Fa mig any que vaig anar al Grec d'aquest any 2019, però han anat passant els dies i les entrades, i encara no havia fet el comentari d'aquesta edició, que per a mi, ha estat brillant. Passo a detallar algunes de les millors coses que vaig veure al Grec 2019.
Tan poca vida. (A little life).
International Theater Amsterdam. Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver.
Pur teatre amb majúscula i negreta. Sota la direcció d'Ivo van Hove, aquesta és la història, dolorosa i especialment intensa, d'una amistat, una història d'autodestrucció que constitueix una radiografia de la masculinitat contemporània i, també, una reflexió sobre si el sexe és un element imprescindible en una relació romàntica. L'obra està basada en la novel·la d'Hanya Yanagihara, que va ser un best-seller mundial l'any 2005. És un llibre de més de mil pàgines
Els vuit actors fan un treball impressionant, i molts moments de l'obra resulten tan colpidors i tan propers a una realitat aterridora, que el públic pateix un autèntic sacseig. Tant és així, que a la representació que vaig assistir va caure desmaiat un espectador que va haver de ser atès a la platea. L'obra va estar interrompuda uns cinc minuts fins que van treure a l'espectador encara semiinconscient. No és broma.
La música en directe és una meravella més. I l'escenografia, absolutament realista, ens presenta el luxós apartament del protagonista amb tot aquells detalls que ens cal. De fet, al llarg de l'espectacle tens el desig de baixar a fer una copa amb els amics que allà hi viuen.
L'espectacle dura més de quatre hores, que et passen volant, entre patiments, sorpreses i alegries. Fins i tot, la necessitat de llegir els sobretítols en català, aquesta vegada resulten menys incòmoda. Vols saber què passa, com sigui. L'obra és en neerlandès.
Teatre rabiosament actual i poderós. Una pura delícia que et remou de dalt a baix. Bestial.
A.I.M. Programa mixt.
A.I.M. Kyle Abraham. Mercat de les Flors. Sala Maria Aurèlia Capmany.
El director d'aquesta companyia va créixer en plena cultura del hip-hop de finals dels anys setanta, però, tot i això, la seva formació artística va tenir un caràcter clàssic que va incloure l'estudi del violoncel, el piano i les formes clàssiques de l'art visual. Aquest monstre de la creació ha rebut nombrosos premis i ha col·laborat en gran part de les millors formacions nord-americanes.
Al Grec ens va presentar un programa mixt de quatre peces:
State, on ballen tres noies a ritme de hip-hop. The Quiet Dance, un quintet que fa una relectura d'un clàssic del pianista Bill Evans. Show Pony, on Tamisha Guy interpreta en solitari una peça electrònica de l'artista Jlin. I per tancar, Drive, una peça energètica per a set ballarins, realitzada amb força i precisió.
Una perfecta vetllada per als amants de la dansa en tota la seva dimensió més explosiva i dinàmica.
Resulta un plaer descomunal veure ballar aquests cossos. Pura energia.
Déjà vu.
Cia. Manolo Alcántara. Mercat de les Flors. Sala Ovidi Montllor.
Música en directe, un espai escènic construït amb cura i dedicació artesanals que acaba gairebé convertit en un personatge més, una forma personal i singular d'entendre el circ, un missatge de fons que ens convida a la reflexió.
Un artista autodidacte que en aquesta ocasió, i després d'haver meravellat amb Plecs i Rudo, s'interroga sobre la distància entre la vida i els somnis, entre la realitat i el desig. Un muntatge que té tant de l'extravagància d'Alícia al país de les Meravelles com de la tristesa enigmàtica de Bartleby, l'escrivent.
Una passejada entre un món de somnis fabulosos i la dura realitat que pren la forma d'un espectacle visual tant suggeridor com arriscat.
La interpretació és del mateix Manolo, Laia Rius i Andreu Sans.
Resulta emocionant veure com artistes com Manolo Alcántara persegueixen els seus somnis, la seva manera d'entendre una disciplina tan arriscada com el circ. Un autèntic equilibrista en el sentit més ampli i poètic de la paraula.
Torus.
Humanhood. Mercat de les Flors. Sala María Aurèlia Capmany.
La idea de l'obra és de Júlia Robert Parés i Rudi Cole. Tots dos, directors d'aquesta prestigiosa companyia. Espiritualitat i física semblen conceptes antagònics, però només cal veure en acció els integrants d'aquesta companyia per adonar-se que potser no ho son tant. Els dos creadors van viatjar el 2016 a l'Índia per tal d'aprendre Moving Breath, una tècnica que ensenya Seela Raj (exballarina de les companyies de Marta Graham i Merce Cunningham). Habitualment col·laboren amb el departament de Física i Astrofísica de la Universitat de Birmingham.
L'obra pren el nom d'una figura geomètrica, el tor. Una figura tridimensional, en forma de dònut, un cercle que gira al voltant d'un eix amb un punt ancorat en el mateix pla.
A la creació han intervingut des d'experts que estudien l'estructura interna de les estrelles, fins a percussionistes taiwanesos, passant per un il·luminador, Tom Visser, que conjuntament amb ells, ha convertit la llum en un element tan potent i dinàmic com els mateixos moviments dels intèrprets.
A la interpretació els acompanyen Jill Goh, Connor Scott i Tseng Tzu-yi.
Un espectacle fascinant per la coreografia, els moviments, la llum i la música. Resulta palpable la seriositat i transcendència del treball d'aquests dos creadors. Al final de l'espectacle van oferir l'oportunitat de poder parlar amb ells. Dues persones d'una espiritualitat notable.
Per fortuna, vaig poder veure una altra peça que van ballar a la Mercè d'aquest any, sota l'Arc de Triomf. Senzillament preciosa. Enamoren aquests dos.
Falaise.
Baró d'evel. Teatre lliure. Sala Fabià Puigserver.
Com diu Barbara Métais-Chastanier, que ha col·laborat en la dramatúrgia, al programa d'aquesta grandiosa obra:
"Costa saber si es tracta del peu del mur o del cim del món, si la vida hi mor o hi reneix. Però la gent cau i torna a aixecar-se amb la mateixa evidència, la mateixa innocència, la mateixa insistència. Hem travessat a l'altra banda del mur, a l'altra banda del món. Una cosa és segura: tremola d'alegria, de tendresa, de por, de les ganes d'anar-hi, de no cedir, de no fer-se enrere, de trobar el com, de consumir-se d'angoixa, de penedir-se'n, de ser culpable, espantosament culpable, de ser aquest sanglot del món, que vacil·la, que vacil·la i tant li és, que vol assemblar-s'hi, que es presta als papers, que trastoca el que n'esperàvem. Tant hi fa. Tremola. Com una cosa viva. Perquè és la vida mateixa. La que insisteix."
Falaise és la segona entrega del díptic després de Là, però sense ser realment la continuació, fins i tot, justament el contrari, l'anvers.
Aquesta companyia catalano-francesa ens torna a oferir una allau de pura poesia. Tornem a tenir una actuació especial i màgica dels seus coloms i cavall, una interpretació fantàstica de tots els actors/ballarins/acròbates, un moviment d'escena excepcional i una dramatúrgia genial. Pur Baró d'evel.
L'escenografia de Lluc Castells resulta fascinant. La posada en escena compta amb l'ajut de Maria Muñoz i Pep Ramis, de Mal Pelo.
Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, directors i pensadors del Baró, tornen a deixar bocabadat al públic. Llarga vida al Baró.
Legítimo/Rezo.
Jone San Martín. La Caldera Les Corts.
Tanco l'entrada del Grec amb aquest espectacle de la ballarina Jone San Martín. Aquesta noia basca és ballarina, coreògrafa i professora d'improvisació de tècnica Forsythe. La seva trajectòria professional s'ha desenvolupat a l'estranger amb artistes com Nacho Duato, Jacopo Godani, Jan Lauwers, Jan Fabre, Jan Marteens, i especialment William Forsythe, amb qui va treballar del 1992 al 2015.
L'espectacle consta de dues parts, una conferència ballada i un solo, que van entrelligades i per tant sense descans ni separació.
"Partint del tema de la notació en el treball de William Forsythe, m'agradaria parlar de la manera com el ballarí fa servir aquestes eines."
L'espectacle possiblement està orientat cap als professionals de la dansa, crítics, premsa, estudiants i tota aquella persona molt ficada i coneixedora del que és organitzar una coreografia o un pur treball d'improvisació de dansa. Malgrat això, destaco aquest espectacle pel fet que la primera part, la conferència, resulta molt divertida i fins i tot participativa amb el públic. Jone resulta molt didàctica i clara en les seves exposicions que a més d'explicar-les verbalment, també ho fa amb el seu cos. La segona part, el solo, tot adquireix un to molt més sinistre i fosc, que arribar a sorprendre després de la claredat del començament.
Una bona peça per a iniciats i addictes a la notació com a suport per a la improvisació.
