Gente corriente

Guió: Vincent Zabus. Dibuix; Thomas Campi.

Ediciones La Cúpula. 2014

Un carrer, sis personatges anodins, gent absolutament normal entre altres centenars de persones que poden viure en el teu bloc d'habitatges, en el teu carrer o en el teu barri. Personatges que creuen davant de nosaltres i que només intentem no ensopegar amb ells, on la comunicació real és una pura quimera. Però aquesta obra ens fa veure que darrere de cada persona pot haver-hi un món ple de sorpreses, que tothom pot tenir moments brillants i que aquests sis personatges que ens presenta són petits herois, silenciosos i pacífics.

Paul, el senyor Armand, Lucie, Louis i el seu fill, Irina, sis personatges que cerquen la felicitat sense fer soroll però de forma decidida, lluitant amb les seves armes perquè l'única meta on arribar és aconseguir ser feliços en aquest món de vegades inhumà i fred.

Zabus descriu la història dels personatges de forma clàssica i ordenada, i Campi presenta unes imatges acolorides i expressives amb un traç lliure però definit. Una obra costumista però sobretot optimista i vital que et deixa amb un somriure feliç. 

32 Rue Vandenbranden

Peeping Tom. Teatre lliure. 2012

Una escenografia gegantina amb un ciclorama immens ens presenta un paisatge cobert de neu amb tres caravanes atrotinades davant d'un cel gris i amenaçador. Una posada en escena quasi cinematogràfica per una història tèrbola, on es barregen somnis i realitat. Cinc personatges tancats en la solitud més absoluta, amb les pors més irracionals i lligats a unes rutines i costums que es converteixen en lleis. Tres occidentals i dos coreans, quatre homes i una dona, semblen de vegades detenir el temps, invertir la gravetat, fer desaparèixer la fina línia entre la realitat i el que els personatges pensen que ho és. Doblegant el cos per doblegar la realitat.

La companyia belga Peeping Tom és especialista a crear atmosferes màgiques, oníriques, i  en aquesta obra mostra un perfecte treball on la dansa, el teatre i la gimnàstica es barregen sense parar i obtenen un producte molt a prop del cinema de Lynch o dels germans Cohen. La banda sonora barreja el so inquietant del vent més gèlid amb una versió electritzant de L'Ocell de Foc de Stravinski, Bellini i una peça de Pink Floyd cantada en viu per una mezzosoprano. Una autèntica feina de rellotgeria.   

32 Rue Vandenbranden és una obra dirigida directament al subconscient, al nostre món més intangible i màgic, de vegades un malson, de vegades un somni de llum. Una peça fascinant que he volgut recuperar per al blog malgrat que hagin passat ja uns anys de la seva posada en escena a Barcelona i de que la companyia belga hagi vingut ja dues ocasions més amb dues altres obres des del 2012. Benvinguts siguin.

  

    

Hotel Paradiso

Familie Flöz. Teatre Lliure de Gràcia. 2016

Fa més de vint anys que aquest grup alemany és conegut al món com una de les millors companyies de teatre de màscares, teatre gestual i humor corrosiu. Els actors, quatre en aquest muntatge, donen vida a uns personatges darrere d'unes màscares que els hi donen força, versatilitat i obren la imaginació de l'espectador. 

El grup es va formar el 1996, i la seva primera peça va ser "La Família Flöz surt a la llum". Des de aquell any el grup ha anat creixent fins incloure avui dia a actors, creadors de màscares, escenògrafs, directors, productors, músics, escenògrafs, il·luminadors i artistes de disciplines varies. Les màscares, segell d'aquesta companyia, són creades per a cada nou muntatge i per a cada actor en particular, i totes les obres són creacions col·lectives de tots els membres. Des del 2001 tenen la seu a Berlín i donen gires per tot el món. 

"Hotel Paradiso" sota la direcció de Michael Vogel és una muntanya russa on l'humor més negre, deixa passar a moments plens de romanticisme, per caure en escenes de violència vertiginosa, i tornar a sortir amb petits tocs de musical, i tot això sense defallir un instant. Són quatre actors, tres nois i una noia,que amb el canvi de màscares multipliquen el número de personatges rars i sorprenents. Un lladre amb saca i antifaç,uns policies deliciosos, diferents hostes,i fins i tot el fundador de l'hotel que ja no és viu. Molts i delirants. És un establiment hoteler que perd les seves estrelles enmig de l'acumulació de cadàvers a la cuina. 

Un trhiller gestual carregat d'humor negre, sentiments tempestuosos, un toc de melangia i una velocitat d'acció sorprenent. Quan tornis a escoltar una serra mecànica comença a còrrer. El Lliure va omplir tots els dies i el públic els va acomiadar cada nit amb llargs aplaudiments absolutament merescuts. Llarga vida a la Família Flöz.

Festival Noël au Théatre

^

Dins del festival "Noël au théâtre" que es va fer del 26 al 30 de desembre a Brussel·les anem a destacar quatre espectacles, ben diferents per disciplina i format però tots quatre de gran nivell. Aquest festival definit com a "Tout Public", d'un a cent anys, ja ha presentat la 34ª edició. I la resposta del públic és massiva. Quina enveja.   

Mange tes ronces !

Compagnie Brigand Rouge. Botanique de Brussel·les

Espectacle d'ombres creades per tres projectors de taula i moltes figures opaques o translúcides que mouen amb saviesa dues noies, Théodora Ramaekers i Virgine Gardin, que fan les veus dels diferents personatges amb variats registres i molta expressivitat davant del públic. El conte és fosc a l'inici per anar agafant llum a mida que avança la narració. Les dues noies són acompanyades per un home, Jean Luc Millot, que crea una banda sonora que acaba de situar a l'espectador dins de la tensa situació. En principi és un espectacle per a nens de més de cinc anys però a l'inici ja els hi diuen que el conte fa de vegades una mica de por. 

Durada de 50 minuts, text en francès abundant.

Un elephant me regarde.

Cie Arts & Couleurs. Théâtre La Montagne Magique.

Delirant història de Martine Godard al voltant d'una illa enmig del mar amb un mico, un cocodril que per manca de pressupost incorpora la figureta d'una vaca, un lloro i l'elefant que arriba més tard. Els dos actors, Francois-Michel van der Rest i Tonio fernandez Reina, presenten tot el conte sobre una taula de menjador i davant d'una paret amb una porta que ens portarà una sorpresa divertida i sorprenent. Tot sembla improvisat però tot està calculat per provocar el riure en el moment oportú, des de l'escenografia al ritme de narració dels dos brillants actors. Per a més de cinc anys.

Una hora de riures amb un diàleg ràpid i efectiu. En francès.

Alibi.

Théâtre de l'E.V.N.I. Esprit Volant Non Identifié. Théâtre de la Balsamine

Espectacle pur de dansa de dos ballarins, una noia jove i un senyor oriental molt més gran, que ballen un diàleg d'accions i reaccions, de intencions i respostes, de desitjos i frustracions. Tos dos vestits de gris amb camisa blanca i portant un maletí negre com si fossin executius  van canviant els seus papers i la seva relació sobre un rectangle de gespa verda.

Espectacle de bellesa sublimada i impenetrable, d'una dolçor infinita, d'una perfecció tranquil·la propera al zen. Hi ha una veu en off que descriu alguns passatges en poques paraules. En francès.

Els ballarins són Sophie Leso i Fujio Ishimaru. I la música, peces de Nicolas Arnould, Tom Waits i Sigur Rös. Una delicia d'espectacle. 

Poupette in Bruxelles.

Théâtre des 4 Mains. Centre Culturel Jacques Franck.

Poupette és una adaptació d'un llibre holandès, Deesje, de l'escriptor Joke Van Leeuwen. Però és una adaptació portant l'acció del personatge als carrers actuals de Brussel·les a ritme de hip-hop urbà i al bel mig dels cotxes, els autobusos i fins i tot els concursos televisius. 

Al muntatge es fan servir amb molta habilitat les ombres, els titelles, les maquetes, l'escenografia mòbil,  les gravacions de vídeo en directe i la veu d'una noia de color en directe que et deixa perplex per la seva qualitat. Un espectacle multimèdia complet i carregat de crítica social a ritme de rap combatiu orientat per a un públic  infantil i pre-adolescent però absolutament vàlid per a tots els públics. En francès.

   

 Els intèrprets són Jerôme Poncin, Gert Dupont, Violette de Leu i Gloria Boateng que és la cantant,  i ben dirigits per  Marie-Odile Dupuis i  Marc Maillard, també adaptadors del conte holandès.

Anatomia pública

Man Drake/Tomeo Vergés.

Mercat de les Flors. Sala Pina Bausch. 2015

La companyia Man Drake de l'artista català Tomeo Vergés resident a França i amb tota la seva carrera al país veí, ens mostra en aquesta peça un treball absolutament radical sobre la descomposició del gest fins a portar-lo a un  nivell inimaginable però alhora fascinant. La curiosa història de la seva àvia vídua que es torna a casar per tornar-se a trobar el seu primer marit que havia desaparegut a la guerra pocs anys després. 

L'obsessiva peça  forma part d'un tríptic de peces amb Troubles du Rythme, i Syndrome Amnésique avec fabulations. Totes les peces estan inspirades en la seva història  familiar i en els particulars films de Martin Arnold, un cineasta experimental que construeix les seves pel·lícules reutilitzant material d'altres ja rodades. 

El resultat és una peça torbadora, com una diabòlica peça de rellotgeria, plena de sobresalts, curtcircuits, i convulsions que només et deixa respirar pocs segons. La descomposició del moviment també opera sobre la descomposició real  de les nostres accions, de la nostra voluntat, del poder del inconscient, de la veritable causa dels nostres moviments.

Un treball brillant, ple de crueltat, força, i també humor per poder suportar la pressió. Els ballarins són Sandrine Maisonneuve, Julien Lacroix i Sébastien Laurent. La tremenda banda sonora és de Thomas Fernier, de luxe però d'insomni. El terror de vegades és en les accions més quotidianes.

Reconec que és un treball per a amants de les coses estranyes, que no deixa indiferent a ningú, però de molta qualitat. I més de la meitat del públic va sortir fent el mateix tipus de moviment que els que que acabava de veure sobre l'escenari, Evidentment no amb la mateixa precisió, força i contingut. 

The Incredible Box

Companyia La Tal.

Plaça de Sant Miquel. La Mostra d'Igualada 2015.

Potser l'espectacle més estrafolari, ridícul, absurd i extravagant de tots els temps. D'aquesta manera tan explosiva descriuen ells el seu espectacle The Incredible Box. Tot te un temps, un moment, i el d'aquest espectacle i els seus membres es va quedar congelat fa molt i molts anys, ja res funciona, tot grinyola i acaba trencant-se en el pitjor moment. Els actors d'aquest malson funcionen per una perillosa inèrcia que els porta a les situacions més delirants. La màgia, l'acrobàcia, la música,fins i tot el número de l'home bala surt irremeiablement mal, sense alternativa possible. La distància entre l'espectacle anunciat i el que acabarà sortint és més gran a mesura que avança la funció.

La Companyia La Tal que va iniciar les seves passes fa ja quasi trenta anys dinamita un espectacle de forma contundent i fa riure a l'espectador des del començament al final. No hi ha treva. Només l'aparença dels tres personatges i la parla estranya que fan servir ja fa preveure que tot serà un desastre. La companyia domina totes les tècniques de carrer i del clown i fa dels 45 minuts que dura l'obra un autèntic passeig entre riures i sorpreses.

L'únic problema que tenen els seus espectacles de carrer és que si arribes a l'hora d'inici trobaràs sempre un munt de gent davant que t'impedirà degustar el plat amb comoditat. La Tal al carrer és solvència contrastada des de fa anys.  

Ma biche et mon lapin

Collectif aïe aïe aïe.

Espai Orfeó. Fira de teatre de titelles de Lleida. 2015

Espectacle a quatre mans i sense paraules. Tot passa sobre una petita taula on una coreografia perfecta d'objectes diversos va teixint un grapat d'històries tragicòmiques molt properes a nosaltres. Els objectes que semblen sortits de la casa de la teva avia o d'un antiquari, escultures de porcellana d'una cérvola i un conill, tapets de ganxet, es combinen amb parelles de ball com una llesca i el seu paté o la gerra i l'ampolla de licor. Tot posat en escena amb intel·ligència , sentit de l'humor i suportat per un guió brillant i divertit. L'amor i el desamor són el motor principal, i els motors de vegades fallen i apareixen les flames. La música és una part important d'aquest vodevil amorós. 

La capacitat de manipulació dels bretons Charlotte Blin i Julien Mellano és excepcional però a més la seva capacitat d'expressivitat amb els seus rostres i les seves mans resulta una combinació perfecta. L'espectacle dura 30 minuts que es fan molt i molt curts i es realitza sempre amb aforaments petits per que hi hagi la distància curta per veure aquest concert a quatre mans amb tota la seva intensitat.

Mai dues escultures de porcellana com aquestes han aconseguit provocar tants riures intel·ligents i sans. Una delícia d'espectacle.