Silvia Siles i Enric Cervera. Casal de Vallromanes.
Aquesta obra de quinze minuts va formar part de la proposta del projecte Píndoles, teatre breu en espais vius. Aquesta aventura de producció va néixer l'any 2015 per obra de quatre universitaris en el seu Màster en gestió Cultural. L'oferta sempre consisteix en tres espectacles d'una durada màxima de quinze minuts per formacions d'un a quatre intèrprets. La idea original, a més, comportava fer les actuacions en espais alternatius per un nombre d'espectadors entre 35 a 40 persones, però les circumstàncies actuals han fet que de vegades es realitzin en teatres i espais convencionals.
L'obra planteja la trobada entre dos veïns, una noia plena d'energia que s'ha deixat les claus de casa a l'interior de la mateixa i no pot entrar, i el veí de davant seu, un home madur, tranquil i asserenat que havia estat professor de filosofia. D'inici, podria semblar el xoc entre la superficialitat de la noia jove i la transcendència de l'home gran i reflexiu, però l'inici d'una conversa molt dinàmica ens mostra com dos mons aparentment llunyans poden trobar ponts de connexió molt ferms. Sembla quasi impossible lligar la Pantoja amb Soren Kierkegaard, però hi ha camins. La protagonista viu en el món de les xarxes i la realitat virtual, ell en el dels llibres i els records.
En un moment de l'obra, l'Anna, la protagonista femenina li diu al professor la popular frase de la parella còmica Faemino y Cansado: "Que va, que va, yo leo a Kierkegaard" en una mena d'homenatge als veterans mestres de l'humor surrealista.
L'obra planteja en molt poc temps, moltes qüestions sobre els nostres actes, el pas del temps i les decisions que anem prenent i que van configurant la nostra vida. Hi ha temps fins i tot per un fragment d'una popular cançó de les Spice Girls que la protagonista balla. La direcció és de Marina Paytubí i la dramatúrgia és de Clara Puig. Un espectacle curt, simpàtic i ben interpretat.
.jpg)
Una simpàtica peça que ens recorda que sovint els prejudicis que fem d'altra gent són erronis i ens limiten a poder compartir i aprendre plegats. Com a la vida real, la diferència de generacions esdevé enriquidora pels personatges...hi estàs d'acord ginesta?
ResponEliminaA la vida real, la diferència de generacions de vegades suposa un obstacle important, però en comptades excepcions és un mur infranquejable. Estic d'acord.
ResponElimina