Una altra edició de la Mostra. Aquesta va ser la trentena, la darrera amb la Direcció Artística de l'amic Pep Farrés. Dels diset espectacles vistos, sense comptar "Aigua" on jo treballo, passaré a comentar set, que m'han agradat especialment.
Piccoli sentimenti.
Tof Théatre. Espai Cívic Centre.
Un altra meravella d'aquesta formació belga liderada per l'Alain Moreau que porta anys girant per tot el món amb els seus espectacles. La seva tècnica permet veure els manipuladors d'uns titelles que mesuren des de 5 centímetres fins a 5 metres.
A la gran part dels seus espectacles, els personatges no parlen, o parlen encara que no se'ls pugui sentir, com diu el mateix Moreau. En aquesta ocasió, el protagonista és una petita criatura que viu en un món de sorra i que passa per tots els sentiments: solitud, alegria, enuig, sorpresa, enmig de petites construccions, branques i branquillons, pedres i uns forats que fins i tot se'm passen a una de les manipuladores de forma sorprenent.
Una delicia d'espectacle, ple de silenci i delicadesa. Tof Théatre no decep mai.
El viaje de Ulises.
Teatro Gorakada. Teatre Municipal l'Ateneu.
El viatge com a metàfora de la vida. El grup del País Basc Gorakada ens torna a oferir una aventura plena d'acció i paisatges, amb només quatre elements escenogràfics molt ben dissenyats i divertits.
Aquesta vegada ens narra el viatje d'Ulisses a Ítaca. A la travessia trobarà tota mena de dificultats que haurà de trobar de resoldre de la millor manera. Cada dificultat és un món en si mateix i planteja la solució com un joc d'enginy i astúcia.
Els dos actors, que incorporen Ulisses i el seu segon, són el tandem clàssic de protagonistes, un és valent i temerari, l'altre és temerós i més feble. Els altres dos actors incorporen diferents personatges de l'aventura com poden ser diferents déus i monstres, però són ells dos els que creen una banda musical de molt nivell. Dos músics molt bons.
Un espectacle atractiu i dinàmic, ideal per començar a apropar-se als clàssics de la literatura. Ha sigut l'espectacle inaugural de la Mostra d'aquest any.
Bye Bye, Confetti.
Cia. de Comediants La Baldufa. L'Escorxador.
Un gir salvatge de La Baldufa en la seva dilatada trajectòria que es va iniciar l'any 1996. Tres pallassos absolutament passats de voltes ploren la mort del seu mestre i líder Confetti. Una vegada passat un delirant dol s'iniciarà la recerca d'un nou guia. Qualsevol espectador pot ser l'escollit.
Un espectacle extravagant, molt punki i esbogerrat que et manté lligat a la cadira amb la possibilitat evident d'acabar en escena participant en qualsevol de les barbaritats que fan aquest trio. Cadascún d'ells té les seves particularitats i adiccions, però els lliga la bogeria més absoluta.
Tot el show passa al centre d'una estructura circular de grades de fusta que forma part de l'espectacle i que crea un centre d'energia molt poderós. Tots estan exposats davant del trio que formen Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan. Un deliri plé d'humor i sorpresa.
Meeting Point.
Ertza. L'Escorxador.
Els vaig veure en vídeo l'any passat com a assessor de la programació de l'anterior Mostra. Em vaig enamorar d'aquesta peça. Per problemes de dates no van poder venir. Em vaig quedar amb les ganes. Quan aquest any els vaig veure dins de les més de vuit-centes propostes que es van presentar, no vaig dubtar en tornar-los a demanar. I sí, aquest any els he vist. Al·leluia!
La peça dura quinze minuts. Quinze minuts de pura poesia, de tècnica depurada i de força. Una combinació explosiva de tècniques com el break-dance i el hip-hop, passades per la mirada de la dansa contemporània. Thiago Luiz Almeida i Caio Henrique de Souza són els ballarins dirigits pel director i coreògraf basc Asier Zabaleta. La música és de la formació Bosques de mi mente.
Una peça enorme que planteja qüestions sobre les contradiccions humanes d'una forma estètica i lúdica. Pura dansa.
Escargots.
Slow Olou. Celler del Sindicat.
Toti Toronell i Pere Hosta són dos artistes que comparteixen un llenguatge poètic i surrealista, i amb una manera comuna d'entendre aquest ofici de pallasso. Tots dos, amb una trajectòria personal molt dilatada, han creat un espectacle delirant al voltant de la vida dels cargols que surten després de la pluja. Aquest viatge avança per l'interior del Celler del Sindicat, que ja és una escenografia per si mateix. Un espai buit, carregat d'història i d'elements d'un passat industrial ple de racons suggerents.
Els dos personatges ens inviten a recórrer per aquest edifici i ens van detenint perquè gaudim d'un concert musical, una projecció de vídeo, una exposició en 3D i una sessió teatral completa i inequívocament d'ells dos. Només ells dos poden fer una cosa com aquesta. L'humor d'en Toti i en Pere, ara, podem gaudir-lo als microclips que ens regalen a Instagram. Dos artistes que es fan estimar pels seus tendres personatges i per la seva encantadora humanitat. A la fitxa artística, l'escenografia figura que és de Toti Hosta i Pere Toronell, un gag més de la barreja dels dos creadors.
Biblioteca de sons i sorolls.
Portillo-Monfort. Escola de Música.
José Antonio Portillo, escenògraf i mestre d'escola, i Eric Monfort, músic, creen una biblioteca en forma octogonal on un nombre petit d'espectadors, entre 35 i 40, assistiran al seu especial concert de sons i sorolls. Tot funciona com un mecanisme, de vegades ocult, de vegades presentat com un experiment, on aquests sons connecten records i emocions. En aquest espai tan íntim, el medi sonor ho impregna tot. Tot so és apreciat com un tresor, una troballa única i especial, que es recull, cataloga, transforma, o serveix per obrir-nos una altra porta de significat emocional.
Un espectacle delicat, sensible, que únicament pateix per certa incomoditat pels durs bancs de fusta on l'espectador tracta d'acomodar-se. Escenogràficament resulta impressionant l'espai, i la primera desaparició d'un personatge de forma sobtada resulta sorprenent, màgica.
Hippos.
Zum-Zum Teatre. Plaça de l'Ajuntament.
Aquesta vegada Zum-Zum ens presenta un espectacle de carrer. Una mica lluny de les creacions habituals de Ramón Molins i Begonya Ferrer que des de l'any 1994 porten als escenaris creacions teatrals que volen inspirar, estimular, divertir i sobretot posar temes compromesos a debat.
Hippos és una creació dirigida i coreografiada pel divertit
Quim Bigas. Fa dos anys vam comentar un dels seus espectacles,
Molar, que ja ens va sorprendre enormement per la seva valentia i frescor. En aquesta ocasió, ens porta una creació curta, 25 minuts, de carrer, on tres ballarins donen vida a tres hipopòtams que ballen i es mouen animadament a ritme de música pop i disco. Els vestuaris són una autèntica meravella i combinen un poderós sistema d'aire i un recobriment atractiu que permet ballar amb molta gràcia. L'esforç que han de fer els ballarins per ballar aquesta mitja hora curta fa que acabin esgotats. Els tres hipopòtams són moguts per
Albert García, Jordi Gilabert, Maria Mora,
Miquel Rodríguez i
Carla Tovias, depenent de dates.
L'espectacle acaba quan els ballarins surten de la seva pell d'animal i ens mostren un text que ens demana la llibertat de poder ser cadascú com és.
Uns altres espectacles a destacar han estat: "Sabates Noves" de Tian Gombau, "Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol" de La Pera Llimonera, "El gran final" de Bucraá Circus, "Italino Grand Hotel" de la Companyia La Tal i "El faune, el Drac i el Dimoni" de l'Eudald Ferré.
