New(a)days

 

Park Keito. Antic Teatre. Grec 2021.

Park Keito és una associació que aplega els talents de la japonesa Kotomi Nishiwaki i Miquel Casaponsa. Ella ha treballat a Berlín i tots dos a Brussel·les. Ara són parella, ella procedeix del món de la dansa i la performance, ell és arquitecte d'interiors i músic. Ella treballa les seves coreografies des del concepte de repetició de les accions, cada vegada que fa un, el repeteix, però no és exactament el mateix, va canviant, Hi ha un equilibri entre pensament i percepció. Cada cop, la repetició és com si fos nova, d'aquí ve el nom de l'obra: "New(a)days.

En el pla sonor, a més de la música en directe creada per Casaponsa, hi ha la presència de sons i veus que fan viatjar a l'espectador. La utilització de la llum a l'escena, també crea espais irreals, i l'absurd de les accions d'ella, et fa mantenir les neurones ben obertes.

Els objectes que van apareixent a l'escenari, també són molt importants, des dels més orgànics, fins als més inerts. La interacció amb ells te un paral·lelisme amb la relació dels humans amb la natura. De fet, l'obra ens pregunta quina serà la manera de comunicar-nos entre nosaltres quan ara les relacions virtuals ens estan provocant una pèrdua de contacte físic.

Un espectacle poètic, imaginatiu, de vegades pertorbador, plé d'imatges poderoses que et sacsegen i et treuen de la situació de confort empàtic i emocional. L'espai claustrofòbic de l'Àntic Teatre i el rostre fred amb els ulls esbiaixats de Kotomi, creen les condicions adients per passar una notable experiència per als sentits. Impactant. 

Kiri Island

 

Arantza Labuena. Castell de Montjuïc. Grec 2021.

La dramaturga i coreògrafa Arantza López Medina, que té el sobrenom d'Arantza Labuena per la seva pertinença a la seva formació "La Buena Compañía" amb David Franch, va fer una residència de dos mesos amb les ballarines Bea Vergés i Reinaldo Ribeiro, i la cantant, compositora i multiinstrumentista Marina Tomas. El lloc escollit no va ser el pati d'armes del castell on generalment es representen les actuacions, Arantza va optar amb molt d'encert per un espai ple de misteri, de formes i espais ocults, fins i tot un pèl sinistre com són les casernes, aquell espai on s'allotjaven els soldats i també servia de magatzem d'aliments. D'aquella residència, ha sortit aquesta peça que amb el suport de la Caldera es va presentar dins de la programació del Grec 2021. 

La peça té moments pausats i subtils propers al butoh, però també moments d'alta intensitat i moviments accelerats. La música de Marina Tomas creada en directe, va teixint una sèrie de textures mitjançant loops que et situa en territoris de la música hindú de Ravi Shankar i les tempestes sonores de la formació islandesa Sigur Rós. Cal dir que la interpretació musical de Marina, i l'escenografia pròpia del castell constitueixen una part important de l'èxit de la proposta. La interpretació de les ballarines també té moments de gran impacte visual i transmeten moltes sensacions. La llum natural que entra per unes finestres i la poca, però molt precisa, llum dels focus està molt ben dissenyada.

Una proposta interessant, amb idees variades i originals que es mou entre la dansa contemporània i la performance. Una illa plena d'arbres enmig de l'oceà.

Sóc una nou

Zum-zum Teatre. Sala Ovidi Montllor. Mercat de les Flors. Grec 2021.

Una història d'una comunitat de persones solitàries  que porten vides tristes i ordinàries, que quan coneixen a Omar, no el veuen com un nen refugiat que fuig del seu país, ben al contrari, el nen es converteix en allò extraordinari que canviarà les seves vides, omplint-les de llum i alegria.

L'obra és una adaptació de la narració "Soy una nuez" de l'escriptora Beatriz Osés que va guanyar, amb ella, el Premi Edebé de Literatura Infantil l'any 2018.

La companyia està liderada pel dramaturg, director i bon amic Ramon Molins, que des de fa molts anys manté el compromís d'explicar històries que a més de divertides i imaginatives, també tenen un compromís social i humà.

En aquesta ocasió la interpretació és de Jesús Agelet, Andrés Batista, Begonya Ferrer, Jordi Gilabert/Albert Garcia. La música en directe és el teclat d'Antoni Olmos que s'amaga sota l'aparença d'un antic piano. L'escenografia és molt imaginativa i ple de sorpreses, l'ha dissenyada amb molt d'encert Joan Pena. "Ramolins" s'ha tornat a envoltar d'un poderós equip, premissa imprescindible per a l'èxit com ell sempre manifesta. Paraules sàvies.

L'advocada Marinetti, interpretada per l'amiga Begonya, resulta alhora que brillant, molt i molt divertida. Resulta curiós i enriquidor el fet que en alguns moments els actors canviïn els seus personatges i representin un paper que moments abans ha representat un altre company. El ben estudiat vestuari de Rosa Solé ajuda molt per obtenir aquest fet.

En resum, una obra que cercant la bellesa i la poesia, planteja més preguntes que respostes, i aborda temes importants com la migració, la solitud i l'esperança, sense perdre ni un instant el somriure. Zum-Zum Teatre torna a encertar, i en són ja moltes vegades. Una aposta segura.

Debut

 

Rosa Romero. La Caldera les Corts.

L'espectacle s'inicia amb la ballarina movent-se lentament amb una mena d'abric gegantí de diferents llanes. Sembla un ritual, una dansa ancorada en un passat molt llunyà. Després d'aquest començament, l'espectacle fa un tomb sorprenent, i la ballarina obre un diàleg amb el públic carregat de simpatia, rapidesa dialèctica i fina ironia. Amb la gràcia de la seva parla i els seus moviments flamencs ens anirà mostrant els pensaments dels espectadors interpel·lats. No deixarà de parlar, de comentar els diferents pensaments i moviments, d'organitzar una aliança entre el flamenc i la performance, entre la dansa i el teatre, entre el moviment i la paraula. Una ballarina, de grans dimensions, baixa i peus petits, que es mou amb energia i decisió amb l'objectiu de ser acceptada, de ser estimada. L'acte del desig de pertànyer a la comunitat, de ser aprovada, de triomfar en el seu debut. 

Rosa Romero és una jove actriu gaditana que ara viu i treballa a Sevilla, on col·labora amb diferents artistes, i que ha participat en la creació del Festival Quirófano d'escena alternativa a Màlaga, i l'espai de creació Estratería a Madrid. 

Una obra divertida, original i plena d'humor que ens invita a reflexionar al voltant de la necessitat de pertànyer al grup, de ser acceptats pels altres, de no estar sols.

Frank

 

Clara Manyós i Xesca Salvà. Teatre LliureMontjuïc.

L'obra s'origina en l'adaptació del llibre il·lustrat de Ximo Abadia que té el mateix títol: Frank. La increïble història d'una dictadura oblidada. Aquest llibre va obtenir el XIX Premi Llibreter 2018. 

A escena podem veure l'aparició del dictador Franco, l'inici de la guerra civil, la victòria del feixisme, la dictadura, la transició que va venir després de la seva mort i l'arribada d'aquesta democràcia fictícia on vivim. L'espectacle és una oferta per al públic infantil, i potser aquí radica cert perill. La ironia de molts moments del muntatge pot passar inadvertida per un espectador molt jove que no hagi conegut el passat demolidor en molts aspectes d'una dictadura com la que vam viure. Fins i tot, els capgrossos del dictador són una figura simpàtica i divertida, i en realitat són uns personatges que maten gent a trets de forma indiscriminada. 

L'escenografia està composta de volums cúbics de porexpan, la dictadura del quadrat sobre la llibertat representada pels triangles i els cercles, per on es mouen les tres ballarines que interpreten l'obra: Agnès Busquets, Anna Pérez Moya i Núria Solina. La il·luminació de Marc Lleixà resulta atractiva amb molts mitjans com làsers, gobos, i tota mena d'efectes. També hi ha el suport del vídeo de Carme Gomila que ens situa i dóna detalls de la vida del dictador i de l'Espanya amb una càrrega d'humor i sàtira, que podran percebre sobretot els adults que acompanyen els infants. El vestuari també té un pes específic important i l'ha dissenyat Laura García. 

Un espectacle infantil interessant, àgil i dinàmic, amb una gran producció al darrere del Teatre Lliure.

Hi vaig anar a l'infantil per gaudir de noves propostes i també per veure a l'Anna, que no feia gaire l'havia vist amb Agrupación señor Serrano amb l'obra The Mountain. L'Anna és una de les ballarines del nostre espectacle Teresa d'Andrés Corchero.

No cal dir, que l'Anna torna a estar sublim, amb aquesta sensació permanent de no tocar el terra, de manca de gravetat, i la desconcertant velocitat de moviment del seu maluc. Una enorme i fascinant ballarina.

p de carn. Acció poètica en tres actes.

 

Elena Tarrats, Bru Ferri i Martí Sancliment. Sala Dau al Sec.

El cartell presenta aquesta acció  com a: "Poesia viscuda. Poesia encarnada. Poesia que parla del cos com a òrgan capaç de tenir consciència de les vivències que ens van teixint".

Una vegada dins de la sala, vaig tenir la puntual sensació de tornar uns anys enrere, al voltant dels anys noranta, quan vaig anar sovint a veure happenings, performances i actes varis, a la Sala Metrònom. La sala d'art contemporani que va tancar les portes l'any 2006, va realitzar moltes presentacions i inauguracions d'exposicions fent servir aquest gènere escènic al llarg dels vint-i-sis anys que va estar oberta. 

En aquesta ocasió, els tres artistes desenvolupen una acció en tres actes ben diferenciats. Elena Tarrats és una jove actriu i cantant amb una projecció considerable, Bru Ferri és un pianista i cantant amb una trajectòria plena de col·laboracions de renom, i Martí Sancliment és un actor, autor i director escènic amb nombrosos projectes a l'esquena.  Tots tres aconsegueixen crear un producte interessant, vibrant en alguns moments, on apareixeran els textos poètics d'una llarga relació de poetes: Maria Cabrera, Guillem Gavaldà, Maria Sevilla, Martí Sancliment, Sara Bailac, Guim Valls, Oriol Sauleda, Mireia Calafell, Bru Ferri, Azucena Momo, Gabriel Ventura, Princesa Inca i Pablo Macho.

La proposta també té l'afegit de veure a l'actor Jaume Madaula portant les llums i integrant-se d'alguna forma a l'escena, amb la manipulació dels focus i canviant les gelatines de forma manual. 

Una bona manera de portar la poesia molt més enllà de la seva lectura, i també de portar a escena a tres bons creadors que integren a una bèstia original i orgànica.

La màgia lenta

Marc Garcia Coté. Sala Dau al Sec.

L'autor del text és Denis Lachaud, i la direcció l'ha realitzada Pierre Notte, que ja va dirigir l'obra al seu país, França. També és seu l'espai escènic, taula, cadires i gots d'aigua. El disseny de llums el va realitzar Alexandre Mange en l'estrena francesa i s'ha mantingut també. 

El muntatge va venir fa dos anys a Catalunya dins del festival francòfon "Oui", i va generar a les dones del Dau la forta decisió de portar-lo a la seva sala, ara en català. I ha estat una magnífica decisió.

L'obra planteja el conflicte d'un home de 40 anys diagnosticat erròniament d'esquizofrènia i que de nen va patir abusos sexuals. Amb una lluita constant amb si mateix, el personatge  busca el camí de la veritat, però tem la veritable història que l'enfrontarà a una realitat dolorosa. 

L'actor encarna les dues veus, la del pacient i la del psiquiatre, i tan sols amb un simple gest d'agafar un bolígraf, saps que parla el metge.

El text presenta una història contundent, necessària i útil i que posa davant de l'espectador temes tabús com l'abús sexual a menors, els conflictes i dubtes dels diagnòstics psiquiàtrics i la fragilitat de la infantesa davant del món dels adults.

El públic va avançant amb el personatge en la recerca d'una veritat d'un passat terrible i que et va creant un dolor a l'estómac fins al final de l'obra. Dolor causat per ser conscient  que allò que veus a l'escenari, és una trista història que han viscut i viuen moltes persones. Només cal mirar les estadístiques per veure que l'abús sexuals a menors és un mal molt estès en aquest món.

La diferència entre les al·lucinacions i els pensaments, entre l'esquizofrènia i la bipolaritat, entre els desitjos i els abusos, són exposats amb cruesa i visceralitat.

Marc Garcia Coté realitza un recital interpretatiu, amb naturalitat i precisió, donant a cada paraula l'entonació i profunditat adient. Una meravellosa interpretació que deixa clara la potència d'aquest actor que ara viu i treballa més a França que a les nostres terres.

El títol de l'obra ja ha plantejat dues vegades la curiosa anècdota de l'espectador que entra al teatre  pensant que és un espectacle de màgia, i queda perplex davant de la potència d'aquest text teatral.

La màgia lenta és una denominació de Sigmund Freud del tractament de la psicoanàlisi.

Una obra que avança amb creixent serenitat. La serenitat que exigeix una revelació crucial.