Quatre octaves i mitja

Rosa Muñoz/Mónica Muntaner. Auditori La Pedrera. Barcelona.

Rosa Muñoz, codirectora de Raravis del 1995 al 2009, ha treballat en solitari i amb col·laboracions amb altres coreògrafs com Sofia Asencio i Carmelo Salazar, i amb artistes d'altres camps com el poeta Eduard Escofet. 

Mónica Muntaner,  és codirectora de l'espai de creació La Poderosa i cofundadora dels col·lectius Las Santas i Artas. Ha treballat amb molts coreògrafs i ballarins al llarg de la seva dilatada trajectòria.

Em resulta complicat fer aquesta entrada. I ho és, per l'estima enorme que li tinc a la Rosa. Una amistat de fa molts anys i plena de diferents paisatges i circumstàncies. La dificultat d'escriure-la, però, desapareix quan penso en l'espectacle que han creat. Una pura delícia. Ple d'humor, de crítica, de música pop, de força feminista, de lluita exercida com  a persones, com a dones, com  a artistes.

Quatre octaves i mitja és un xou que podria ser un concert que mai arriba a concretar-se: un "No Concert". A partir de la biografia del músic nord-americà Jeff Bucley, posseïdor d'una tessitura de veu de quatre octaves i mitja, les coreògrafes entren en temes com la tristesa, l'amor, la vellesa, la mort, l'atzar i l'humor. Sempre l'humor.

Les dues ballen molt bé, de forma sàvia, una coreografia plena de complicitats i entesa entre dues dones, però això ja no em va sorprendre, les conec de fa temps. El que em va sorprendre, i molt, és quan les dues comencen a cantar. Ho fan molt bé, però a més, ho fan d'una manera que el moviment de les seves mandíbules sembla automàtic, com si fos un nino. Una cosa realment curiosa, quasi irreal.

Els textos són quasi tots de la Rosa, que escriu des de fa anys, i en aquest muntatge agafen una força enorme. Són divertits, àgils, cínics, ferotges de vegades. Una autèntica escriptora que hauria de publicar. La Mónica també inclou un text.

Ara us deixo amb la presentació que fan de l'espectacle al programa de mà:

Quatre octaves i mitja parteix d'una necessitat poètica i emocional d'expressar el moment vital en el que ens trobem. De repassar potser tot lo viscut, les músiques que ens han agradat, les accions escèniques que més han motivat, o més ens representen. Els moments inacabats. Els interessos conjunts i els individuals i portar-ho tot a un lloc nou, sempre nou. A un lloc fresc i molt sincer. Col·laborar juntes és una manera de ressituar-nos, de refrescar, de que aparegui tot allò que s'ha quedat gravat a la memòria de la pell, del cos, del còrtex. De confiar en la capacitat. I confiar amb el que som, la suma de materials, expressions i llenguatge.

COS i veu, COS i textos musicats, COS i versions de cançons, COS i poemes recitats.

Les cançons són de: Jeff Buckley, Edith Piaff, Rosa Muñoz, Cristina Rosenvinge, Miguel Bosé, Umberto Tozzi, Raphael, Mónica Muntaner i Natalia Lafourcade.

Les llums, per arrodonir el tema encara més, són de la bona amiga i excel·lent il·luminadora Silvia Kuchinov.

Us deixo ara uns dels genials textos de la Rosa, que es diuen a l'obra:

-"Tots alguna vegada hem bordejat el precipici per culpa d'una persona. /A tots se'ns ha ofegat algú al riu.

Abans de morir, despentinada i guapa, /amb cara d'haver-me drogat alguna vegada, /vull fer un concert/quatre, cinc, sis, set."

-"Es va ficar al riu/Vestit amb botes/El van trobar despullat i mort/Primer despullat, /Després mort."

-"Sóc segurament el cadàver més bonic del cementiri/Els altres sempre fan coses rares, /Sóc el cadàver més elegant/El que té més dents..."

Aneu a veure-les. Són la bomba. Un espectacle ple d'humor, de ganes de viure, de dir allò que tenim ganes de dir, de fer la gamberra, però amb molta classe.