelabert.


La música que compon en directe va a càrrec de Borja Ramos, que treballa amb bases pregravades i l'ús de teclats. Les llums les porta Conchita Ramos que amb la implantació dels focus prèviament instal·lada realitza diferents adaptacions sobre els moviments dels ballarins i la creació d'atmosferes.


Sobre un escenari amb una cortina que s'obre en diagonal, evolucionen els ballarins que tenen una sèrie de moviments, diàlegs i pautes de temps ja treballades, però que van canviant cada dia de funció segons la química del grup.


"Un projecte que germina des de l'inici sense jerarquies i es construeix sobre un diàleg irracional i sensorial, confrontant les ones de la llum i el so, la matèria dels cossos i les textures dels vestuaris".


Els ballarins són tots molt bons, però la María em va semblar extraordinària amb una riquesa de moviments i una tècnica acuradíssima. El Junyi, com sempre, balla amb la seva potència habitual, però potser ja no em va sorprendre per haver-lo vist moltes vegades i compartir fins i tot projectes.


Després està ell, el Cesc, que és un home que sembla que floti sobre el terra, amb una rapidesa i suavitat de moviments que sorprén a cada pas. Sembla un personatge immortal. L'he anat veient des de fa molts anys. Farà uns trenta-cinc que fins i tot vam compartir la sala d'assaig, i jo el veia davant d'un mirall hores intentant controlar el moviment de les seves falanges de les mans fins a un nivell d'excel·lència quasi surrealista. Un autèntic monstre del moviment.


L'espectacle, que curiosament el TNC recomana a partir dels 16 anys i no acabo d'entendre aquesta recomanació, és potser una mica exigent i cal cert hàbit de veure dansa per gaudir dels moviments i les coreografies que van sorgint. També, pots gaudir de les llums, que estan molt bé i dels dissenys de vestuari de la Lidia, alguns d'ells molt espectaculars i ben trobats. Una altra immortal.


Nom, una creació interessant, però per a  paladars una mica treballats. "És que un nom ha de significar necessàriament alguna cosa?" Alicia a través del mirall. Lewis Carroll.







  

dimarts, 12 de març del 2019

El Mercader de Venècia










Dau al Sec Arts Escèniques. Sala Versus Glòries.





El Mercader de Venècia ens mostra la turbulenta expansió del poder econòmic i el seu impacte en les relacions humanes. L'obra salta de la comèdia a la tragèdia de forma sobtada en molts moments i mostra una complexitat enorme de diferents punts de vista.


Aquest muntatge és una versió de Konrad Zschiedrich de l'obra El Mercader de Venècia. Naixement de la banca de William Shakespeare.


La direcció l'ha portada des de lluny l'autor Konrad i des de molt a prop Mingo Ràfols que ha deixat la seva empremta personal. La traducció del text l'ha realitzada Miquel Desclot.


Les llums són d'Alberto Rodríguez, un il·luminador que viu a Valladolid, però que ve sovint a Barcelona quan els projectes són interessants. Aquest ho era per la sublimació i síntesi de la llum sobre un espai nu.


L'espai escènic que és absolutament minimalista és de Damià Plensa, un dels actors que surt a l'obra. Podem dir que també és el fill del consagrat escultor Jaume Plensa que ara ens meravella amb la seva exposició al MACBA, però centrem-nos en el Mercader.


El vestuari, mínim, però necessari i important és de Georgina Viñolo.


El repartiment el componen Sílvia Forns, Lolo Herrero, Mercè Managuerra i Damià Plensa.


La idea de tot plegat i la direcció artística és de la infatigable i apassionada Mercè Managuerra que ara dirigeix la seva nova sala Dau al Sec, al barri del Poble Sec. Abans havia portat, al llarg d'una dècada, la sala Akadèmia.


El més interessant d'aquesta versió és la reducció de l'obra de Shakespeare a quatre personatges que fan més d'un paper. En la versió original són divuit. Tot un treball de síntesi. Aquesta reducció a quatre pot portar a algun espectador despistat a certa confusió, però cal estar atent als detalls de l'actuació dels actors i als canvis de vestuari. Hi ha una bona circulació d'entrades i sortides dels actors i en alguns moments sembla una coreografia molt treballada.


Els quatre actors posen sobre l'escenari els principals personatges de l'obra:  Mercè fa un Shylock fosc i pervers del calculador prestador jueu; Lolo presenta a Antonio, el ric mercader que posarà com a garantia una lliure de la seva carn perquè el seu millor amic Bassanio pugui demanar un crèdit a Shylock; Sílvia és Porcia, una rica heretera desitjada per tots. Damià és Bassanio, l'amic d'Antonio que aconseguirà una gran fortuna i a Porcia. La interpretació de tots ells té moments brillants i aconsegueixen captivar a l'espectador.


L'obra dura noranta minuts que passen ràpids i amb un ritme ascendent que no decau fins al final. La posada en escena a una sala com el Versus amb espectadors a les dues bandes també incorpora una visió especial, semblant de vegades una mena de combat.


Una bona versió d'un Shakespeare amb tota la càrrega i girs sobtats que sempre té l'autor  més important del teatre anglès i mundial. Una bona feina de direcció d'un mestre d'actors com és Mingo Ràfols.


Una síntesi ben realitzada. Enhorabona.







  

dilluns, 4 de març del 2019

Flou papagayo










Mumusic Circus. La Caldera.





L'any 2016 vaig veure l'anterior espectacle d'ells, Amigoo, al Festival de Tàrrega. Aleshores, ja vaig quedar enamorat de la seva frescor i originalitat. En aquell espectacle sortien Clara Poch i Marçal Calvet i un fantàstic contrabaix. En la nova presentació de la companyia, ells dos estan acompanyats per Marta Camuffi, una extraordinària artista que igual circula amb uns patins amb rodes, que es penja d'una anella lligada al seu cabell. Un personatge seriós i dur en contraposició de la calidesa i tendresa dels altres dos. Són tres caràcters sensibles i caòtics que interaccionen i intenten convèncer a l'altra d'alguna cosa que ni ells mateixos saben. Pura poesia de l'absurd. La relació amb el públic és una part important de l'espectacle i aconsegueixen que els espectadors intervinguin de bon grat, especialment dos afortunats que participen en una escena molt visual. Tens la sensació que de vegades l'espectacle pot canviar el seu rumb per l'entusiasta participació del públic.


Ja havia vist part d'aquest espectacle en l'edició de la Mostra del 2018, però era a l'aire lliure i això canvia una mica la sensació de proximitat. 


Mumusic Circus són aquella gent que amb poques coses treuen un magnífic resultat. Una plataforma de fusta sonoritzada i una estructura de barres de metall senzilla creen autèntica màgia. Clara i Marçal tenen una química especial que fa que el públic connecti rapidament amb ells, són una parella encantadora tant dins de l'escenari com fora. 


És un espectacle absolutament recomanable per a tota mena d'edats, des de menuts i ben petits fins a adults amb ànima de nen al seu interior i cor obert per gaudir d'un joc poètic.


Com diuen ells: "Flou Papagayo no es pot saber, perquè només se sent"









dijous, 7 de febrer del 2019

La bona persona de Sezuan










Direcció i escenografia: Oriol Broggi. Sala Gran TNC.





Aquesta obra de Bertolt Brecht ha sigut posada en escena per grans companyies i diferents directors de prestigi. També ho ha sigut per companyies més petites i pel teatre amateur, i podríem dir que s'ha constituït com un clàssic des de fa molts anys. Fa vint-i-un anys que no es representava en català. En aquesta ocasió Broggi ens presenta l'obra de forma molt propera al text, però allunyant-la potser massa del to de denúncia agra i proletària. Una visió de conte antic amb una sorprenent escenografia que funciona molt bé, i té com a fons una enorme projecció de vídeo que també apareix sobre el terra en algun moment. Tot el relat va acompanyat dels temes musicals de Joan Garriga i una petita banda que fa apropar el muntatge a un musical. 


Quin és el límit de les bones intencions?, es pot ser una bona persona i no morir en l'intent? , aquestes són les preguntes incòmodes que planteja l'obra de Brecht.


Tres divinitats baixen a la Terra a la recerca d'una bona persona, després de molt de temps sense resultats, troben a Xen Te, que els acull a casa seva. Per hi haver-los acollit li donen una quantitat de diners que farà que la prostituta Xen pugui comprar un establiment de venda de tabac. Aleshores tots venen perquè els ajudi. La jove Xen crearà un alter ego seu, un imaginari cosí, Shui-Ta, un autèntic explotador de la misèria que l'envolta, per poder sobreviure.


Cal destacar l'enorme figura de Clara Segura, que torna a demostrar que pot amb qualsevol paper i registre. Un autèntic monstre de l'escena. 


La durada de tres hores i quart amb un entreacte fa que en algun moment la butaca del TNC et resulti un pèl insuficient. 


Un Brecht vistós que és un musical molt agradable i que per això mateix perd una mica de càrrega i sentit crític. Per gaudir de Clara Segura i un repartiment d'actors ben triat, encapçalat per Joan Carreras. 









dissabte, 5 de gener del 2019

Mobile










Compagnie Derniere minute/Pierre Rigal. Mercat de les Flors. Sala MAC.





"Mobile" pot fer referència a aquests objectes penjants o escultures en moviment que vam identificar amb l'escultor Alexander Calder; també a la referència per accionar alguna cosa o algun esdeveniment, és a dir un motiu o una resposta. De la mateixa manera, podem entendre-ho com a contraposició d'estable, de segur; sovint referit al terreny emocional, o també pot parlar de les esferes celestes de la cosmologia antiga, els principis de l'astronomia on hi ha el terme de "premium mobile".


L'espectacle, que és el tercer solo de l'artista francès, ens explica de forma poètica, la història d'un home que prova d'omplir la immensitat del seu espai vital. En aquest món seu podem reconèixer animals, màquines, vehicles, elements urbans, que pugen i baixen, com el mateix artista, formant una maquinària que canvia de ritme i intensitat. És un univers material, una metàfora visual que proposa reflexionar al voltant de la buidor personal i la invasió d'estímuls externs que generen desitjos de vegades fora del nostre abast.


Pierre Rigal arriba a la dansa després d'una llarga trajectòria vital: atleta, estudiant de matemàtiques, economista, estudiant de cinema, ballarí i coreògraf. Això provoca d'alguna manera l'ús de múltiples llenguatges i una certa mirada crítica al món que ens envolta. Podem detectar la influència sobre ell de mestres coreògrafs com Decouflé i Wim Vanderkeybus, i directors com Mladen Materic i Aurélien Bory que el va dirigir en la seva primera peça "Érection".


Un espectacle ple de poesia, ple d'imatges impactants, amb un ritme variable que va des de la calma i l'observació a la tempesta de moviments. Per gaudir del moviment.    

Echoes

  Cia. Moveo. Casal de Cultura de Vallromanes. La companyia Moveo és un centre de formació i creació de teatre físic que té la seva seu a ...