Galejar

Unaiuna. Sant Andreu Teatre.

Unaiuna neix de la relació de la Laura Lliteras i la Marina Fullana, dues artistes que es coneixen a Mallorca, al Conservatori de Música i Dansa de Palma. Una vegada acabats els estudis de dansa clàssica es traslladen a Barcelona per continuar formant-se en dansa contemporània i coreografia a l'Institut del Teatre. Després de passar per la IT Dansa, ambdues inicien el seu recorregut en comú, amb creacions com Handle With Care que va obtenir el Premi de Dansa de l'Institut del Teatre 2017 i estrenada al Grec 2018.

"Segar, espigolar, exsecallar, tondre, esterrossar, emblanquinar, munyir, ventar o batre són verbs que ens remeten a feines d'un món agrícola que, en el seu origen, no va conèixer la mecanització ni els horaris. A Mallorca, com a moltes altres parts del món, la majoria d'aquestes feines es feien cantant. La veu formava part del moviment i el moviment formava part de la veu."

En aquesta ocasió, la Laura i la Marina són acompanyades per dues cantants ballarines, la Rosa Serra i la Gypsy Nel·lo. És curiosa la combinació de dues ballarines que arriben a cantar molt bé i dues cantants que acaben ballant força bé. La direcció és del Xavier Martínez, que a més ha creat l'espai sonor amb la Rosa Serra.

L'espectacle està permanentment envoltat per sons que et remeten a la vida al camp i als pobles, des de sorolls d'estris, eines, veus, portes, campanes, a molts sons produïts per animals com gossos, gats, vaques, ovelles, cabres i ocells. Tot aquest ventall de sons acaba resultant hipnòtic, i les veus de l'escenari s'introdueixen al conjunt de forma perfecta.

Les Unaiuna ballen molt bé i tenen molta força sobre l'escenari. Tècnica i caràcter els hi permet exercicis en qualsevol registre. 

Destacaria la part de vestuari, que resulta molt atractiva, de vegades inquietant, de vegades ancestral, de vegades màgica. Un bon treball de Pau Aulí.

Una bona obra sobre les tradicions i una manera de viure, però allunyada del romanticisme del folklorisme, i amb una visió actual sense nostàlgia. Marcadament mallorquina.

Europa bull

Indi Gest. Sala petita Teatre Nacional Catalunya. 

Una obra àgil, amb un ritme endimoniat, constants canvis de personatges que es van repetint, canvis de vestuari, una escenografia realista que va patint intervencions, fins a arribar un final absolutament delirant i sorprenent. El més curiós és que la sàtira i caricatura grotesca sobre aquesta Europa és tristament propera i real. Rius amb la sensació que allò que et fa riure ens acabarà per esclatar als nassos.

"El mite d'Europa és el que narra la història d'un Déu totpoderós que, encès d'amor per una noia fenícia, viatjà a les costes de l'actual Líban (o Síria)... i sota l'aspecte d'un immens toro, la raptà tot creuant el Mediterrani i, arribats a Creta (o Lampedusa...), la violà. I és d'ençà que Europa bull."

Ja podeu veure que el mateix mite és un pur desgavell sense un bri de sentit comú. 

L'espectacle mostra una Europa com una olla de grills, un batibull enorme que indica que tot està a punt de petar. A l'escena veiem una sala qualsevol de qualsevol dels edificis d'un Parlament Europeu que no serveix per resoldre cap dels conflictes que portaran a Europa al desastre.

L'obra està dirigida per Jordi Oriol que també és l'autor de la dramatúrgia. Els intèrprets són: Sasha Agranov, Anna Hierro, Carles Pedragos, Karl Stets, Olga Onrubia, i el mediàtic i popular Joan Carreras. 

El muntatge va guanyar el XII Premi Quim Masó a projectes teatrals, i va ser estrenat a Temporada Alta. És una producció del Teatre Nacional i resulta evident per les dimensions de l'escenografia i l'enorme quantitat de mitjans. La il·luminació també és molt poderosa i ben trobada.

Una obra molt dinàmica, divertida, àcida i amb una interpretació potent, que et fa passar una bona estona rient del desastre que és tot aquest sistema capitalista. Tant de bo que les coses algun dia comencin a canviar. No us perdeu el final del muntatge, pura exhibició d'efectisme teatral.

Quatre octaves i mitja

Rosa Muñoz/Mónica Muntaner. Auditori La Pedrera. Barcelona.

Rosa Muñoz, codirectora de Raravis del 1995 al 2009, ha treballat en solitari i amb col·laboracions amb altres coreògrafs com Sofia Asencio i Carmelo Salazar, i amb artistes d'altres camps com el poeta Eduard Escofet. 

Mónica Muntaner,  és codirectora de l'espai de creació La Poderosa i cofundadora dels col·lectius Las Santas i Artas. Ha treballat amb molts coreògrafs i ballarins al llarg de la seva dilatada trajectòria.

Em resulta complicat fer aquesta entrada. I ho és, per l'estima enorme que li tinc a la Rosa. Una amistat de fa molts anys i plena de diferents paisatges i circumstàncies. La dificultat d'escriure-la, però, desapareix quan penso en l'espectacle que han creat. Una pura delícia. Ple d'humor, de crítica, de música pop, de força feminista, de lluita exercida com  a persones, com a dones, com  a artistes.

Quatre octaves i mitja és un xou que podria ser un concert que mai arriba a concretar-se: un "No Concert". A partir de la biografia del músic nord-americà Jeff Bucley, posseïdor d'una tessitura de veu de quatre octaves i mitja, les coreògrafes entren en temes com la tristesa, l'amor, la vellesa, la mort, l'atzar i l'humor. Sempre l'humor.

Les dues ballen molt bé, de forma sàvia, una coreografia plena de complicitats i entesa entre dues dones, però això ja no em va sorprendre, les conec de fa temps. El que em va sorprendre, i molt, és quan les dues comencen a cantar. Ho fan molt bé, però a més, ho fan d'una manera que el moviment de les seves mandíbules sembla automàtic, com si fos un nino. Una cosa realment curiosa, quasi irreal.

Els textos són quasi tots de la Rosa, que escriu des de fa anys, i en aquest muntatge agafen una força enorme. Són divertits, àgils, cínics, ferotges de vegades. Una autèntica escriptora que hauria de publicar. La Mónica també inclou un text.

Ara us deixo amb la presentació que fan de l'espectacle al programa de mà:

Quatre octaves i mitja parteix d'una necessitat poètica i emocional d'expressar el moment vital en el que ens trobem. De repassar potser tot lo viscut, les músiques que ens han agradat, les accions escèniques que més han motivat, o més ens representen. Els moments inacabats. Els interessos conjunts i els individuals i portar-ho tot a un lloc nou, sempre nou. A un lloc fresc i molt sincer. Col·laborar juntes és una manera de ressituar-nos, de refrescar, de que aparegui tot allò que s'ha quedat gravat a la memòria de la pell, del cos, del còrtex. De confiar en la capacitat. I confiar amb el que som, la suma de materials, expressions i llenguatge.

COS i veu, COS i textos musicats, COS i versions de cançons, COS i poemes recitats.

Les cançons són de: Jeff Buckley, Edith Piaff, Rosa Muñoz, Cristina Rosenvinge, Miguel Bosé, Umberto Tozzi, Raphael, Mónica Muntaner i Natalia Lafourcade.

Les llums, per arrodonir el tema encara més, són de la bona amiga i excel·lent il·luminadora Silvia Kuchinov.

Us deixo ara uns dels genials textos de la Rosa, que es diuen a l'obra:

-"Tots alguna vegada hem bordejat el precipici per culpa d'una persona. /A tots se'ns ha ofegat algú al riu.

Abans de morir, despentinada i guapa, /amb cara d'haver-me drogat alguna vegada, /vull fer un concert/quatre, cinc, sis, set."

-"Es va ficar al riu/Vestit amb botes/El van trobar despullat i mort/Primer despullat, /Després mort."

-"Sóc segurament el cadàver més bonic del cementiri/Els altres sempre fan coses rares, /Sóc el cadàver més elegant/El que té més dents..."

Aneu a veure-les. Són la bomba. Un espectacle ple d'humor, de ganes de viure, de dir allò que tenim ganes de dir, de fer la gamberra, però amb molta classe.

Qüestió d'honor

Qüestió d'honor. Teatre Dau al Sec. Barcelona.

Aquesta companyia de moment no té nom, és un grup de gent molt jove que dirigeix Carla Torres, la jove de la dreta a la foto, la que porta un jersei verd. Els actors són: Albert Roig, Carla Abulí, Pol Forment, Raül Ferré i la popular Candela Antón (Merlí). L'autor del text és l'alemany Lutz Hübner que posa la mirada també sobre la difícil convivència entre la població alemanya i la turca.

L'obra descriu una tragèdia originada per un estúpid sentit de l'honor, allò que creiem que ens fa merèixer el respecte, l'amor propi i els dels altres. També, ens parla de l'amistat, de la solitud, de la marginalitat, del complex d'inferioritat i de l'absoluta inadaptació en una societat que et rebutja pels teus orígens. De forma paral·lela, posa davant del públic el tema del masclisme, amb els sentiments de superioritat i violència de l'home sobre la dona.

Al muntatge es planteja l'assumpte dels fonaments patriarcals que travessen la nostra quotidianitat en petits actes masclistes que poden acabar en grans tragèdies mesquines. Una mena de misèria hereditària. Els personatges que apareixen són joves inadaptats i plens d'angoixes i somnis trencats. 

A l'obra podem gaudir d'un grup de joves que diu bé els textos, canta temes de rap, i interpreta amb convenciment els personatges. La direcció crea un espectacle àgil i dinàmic que dura quasi dues hores, però no perd l'interès, ni la força. Algú podria pensar que es pot retallar la durada traient alguna escena que ja resulta obvia en el desenllaç de la història, però és aquesta mena de reiteració la que va formant una realitat, un present que resulta inevitable de variar o evitar.

El públic, situat en forma de ferradura al voltant de l'escenari que està dibuixat sobre una moqueta pintada amb grafitis, té una visió variada i particular de l'espectacle, però sempre molt a prop del que li  passa als personatges.

L'escenografia l'ha feta  Júlia López, el vestuari és de Mònica Elias, i la il·luminació la porten Laia García i Iker Rañé. 

La resposta del públic ha estat molt bona i aconsegueixen omplir la sala cada dia des de fa unes setmanes. Part de raó és el bon ús de les xarxes dels joves, però el nivell de l'espectacle i el boca-orella han contribuït a crear aquesta bona recepció d'aquesta qüestió d'honor.

Un espectacle formalment clàssic, però amb detalls valents, que ens porta davant nostre els desastres d'aquest món capitalista, ple d'egoisme i manca d'humanitat.    

Festival Segni

El Segni és un festival  que es fa a la bonica ciutat de Mantova, al nord d'Itàlia. Està orientat al públic infantil i té darrerament molt d'interès a captar al públic adolescent amb la fórmula Teen. Aquesta fórmula porta espectacles que per la seva imatge, temàtica i ritme s'apropa més als gustos i interessos de les noies i nois més grans. El festival compta ja amb catorze edicions a l'esquena  amb la direcció artística d'una enèrgica Cristina Cazzola, que malgrat una possible pèrdua de pes específic del festival, aconssegueix una programació força equilibrada.

Destaco dos espectacles dels sis que vaig poder veure:

The House.

Companyia Sofie Krog Teater. Sala Oberdan.

És un espectacle de titelles, però és molt més que això. És una narració perfecta que passa de la sèrie negra al thriller més trepidant, i al terror més imaginatiu i tot, amb un humor negre desbordant que et manté enganxat a una enorme maqueta que gira en diferents moments. Sembla mentida que només una actriu i un actor puguin moure tots els personatges i fer tots els registres de veu de forma simultània i dinàmica al llarg d'una hora que et passa volant. Espectacle ideal per a menuts, joves i grans, per a tot aquell espectador que vulgui deixar-se seduir per aquesta "Casa" tan especial.

Assassinats, destrucció de cadàvers, possessions, intriga, paranys, i un gos que recordaré molt de temps. La il·luminació de la maqueta és tot un encert, de vegades general i amb aspecte plàcid, de vegades puntual, nocturna, misteriosa, cercant ombres i transparències. Hi ha una feina molt detallada de la llum i la maqueta.

Una delícia d'espectacle d'una companyia danesa que dirigeix Sofie Krog que és la manipuladora que acompanya a David Faraco movent tots els habitants de la "Casa". Si passen per aquí a prop, no dubteu en anar a veure'ls. L'espectacle es va veure, en aquest festival, en anglès, però crec que hi ha versió en castellà.

Nosferatu.

Companyia Bob Theatre. Spazio Studio Sant'Orsola.

La història del més famós vampir en blanc i negre, narrada per aquests dos fantàstics actors francesos que et fan gaudir de la seva interpretació acompanyada d'una manipulació exquisida d'objectes tan senzills, però tan poderosos a les seves mans, com bombetes, flexos, una nevera, una taula amb una roba que sembla tenir una infinitat de metres, un trepant, una diligència amb cavall que apareix lligada a un braç d'un dels manipuladors, i moltes més coses. Una bestialitat d'espectacle que et fa riure molt enmig de la foscor. Impressionant.

Vam tenir l'oportunitat de poder parlar amb Denis Athimon, l'actor de les patilles abundants, i ens va explicar que l'espectacle data de l'any 2003!!, setze anys!! També ens va comentar que l'espectacle original és en francès, la companyia és francesa de dalt a baix, i que en la versió anglesa passen més nervis per l'idioma que per la interpretació i manipulació. Ens va dir també que l'espectacle l'havien realitzat a Madrid fa molts anys en castellà. El seu company, Julien Mellano, l'actor amb el cap rapat, també forma part d'una altra companyia amb moltes representacions i això complica de vegades molt la realització de bolos de Nosferatu.

Un espectacle que porta moltes representacions a l'esquena i no ha perdut ni frescor ni potència.  Una obra que funciona amb una precisió de rellotge i et fa gaudir del bon teatre d'objectes.  Demanat per molts teatres de tot el món, Nosferatu és una autèntica meravella que ens regalen aquests dos magistrals actors.

El fin de las cosas

Eva Guerrero. La Caldera Les Corts. Barcelona.

L'obra parla de la frontera entre el que callem i el que fem. Parla del moment que sents que alguna cosa no va, aquell instant que tot es posa cap per avall i on es perd el ritme, la sincronia. Parla de la inèrcia, la tossuderia, la manca de control. Apareix l'animalitat, la violència no tant pel que fas, si no pel què deixes de fer. Allò que ens agradaria que passès, i el que està passant en realitat. 

La peça la dirigeix Eva Guerrero, i la ballen Garazi López de Armenbia i Aritz López. La música, interpretada en directe de forma molt poderosa, és d'Ainara LeGardon amb la seva guitarra elèctrica i la seva capsa de sons analògics. Tot un encert.

És una coreografia molt física, que deixa cert espai per a l'improvisació, però molt ben pautada. 

Una obra que ens fa pensar en la manera en que ens relacionem, les decisions que prenem i que van configurant la nostra vida, i com aquestes afecten a les persones que tenim al nostre voltant.

El desamor, un territori ampli i ple de sorpreses.

A la foto podem veure els artistes després de l'actuació a la caldera: l'Ainara, l'Aritz, l'Eva i el Garazi.

Carn, cendra i somni.

Col·lectiu Liant la Troca. Roca Umbert. Granollers.

Aquesta foto tan meravellosa no és d'aquell dia, ni en aquell espai. Es va fer a la Caldera un temps abans, però resulta tan descriptiva i emotiva, que no he pogut deixar de posar-la com encapçalament de l'entrada. Segons els crèdits és de Rita Isabel Soares i realitzada el 2017.

La dansa expressa i comunica a través del moviment. L'espai de dansa integrada és per a què persones amb o sense discapacitat, amb diferents camps de creació, amb diferents capacitats, trobin un llenguatge de comunicació des de les possibilitats que els ofereix la diversitat dels seus cossos, ments, cultures i experiències. Tots aprenem de tots.

L'única manera de deixar de mirar-nos com estranys és crear espais d'aprenentatge, espais de creació i comunicació on tots puguem aportar des de la nostra diferència.

"Carn, cendra i somni és el territori on la mort es fa absurda i encara més la vida. És on podem escoltar en silenci la veu sense dents que ens mossega a tots. Un recorregut on es dibuixa sofriments i anhels, on no és tan intens el vermell d'uns llavis com les pedres que besen els nostres morts".

Conec el col·lectiu des de fa temps, dins d'ell tinc bons amics, i a més sóc vell amic del director i creador, l'incombustible Jordi Cortés. És una feina de molta intensitat, però a la vegada és un treball que exigeix molta calma i serenor. Una part dels intèrprets assaja i treballa amb molt d'esforç a la Caldera des de fa anys. El col·lectiu Liant la Troca es va constituir el 2011 a partir dels tallers de Jordi Cortés i organitzats per Patrícia Carmona a l'espai la Troca a Roca Umbert.

El que em resulta inquietant és que el dia de la representació al seu espai a Roca Umbert, un espai magnífic per cert, quasi la totalitat del públic estava lligat al col·lectiu per motius familiars, d'amistat o eren altres persones amb discapacitat. Era un espectacle obert a tot el públic, però sembla que de vegades aquests esforços per certa integració, encara no quallen de forma majoritària. Una pena.

Un bon treball, ple de moments emotius i tendres, però també de lluita i posicionament de força.