Anatomia pública

Man Drake/Tomeo Vergés.

Mercat de les Flors. Sala Pina Bausch. 2015

La companyia Man Drake de l'artista català Tomeo Vergés resident a França i amb tota la seva carrera al país veí, ens mostra en aquesta peça un treball absolutament radical sobre la descomposició del gest fins a portar-lo a un  nivell inimaginable però alhora fascinant. La curiosa història de la seva àvia vídua que es torna a casar per tornar-se a trobar el seu primer marit que havia desaparegut a la guerra pocs anys després. 

L'obsessiva peça  forma part d'un tríptic de peces amb Troubles du Rythme, i Syndrome Amnésique avec fabulations. Totes les peces estan inspirades en la seva història  familiar i en els particulars films de Martin Arnold, un cineasta experimental que construeix les seves pel·lícules reutilitzant material d'altres ja rodades. 

El resultat és una peça torbadora, com una diabòlica peça de rellotgeria, plena de sobresalts, curtcircuits, i convulsions que només et deixa respirar pocs segons. La descomposició del moviment també opera sobre la descomposició real  de les nostres accions, de la nostra voluntat, del poder del inconscient, de la veritable causa dels nostres moviments.

Un treball brillant, ple de crueltat, força, i també humor per poder suportar la pressió. Els ballarins són Sandrine Maisonneuve, Julien Lacroix i Sébastien Laurent. La tremenda banda sonora és de Thomas Fernier, de luxe però d'insomni. El terror de vegades és en les accions més quotidianes.

Reconec que és un treball per a amants de les coses estranyes, que no deixa indiferent a ningú, però de molta qualitat. I més de la meitat del públic va sortir fent el mateix tipus de moviment que els que que acabava de veure sobre l'escenari, Evidentment no amb la mateixa precisió, força i contingut. 

The Incredible Box

Companyia La Tal.

Plaça de Sant Miquel. La Mostra d'Igualada 2015.

Potser l'espectacle més estrafolari, ridícul, absurd i extravagant de tots els temps. D'aquesta manera tan explosiva descriuen ells el seu espectacle The Incredible Box. Tot te un temps, un moment, i el d'aquest espectacle i els seus membres es va quedar congelat fa molt i molts anys, ja res funciona, tot grinyola i acaba trencant-se en el pitjor moment. Els actors d'aquest malson funcionen per una perillosa inèrcia que els porta a les situacions més delirants. La màgia, l'acrobàcia, la música,fins i tot el número de l'home bala surt irremeiablement mal, sense alternativa possible. La distància entre l'espectacle anunciat i el que acabarà sortint és més gran a mesura que avança la funció.

La Companyia La Tal que va iniciar les seves passes fa ja quasi trenta anys dinamita un espectacle de forma contundent i fa riure a l'espectador des del començament al final. No hi ha treva. Només l'aparença dels tres personatges i la parla estranya que fan servir ja fa preveure que tot serà un desastre. La companyia domina totes les tècniques de carrer i del clown i fa dels 45 minuts que dura l'obra un autèntic passeig entre riures i sorpreses.

L'únic problema que tenen els seus espectacles de carrer és que si arribes a l'hora d'inici trobaràs sempre un munt de gent davant que t'impedirà degustar el plat amb comoditat. La Tal al carrer és solvència contrastada des de fa anys.  

Ma biche et mon lapin

Collectif aïe aïe aïe.

Espai Orfeó. Fira de teatre de titelles de Lleida. 2015

Espectacle a quatre mans i sense paraules. Tot passa sobre una petita taula on una coreografia perfecta d'objectes diversos va teixint un grapat d'històries tragicòmiques molt properes a nosaltres. Els objectes que semblen sortits de la casa de la teva avia o d'un antiquari, escultures de porcellana d'una cérvola i un conill, tapets de ganxet, es combinen amb parelles de ball com una llesca i el seu paté o la gerra i l'ampolla de licor. Tot posat en escena amb intel·ligència , sentit de l'humor i suportat per un guió brillant i divertit. L'amor i el desamor són el motor principal, i els motors de vegades fallen i apareixen les flames. La música és una part important d'aquest vodevil amorós. 

La capacitat de manipulació dels bretons Charlotte Blin i Julien Mellano és excepcional però a més la seva capacitat d'expressivitat amb els seus rostres i les seves mans resulta una combinació perfecta. L'espectacle dura 30 minuts que es fan molt i molt curts i es realitza sempre amb aforaments petits per que hi hagi la distància curta per veure aquest concert a quatre mans amb tota la seva intensitat.

Mai dues escultures de porcellana com aquestes han aconseguit provocar tants riures intel·ligents i sans. Una delícia d'espectacle.

Time Takes The Time Time Takes

Guy Nader/Maria Campos.

Mercat de les Flors. Barcelona. 2015

Manifestació poètica i coreogràfica, un exercici físic, visual i sonor que explora l'espai com una partitura entre el so i el moviment. La peça sorgeix de l'admiració pel ritme i la musicalitat que crea el moviment , un ritme latent i constant que marca el pas del temps.

Tal com diuen ells, la peça és d'una fisicalitat extrema però senzilla basada en el moviment pendular i això va creant engranatges que fan i desfan contínuament moviments que cerquen els cinc poderosos intèrprets. La figura final de la coreografia evoca un mecanisme de rellotge, un moviment infinit, un moviment que fa present el temps però que també el deté d'alguna manera. Un present etern.

Tota la peça està plena de força, d'equilibri, de permanent connexió, és un engranatge humà que funciona como un rellotge. Els cinc ballarins, dues noies i tres nois fan un treball precís, molt exigent, cadascú amb la seva personalitat i presència però absolutament connectats al ritme i poder del mecanisme.

L'escenografia és molt senzilla però original per la seva asimetria i disposició espacial. Les llums de la mateixa manera són precises, efectives i ben dissenyades. La direcció de Guy Nader, artista libanès resident a Barcelona i membre de La Caldera, és d'una claredat de conceptes sorprenent. 

Guy Nader i Maria Campos col·laboren junts des de 2006 i en poc temps s'han convertit en una poderosa capsa de sorpreses plenes de força i originalitat. Un segell amb molt futur. Pura dansa. 

L'art de triar carxofes. Homenatge a la padrina Marieta.

Jordi Palet.

Casa Elizalde. Barcelona. 2015

Jordi Palet hi diu la vida de la seva àvia, tan insignificant o tan excepcional com qualsevol altra. Parla del pas del temps ,d'envellir dignament, de com donem forma als records...i com les paraules apedacen el món. Això és el que diu el programa de mà d'aquesta peça que és un monòleg però que també és una narració en la que intervé l'actor i un titella encantador. També hi ha una petita escenografia i un llibre obert que dona suport a la memòria del narrador. Vaig tenir l'oportunitat de fullejar-lo després de l'obra i vaig quedar meravellat per la cal·ligrafia i disposició del text i petites imatges. Una joia.

Posada en escena senzilla per a una narració tendre i directa a l'ànima de l'espectador. No hi ha misteri, tots tenim o hem tingut una iaia, o una mare gran, o una amiga molt veterana o fins i tot una veïna molt estimada que s'apropa a les aventures de l'avia del Palet. El que explica ens fa reviure sensacions del nostre passat de forma càlida i emotiva, ens fa tornar a sentir petites coses de la veritat de la vida. El que diu és important i la manera de fer-ho des del cor i l'autenticitat de la seva vida personal fa de la narració una oportunitat per gaudir aquells que encara tinguin un cor que bategui.

L'actor és en Jordi Palet, escriptor i dramaturg dels Farrés Brothers, a més d'altres moltes més coses. El titella és de Jordi Farrés, 

No us ho perdeu. Una hora d'espectacle per a tornar a viure emocions.

  

Evaristo & cia.

Txo titelles.

Parc de la Ciutadella. Mercè 2014.

Evaristo & cia. Acció itinerant amb titella al volant. Amb aquest rodoli ens presenta la companyia basca Txo titelles aquest espectacle que succeeix al bel mig del públic que gaudeix de la sobtada aparició d'un motorista heavy anomenat Evaristo que arrossega darrere seu una mena de roulotte plena de mecanismes i artefactes que s'aniran obrint i tancant. L'acció es regulada, per dir-ho d'alguna manera, per l'Antonio, un desmanegat i particular guàrdia urbà. L'acció es va desenvolupant pel carrer, parc o espai on es concentra o passeja el públic.  

El motorista intrèpid circula a diferents velocitats entre el públic assistent i es relaciona amb el guàrdia urbà que va marcant les diferents aturades que donen pas a les actuacions dels variats mecanismes del particular vehicle que porta al darrere de la moto. A  la vegada el guàrdia urbà te un ampli ventall de relacions amb el públic que els envolta. Per donar sortida a la moto, Evaristo i Antonio es marquen una sortida fantàstica al ritme de "Highway to hell" dels AC/DC. Bestial.

Txo titelles és la companyia dirigida per Nartxi Azkargorta i Esther Cabacés. En aquest espectacle la direcció i construcció és de Narxi,  l'assessorament tècnic és de Francesc Miralles i l'artístic de l'Esther. L'actor és en David Planas, i la música del Germans Figueres.

És molt gran l'expectació que va creant entre els nens i adults que assisteixen perplexes a l'arribada de motorista i guàrdia urbà i com queden embadalits amb les seves accions. Jo vaig gaudir com un nan amb l' Evaristo i em vaig trencar el pit de riure amb la seriositat d'un Antonio senzillament genial.

  

         

Un bosc de cames

Farrés Brothers & cia.

Casal de Cultura de Vilanova del Vallès.

El que explica "Un bosc de cames" es pot descriure en tres línies, i els personatges que apareixen són pocs i molt senzills i és per tot això que aquesta obra la poden veure nenes i nens de curta edat. Però això no treu per que aquesta obra sigui un altra petita meravella dels Farrés.

El text està perfectament dit, l'escenografia com sempre és un conjunt de petites sorpreses que funcionen harmònicament una darrere l'altre amb precisió, i el més important de tot per a mi, et transporta als records d'infantessa per petits detalls. Aquells detalls que conformen la visió dels adults de forma màgica del món que van viure ja fa uns anys, i reforçada per l'inevitable canvi de perspectives espacials. Així l'aparició del bosc de cames que finalitzen en un bon conjunt de sabates variades i divertides ens fa sentir a tots molt petits i perduts enmig d'una multitud.

La combinació de titelles de diferents mides i dels actors que ens expliquen la història resulta atractiva i dinàmica, i fa passar els minuts  que dura l'espectacle sense deixar moure ni a nenes ni a nens, i molt menys als adults en recerca dels paisatges del passat. Convé perdre's en aquest bosc de cames per sortir feliç i encantat.

Text: Jordi Palet. Interpretació: Mariona Anglada, Ada Cusidó i Pep Farrés. Direcció: Jordi Palet. Escenografia i disseny titelles: Alfred Casas. Música: Jordi Riera. Vestuari: Fiona Capdevila Il·luminació: Jordi Llongueras. Producció: Farrés Brothers i cia. i Teatre Lliure. Fotografia: Xavier Macià.

Durada (45')